dimarts, 8 de juny de 2021

Caminada per la Plana Alta ( el Maestrat històric)


De Vilanova d'Alcolea a Benlloc
Vilanova
Va ser un poc pensat i fet, fer aquesta etapa del Camí per uns pobles coneguts de feia molts anys, amb amistats als dos pobles. Quan Maite em va preguntar quina etapa  podríem fer per la zona, de seguida em vaig posar fil a l'agulla.
Vam trobar-nos a la gasolinera de Benlloc per organitzar els cotxes, Bel havia tingut algun contratemps i vam iniciar el camí sense ella. Hui érem poca gent, però tot i conèixer els pobles era un camí nou per a mi.
Vilanova em portava records de joventut; de l'olor de fum, i de l'espetegar del foc sota  les gegantines argelagues, les allargassades piles de matolls que farcien  els carrers esperaven les flames golafres de secalls punxeguts.

Durant un parell d'anys Vilanova  d'Alcolea va ser el destí per gaudir de la nit de Sant Antoni,  les flames omplien la plaça i formaven un infern  de foc, passàvem botant  entre les espurnes, entre rialles i cançons. Però no tot era festa i diversió, veure el pànic als ulls dels cavalls  per haver de passa per dins del foc, més alguna escena de genets joves forçats a muntar, amb la por al cos per  passar pel foc i  alguns cavalls socarrats per haver caigut a les brases  em van fer desistir de tornar.

Hui però el poble estava tranquil amb les primeres persones que eixien al carrer anant a pel pa o al tros.
La pedra envoltava  totes les parets  de l'església, es veia ferma, li vam pegar la volta  al poble, vam passar per la plaça, amb les precioses arcades que donaven una imatge medieval de la plaça. 
Vam recórrer els carrers i ens va preguntar una persona major on anàvem, ens va dir que no anàrem molt lluny que s'apropava una tronada. Vam seguir per l'ermita del calvari i vam arribar a un om, miraculosament un dels pocs que el maleit fong no havia matat encara.

Camí de Benlloc
Vam eixir per un camí estret, a la vora hi havia alguna horta esquitxada de verdures, vam seguir per aquell camí envoltat de marges de pedra seca.
Vam arribar a la font de la Vila, en la qual em va sorprendre els contraforts de la paret de pedra, després  em vaig allargar al pou Ample, la pedra envoltava l'aigua, com per voler fer-li caliu en la seua llarga fredor.
Vam seguir creuant el barranc per un camí  per camps de secà.
Una planta  amb un capoll i uns sèpals gegantins va aparèixer al mig del camí. Maite ens va explicar que antigament, quan era xicoteta la utilitzaven per cardar la llana, especialment la robeta dels nadons.
Pel camí hi havia forats que s'enfonsaven cap a la foscor de les profunditats de la terra,  mentre conills fugissers corrien desvetllant quina fera ferotge  vivia en aquell catau. Vam passar per una vinya que omplia un camp de verdor, de bellesa i d'esperança.

El camí anava creuant camps de secà, i el blat espigat verdejava  mentre les roselles, que ací i allà s'amagaven entre la vegetació, temoroses de formar part d'un ram de flors vermelles, per rememorar tal vegada  algun abril passat, per portar-li-les a qui tant he estimat buscant les primaveres lliures.

L'ermita de l'Adjutori
 A l'horitzó ja lluïa l'ermita de l'Adjutori, tal vegada feia vint anys que vaig vindre per veure l'ermita amb la idea de conèixer el patrimoni, però sense un camí fixat com ara.
Vam seure al banc de la vora i vam menjar alguna cosa, després vam llegir les inscripcions de la façana sobre la història de l'ermita.

Em vaig endinsar en el carrascar  on hi havia taules de pedra i bancs per dinar i gaudir de la fresca, vaig assaborir l'espai amb les monumentals carrasques d'escorça ennegrida que escampaven el seu brancatge cap al cel. Vaig restar una estona captivat per les seues formes i després vaig caminar cap al camí. 

De vell nou una altra perspectiva m'hipnotitzava, les dues llargues fileres de xiprers  a banda i banda del camí formaven dues barreres perfectes amb  la verticalitat de l'arbreda i un camí allargassat que s'unia allà lluny en un punt quasi inapreciable amb la canal de llum que formava l'arbreda.
Era un plaer caminar entre marges de xiprers i sols mirar el punt del final on la llum ens brindava el camí. Verticalitat pel creixement dels xiprers i horitzontalitat pel camí i l'arbreda, dues dimensions d'un mateix paisatge.

Vam passar per l'aljub que regalimava lluentor, el qual feia poc que l'havien pintat de blanc, l'aigua calmada farcia el seu ventre i un poal restava a l'espera d'alguna persona assedegada.
Vam seguir, va vindre una cruïlla que ens va fer dubtar, una xica va passar per davant de nosaltres, esbufegava en el seu trot impassible, ens va dir que tots dos camins portaven a Benlloc.
Després de dubtar i provar un tros de  l'altre vam seguir recte, prompte vam agafar un passeig amb arbres gegants  i soques gruixudes.
Vam entrar a Benlloc,  vam arribar a la font on estava esperant-nos Bel, després vam encetar un tros del camí que portava a la Vall d'Alba, vam passar per l'ermita del Loreto, encuriosits per la seua  estructura, amb un pòrtic més gran que la capella i una porta molt menuda. Em vaig acomiadar dels companys i companyes que farien nit a Benlloc i vaig tornar cap a casa ja que a l'endemà teníem faena.


 Vilanova



Església de Vilanova


 Església de Vilanova

Plaça Major de Vilanova d'Alcolea

Ermita del calvari de Vilanova

Om de Vilanova

El calvari
Camí de Benlloc
 Eixida de Vilanova cap a Benlloc

Hortes a la vora del camí



La font

Vilanova d'Alcolea

 El pou Ample

                               


Una sènia

Camí de Benlloc

Planta per cardar la llana

Un cau de conills


 Vinyes verdes

Blat i roselles


Ermita de l'Adjutori

Ermita de l'Adjutori

Ermita de l'Adjutori





                          











Les carrasques de l'Adjutori

Brancam de les carrasques

Camí entre xiprers de l'Adjutori

 Camí de l'Adjutori 


L'aljub de l'Adjutori

L'aljub

L'aljub

Ermita del Loreto de Benlloc




 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada