Ensumant la terra: Caminada per la Marina Baixa

diumenge, 23 de maig del 2021

Caminada per la Marina Baixa

De Callosa d'en Sarrià al Castell de Guadalest (22/5/21)

Callosa d'en Sarrià

Després de fer un bon grapat de quilometres de carretera cap al sud vam arribar a Callosa d'en Sarrià, a la Marina Baixa, vam preguntar per la plaça de l'església, un portal ens deixava entrar cap a la part antiga del poble.

Aquesta es l'explicació del panell

" Els portals d'accés a les ciutats emmurallades servien com autentiques duanes per controlar el transit de persones i mercaderies. La construcció de les principals muralles cristianes del segle XIV va coincidir amb el regnat de Pere IV d'Aragó utilitzant-se maçoneria i morter de calç. Moltes d'elles serien transformades en l'últim quart del segle XIV a conseqüència dels desperfectes que patirien en la guerra dels dos Peres, i finalment moltes d'elles van ser eliminades en època contemporània pel creixement de les ciutats.

La muralla del segle XIV de Callosa d'en Sarrià declarada el 2005 bé d'Interès Cultural s'iniciava des del castell en direcció oest i a escassa distància, a la intersecció entre els carrers Sant Antoni i Sellesos es sap que hi havia una porta septentrional, l'anomenat portal de Bolulla. La muralla continuava per la costera del Ros amb direcció sud, lloc on es troba la porta occidental amb confluència dels carrers Major i el Poador coneguda com el Portal, que encara hui es conserva emmascarada per les construccions recents. El perímetre de la muralla envoltava un àrea de 3,1 Ha."

Una imatge al panell del portal ens transportava a l'època antiga quan una somera carregada bloquejava l'entrada, on es veien els carrers encara de terra.

Vam seguir avançant pels antics carrers del poble fins arribar a la plaça de l'església on hi havia també l'ajuntament, les veus i el xivarri de la gent ens anunciaven que era dia de mercat, verdures i grans sobrassades eren exposades per ser venudes.

La gent va anar arribant, antics amics que anaven apropant-se sota les robustes columnes que lluïa la façana de l'església. Com sempre els nervis pel bon desenvolupament del dia i l'emoció de retrobar-nos amb les persones estimades m'anaven fent passar els primers moments.

Pel riu Guadalest

Vam buscar una plaça més gran i a la vora d'uns arbres vam fer les presentacions corresponents i l'explicació del full de ruta del dia. Isabel i Lluís eren hui els coneixedors del territori, de seguida ens vam posar en marxa tot davallant fins eixir del paisatge urbà i posar-nos a caminar a la vora dels camps de nispros.

Hui serien ells els nostres companys de viatge, a més en ple mes de maig quan es trobaven carregats per la collita, anaven combinant-se amb tarongers i llimeres. Grans estructures de ferro amb la coberta grisa pintaven un paisatge esquinçat, però els callosins protegien el seu tresor groc de tempestes i llamps. Al fons la serra del Ponoig i els darrers contraforts de l'Aitana formaven una barrera impressionant. El campanar i la cúpula de l'església relluïen a la part alta com una fruita dolça més.

Nosaltres vam anar a buscar el riu Guadalest. La major part del recorregut era resseguint el seu curs, l'aigua clara anava lliscant suau entre el codolar, una línia de pedres marcava un pas a l'altra vessant, la gent feia equilibris, anàvem sortejant el riu, amb cura de no caure i fer peixet. Vam aturar-nos a una ombra per esmorzar i així trobar-nos amb l'Anna que venia seguint la traça.

Seguíem la pista entre canyars, una planta nouvinguda que a poc a poc s'havia instal·lat a molts llocs d'aigua, fent agradable la passejada a la vora seua mentre amb les arrels nuoses anaven fent lliscar l'aigua riu avall. En un toll la gossa d'Elia es va cabussar fent-nos les dents llargues mentre nedava sobre l'aigua clara.

Vam arribar a la nostra dreta a un veritable santuari de pedra de riu i nispro, com un retaule espectacular de marges de pedra engalanat amb les llargues fulles dures i verdes dels nispros i l'estructura metàl·lica que protegia la fruita. Vaig entrar dins d'aquella joia per notar-me aclaparat per la bellesa i acaronat per l'ombra. Vaig estar una estona contemplant aquella obra d'art de bancals estrets, ben endreçats que cobrien tota la vessant de la muntanya fins al riu. Cada pam de terra era aprofitat per fer gran la collita.

Hi havia dues plantes que eren bastant freqüents als marges i era agradable la seua companyia; la cua de cavall i la valeriana. La cua de cavall feia honor al seu nom, per l'ample plomall que anava formant, recordant algunes vegades una pineda jove. La valeriana en canvi formava extenses bardisses d'un roig intens pintant els marges a borbollons, a cada racó.

La pujada del pantà

El camí passava per dins d'un pont i seguia per la pista allargassada, a l'horitzó rascant el cel com una agulla punxant el castell de Guadalest sobreeixia pel penya-segat. Una llengua de boscúria s'enfilava pel pendent, mentre la paret vertical grisenca queia com un ganivet tallant la pineda.

Vam seguir una pista asfaltada que anava agafant alçada, sort que ens guaria la pineda de l'esfereïdor sol que escorcollava per ofegar i socarrar tots els indrets més despoblats. Vam arribar a l'alçada del pantà, de sobte ens enlluernava la seua blavor intensa, com un allau de color, com una mar dolça al nostre davant, tot i saber que era artificial ens captivava profundament.

Vam descansar i després vam iniciar la pujada per una senda vestida d'argelagues que ens arrapaven a cada passa, però vam anar agafant alçada, prompte la senda era neta i tal com anàvem pujant els roquissars i els tallats esdevenien muralles rogenques i grises al nostre voltant. El paisatge prenia més majestuositat en seguir pujant, la fondària dels barrancs ens paralitzava l'alè i els cims anaven dibuixant els contorns de les valls. A la llunyania, cap a l'horitzó emboirat una cresta lítica s'alçava amb força, com la d'un vell gall de corral que volia mantenir l'autoritat entre la resta de cims més joves, era la serra de Bèrnia. Nosaltres anàvem creuant aquell engorjat i travessant els roquissars escarpats, sortejant algun pi caigut i fent força per ajudar a arribar a bon port a qui el sol i el cansament eixugava les forces.

En arribar a la pista vam seguir fins una olivera a punt de florir, allà vam intentar arreglar el món mentre l'ombra ens acollia, en eixir cap al coll el poble el teníem a la vora, amb la imatge del castell. Aquella foto tantes vegades vista en postals i fulletons ara se'ns presentava tan real com qualsevol altre indret trepitjat. Vam remuntar la darrera costera fins arribar als primers carrers.

El poble del Castell de Guadalest

Una primera glopada inesperada em va sorprendre i em va ferir, un carrer farcit de botigues de records i espès de detalls, postals i un allau angoixant de poble turístic, que em recordava a Morella o Peníscola, de taules farcides de turistes. Vam arribar als llavadors i ens vam reagrupar en una plaça per dinar i descansar, beure i gaudir dels racons encara rurals. Cadascú vam triar una ombra per fugir del sol ardent que famolenc anava xuclant les forces dels caminants. Ara se'ns va afegir Aurora i Andrés, ells venien fresquets per compartir la vesprada amb nosaltres, a veure si ens transmetien part de la seua nova energia a alguns dels caminants cansats.

Després de dinar vam fer una volta pels carrers, esquivàvem les masses dels turistes que anaven i venien, nosaltres guaitàvem des de la porta de les botigues sense entrar, on s'intuïa algun laberint d'un barroc angoixant de figuretes que omplien parets i estances.

En un carrer estret una forja gruixuda tancava les finestres, era el museu dels enginys de tortura, era un poble en qual proliferaven museus de tota mena, de fet em va sorprendre quan ens van dir que hi havia nou museus, que era una xifra astronòmica per un poble tan menut. Vaig sentir calfreds a la porta del museu, en pensar com de cruels podem ser els humans en dedicar els nostres pensament a fer màquines i enginys per produir dolor o mort com a objectiu final.

Vam arribar a la porta d'entrada del poble vell, un portal falcat entre el roquissar era l'única entrada que s'endinsava en la gran muralla rocosa que queia a plom. Als nostres caps s'alçava la capelleta que semblava que era com un barret per la gran roca, com si qui la va construir patia per si passava fred el cim i li va posar aquell barret com a millor solució.

