Ensumant la terra: Caminada per l'Alcalatén

dimarts, 8 de juny del 2021

Caminada per l'Alcalatén

De Costur al Mas d'Avall i les Useres 7/6/21

Va ser en el dinar a Cabanes, després de fer la ruta pel Pla de L'Arc quan Bel i Lluís em van convèncer per dilluns fer una escapada amb ells i fer l'etapa de Costur a les Useres. Vaig aparcar alguns compromisos i vaig quedar amb Maria per trobar-nos amb Bel, Lluís, Maite i Joan a la plaça de l'Ajuntament de Costur.

Era una etapa forta a nivell emocional, per les persones, moments i esdeveniments que em lligaven sentimentalment a eixos pobles. De vegades fer un camí no sols és descobrir natura i patrimoni, són els lligams que has tingut amb les persones estimades que han impregnat aquell paisanatge les que prenen protagonisme, et fan recordar-les i llavors afloren les emocions.

Costur ja era un poble en la meua joventut que tenia una data senyalada a l'any, cap a finals de desembre és feia el Betlem de Costur. Era una teatralització en viu que barrejava l'esdeveniment nadalenc del naixement amb els fets ocorreguts durant aquell any al poble, algun any fins i tot vam actuar nosaltres tocant en el grup de música tradicional valenciana Saüc. Participava molta gent del poble, i el poliesportiu sempre estava de gom a gom, amb l'organitzadora incansable, bona amiga i manifassera Alicia Pastor.

Absència

Però va ser mentre caminàvem per l'agradable camí cap al Mas d'Avall quan va sorgir a la conversa. Cada pedra, cada arbre, cada herba ens recordaven a eixa persona bona, activa, generosa, sempre amb el somriure a la boca, sempre amanida per ajudar-te, eixa persona que sabia transmetre't confiança i amistat, era la nostra amiga i ben volguda Rosa Garcia. No podíem evitar que el flaire de les flors i el vol lleuger de les papallones parlaren d'ella i de la seua tràgica absència, quan ens la van arrancar del cor, ràpidament, amb molt de dolor, sense deixar-nos reaccionar, sense poder acomiadar-nos d'ella.

Vam recordar el dia que vam anar a dir-li el darrer adéu, al seu cocó, recordo que era un dia gris, un dia que les pedres del camí ploraven la seua mort, mentre una multitud de gent amb esguards amargs vam caminar lentament fins aquella muntanyeta per fer-li l'homenatge.

Quan feia el camí i passava per sa casa al Mas d'Avall em convidava a una tallada de meló fresquet, descansar una mica i gaudir una estona de la conversa amigable.

Vam seguir amb Rosa al cor i vam arribar a la font de la Fontanella, l'associació de Costur prenia el seu nom per designar l'entitat. La font rajava clara i fresca esgallant el roquissar, vam gaudir de la bassa i de l'espai, a l'altra banda un jardí ufanós amb flors de mil colors i de flaires perfumats ens embriagava la vista i l'olfacte.

El camí era agradable amb l'ombra de les garroferes i els marges de pedra seca, al darrera nostre com una línia a l'horitzó s'acomiadava Costur amb la seua darrera visió.

El Mas d'Avall

Vam entrar dins del poblet del Mas d'Avall, era un poble que depenia administrativament de Costur. Vam arribar a la bassa i els llavadors, vam dubtar per on s'agafava el camí per arribar al cocó, i un home que venia de les hortes ens va indicar que d'allà mateix eixia una senda que hi portava. Vam deixar aquesta visita per un altre dia i vam seguir.

Una altra tragèdia que va marcar aqueta terra va ser l'incendi que va arrasar mitja comarca l'any 2009, però d'entre les cendres renaixia ràpid el pi, el coscoll i les estepes. Els pins joves ja feien mitja ombra i engalanaven el preciós empedrat de la senda. Feia cinc anys que no passava per aquelles dreceres i no sabia el que em podria trobar.

El paisatge muntanyós de l'Alcalatén ens extasiava la mirada, però el meu neguit m'enterbolia la ment en pensar com estaria la senda que arribava al barranc de les Olles, pel creixement exuberant de la vegetació.

El camí vell

Una altra persona absent es feia present a la ment en recordar aquella senda, i era Toni Garcia el germà de Rosa, que feia uns mesos va decidir fugir d'aquest món i ens va deixar orfes de la seua saviesa. Toni era qui m'havia acompanyat per recuperar la senda, el camí vell cap a les Useres. Ell i jo vam cercar les antigues fites que marcaven el camí i es trobaven mig colgades per les argelagues. Toni era un amant de l'Alcalatén i del patrimoni de Costur i del Mas d'Avall, ací teniu el seu bloc Patrimoni de Costur per si voleu fer-li una ullada. És l'herència que ens ha deixat, un llegat de la seua passió pel patrimoni i per l'amor al seu poble, un regal molt valuós per a les persones que també valorem aquests trossets d'història.

Jo havia dedicat alguns dissabtes per posar les fites de pedra i desbrossar les argelagues i coscolls per passar el camí per on anava antigament.

Vam seguir les fites de pedra que estaven encara intactes i vam entrar on la senda estava més emboscada, les punxes de les argelagues ens nafraven els braços i les cames, i ens recordaven que havíem de tornar un altre dia amb corbelles i tisores per netejar la senda, fer-la més accessible i evidentment evitar que s'acabés de tancar i que llavors siga ja impracticable.

Però el creixement del pinar després de l'incendi havia canviat totalment el paisatge, donava ombra a la senda i tapava la vista que jo havia tingut dels bancals propers, estava molt diferent al que recordava.

Vam seguir caminant, ara teníem una visió des de l'altura del barranc de les Olles, com una ratlla entre la boscúria que marcava el fons del barranc. Després de l'incendi van quedar despullades totes les marjades de pedra seca que dibuixaven les vessants de les muntanya, però en créixer la vegetació, a poc a poc anaven quedant enfonsades dins les onades verdes de pins i matisses. Entre punxades d'argelaga i arraps d'esbarzer vam entrar en el darrer tros de la baixada a la llera del barranc, ací la humitat mes elevada de la cara nord ens regalava algunes espècies noves com l'alborcer o el marfull relativament estrany per aquestes contrades.

En arribar a la llera seca del barranc de les Olles també canviàvem de terme, ara passàvem al terme de les Useres. Vam anar remuntant el barranc fins que en agafar alçada aquest es quedava a les profunditats com una serp que reptava en la fondària.

Vam arribar a una pista de terra, recordo que Toni, ací em va dir un dia quan fèiem el camí, per allí seguiria el camí vell cap a les Useres, però de moment no hi ha voluntat per recuperar-lo.

En recordar les paraules de Toni vaig voler fer una ullada, com buscant eixa vella senda, eixe dit que marcava l'horitzó, i davant dels meus ulls va aparèixer una senda preciosa acabada de netejar.

Quin goig, quina alegria haver fet aquell descobriment, havien recuperat el camí vell a la part de les Useres.

Vam seure aprofitant l'ombra i vam esmorzar, després vam seguir per un camí dins d'una pineda que ens protegia del ple sol. Vam passar per un antic reguer i finalment vam arribar a la font de Mes Amunt.

Les Useres

La font llançava al reguer aigua freda, clara i amb abundància, ens vam refrescar i vam beure, vam descansar una miqueta i vam seguir per darrera del molí a la vora del reguer i per les antigues hortes fins arribar a la pista. Ara teníem una bona vista del poble de les Useres, segons els que saben derivava d'osseres, lloc on vivien ossos, evidentment parlaven d'èpoques llunyanes, ara ja feia temps que els vam aniquilar. En un punt el camí ens deixava una imatge preciosa al nostre davant, com en una fotografia apareixia el peiró amb el poble al fons.

El poble ocupava la part de dalt d'un turó, com si volguera arrapar-se per cabre millor, com un gos quan s'arraulís per estar ben calentet.

Vam aturar-nos a la garrofera i vam seure al banc, com tantes vegades ho havia fet en caminades passades per apaivagar la calor i refer les forces, ara amb les persones estimades de la Safor, la Marina i el Comtat.

El camí de l'aigua

Però l'aigua seria la protagonista en aquest moment, primer vam ensopegar amb els llavadors de fora, l'aigua entrava i corria neta per la pica i eixia fugissera per l'altra banda, com si tinguera pressa. Algunes companyes es van posar a la pedra imaginant una bugada invisible que rentar, amb la mà mullada acaronaven la pedra, polida pel pas de tantes mans femenines, recordaven els temps de joventut quan de menudes anaven al llavador del seu poble a rentar.

Una dona va vindre i ens va parlar de la recuperació de la senda antiga que hui havíem xafat i les tasques en les quals ella havia participat.

Vam seguir el camí de l'aigua fins arribar als llavadors de dalt ja dins del poble i la darrera font, quanta aigua!. Vam parlar de la cita dels Pelegrins de les Useres i la seua marxa cada any, cada darrer divendres d'abril cap a Sant Joan de Penyagolosa.

Vam creuar el poble i com es feia tard i portàvem ja la calor al llom, vam creuar els carrers fins al cementeri on hi havia la furgoneta per tornar a Costur, es veien algunes marques del Camí, era el començament de la següent etapa que continuava cap a Atzeneta del Maestrat.

Sense més vacil·lació ens vam acomiadar, vam acordar cap a la tardor tornar amb ferramentes, i fer una jornada per netejar la senda i vam tornar cap a casa.