El museu etnològic

Vam creuar aquella escletxa que ens portava al poble antic, vam entrar dins del museu etnològic, sempre era d'agrair recordar la història del poble i admirar els estris antics que ja eren era difícils de veure .

Era una casa molt ben arreglada convertida en museu, ens volia mostrar la manera de viure dels pobles de la Vall de Guadalest des de mitjans del segle XVIII fins ben entrat el segle XX. A l'entrada un tio Canya assegut esperava les donacions de la gent, al darrera hi havia una almàssera amb la somera. Després vam arribar al rebost, anomenat per ací com el pastador, on es guardaven aliments i atuells d'ús domèstic, la quadra i després el dormitori, on hi havia un llit i un quadre de l'època. Era el lloc més íntim de la casa, calia destacar el mobiliari típic de l'època i la roba dels maniquins originals dels habitants de la vall de Guadalest del segle XVIII, a les sales hi havia milers d'atuells i ferramentes, organitzades per temàtiques. Tot el treball d'elaboració de l'oli i el vi omplia dues sales amb el detall d'estris, mesures i imatges de la zona.

Em va sobtar una foto antiga del castell on es visualitzaven més muralles de les que havíem vist en la visita.

En una de les sales hi havia una maqueta d'un molí hidràulic on es veia rajar l'aigua així com les mesures i el seus noms. Vam posar la voluntat i vam seguir el nostre full de ruta.

En arribar a la plaça ens tornava a captivar el pantà, ara vist en la fondària, era com un agredolç, la blavor cegadora que dóna bellesa a la fondària i t'hipnotitza, però al mateix temps em feia pensar que en fer la presa havia pujat el nivell del riu Guadalest, l'aigua es va anar engolint tota la vegetació de la vall que canviaria per sempre la seua cara de riuet amb arbreda per aquella massa blava.

Després de fer la volta per les muralles i cercar cada perspectiva nova sobre el pantà, la Vall de Guadalest i sobre les serres i valls vam entrar a l'església que en mig d'aquella calor ens abraçava amb la frescor de la pedra i les seues parets gruixudes.

La pujada al Castell

Rafa, Andrés, Aurora i jo vam fer la visita a la casa Ortunyo i al castell. Primer vam travessar la casa senyorial, d'aquella família noble que després dels Sarrià va ser tan important al poble. Hi havia una exposició de pintures que feien referència al poble, després vam recórrer les diferents sales amb mobiliari antic. La casa va ser incendiada durant la gerra de Successió. La cuina albergava prestatges amb tot tipus de canterelles i estris de l'època.

Vam eixir al patí i vam tornar a tindre la vista del pantà, era com una atracció que no em cansava de mirar. Vam pujar per les diferents muralles a buscar la part més alta, l'alçada ens donava una visió més amplia de l'indret.

Una visió més elevada ens permetia veure el pantà i el poble vell en un mateix pla amb la muralla muntanyosa de la serra de Xortà i la Serrella al nostre davant, que ens mostrava millor com es tancava la Vall de Guadalest. Vam arribar al cementeri, segons sembla era l'únic cementeri que de viu s'havia de pagar per entrar.

Vam arribar fins a la darrera estança del castell on encara es notava el tipus de construcció en tapial, típica d'encofrats i terra comprimida. La visita ens havia donat les panoràmiques del lloc, cap a ponent pobles menuts i bancals de vinyes que tirejaven la seua verdor i ens convidaven a seguir per un altre dia la següent etapa del brancal fins a Cofrides, resseguint la vall del riu Guadalest.

Ara era hora de baixar del castell i deixar aquelles panoràmiques tant impressionants per al record, em vaig girar i vaig mirar un moment arrere, com per estirar un minut aquell moment, tan condemnat a mort pel temps, i veure el baluard, el castell i les capelles del calvari, abans de tancar la porta de ferro rodona, que em deixaria a l'altra banda per sempre més.

Prompte ens vam reunir amb els companys i les companyes que esperaven als carrers ombrívols del poble. Ara vam pujar als cotxes i vam tornar a Callosa d'en Sarrià on teníem el nostre. Vam dir un fins una altra a la Vall de Guadalest i vam tornar cap a casa.

Callosa d'en Sarrià