Ensumant la terra: Caminada pel Camp de Túria

dilluns, 5 de juliol del 2021

Caminada pel Camp de Túria

De Nàquera a Bétera. 3/7/2021

Va ser un poc pensat i fet, amb l'excusa d'haver-nos de trobar per intercanviar el material vam fer l'etapa de Nàquera a Bétera.

Tot i un començament una miqueta desbaratat per no localitzar massa bé el punt de trobada finalment ens vam veure a l'albereda de Bétera, vam anar amb els cotxes a la gasolinera de Consum a la carretera de Nàquera. Vam deixar els cotxes a l'aparcament i una xicoteta comitiva vam iniciar el camí. Vam acurtar una part de la ruta per això no vam arribar a veure Nàquera.

Camí de Bétera

Vam iniciar la ruta, vam travessar la carretera que anava a Nàquera i vam seguir pel carril bici. Després de passar el barranc de Nàquera vam deixar el carril bici i vam endinsar-nos per una pista, sempre era un plaer per als peus acaronar camins de terra.

El paisatge era senzill, però agradable, alguna garrofera farcida de verds i allargassats fruits ens sorprenia per la collita esperada, abundant i de qualitat. Els camps de tarongers ens mostraven el conreu principal que freqüentava aquella fèrtil plana, vam trobar algunes parcel·les de plançons joves i d'altres de terra solta on algunes arrels ens parlaven d'algun vell hort de tarongers arrancat.

Els masos

Al nostre davant sobreeixien d'entre la verdor dels tarongers antics casalicis de grans dimensions, a l'horitzó hi havia el mas d'Arnal, segons ens contaven els amics i amigues de Bétera eren anomenats masos, eren grans heretats, la construcció estava envoltada duna gran extensió de terra de conreu. En general van tindre el seu creixement econòmic cap a finals del segle XIX i principis del XX.

El mas d'Arnal

Va ser propietat de la reina Isabel II, tot i que el seu administrador era el senyor Arnal, veí de Nàquera, per a qual cosa tots l'anomenen mas d'Arnal, malgrat que a l'entrada posa masia San José, nom que li va posar en Jose Colomina quan li va comprar el mas a la reina quan aquesta el va vendre per pagar les despeses de la guerra.

Esta masia és un exemple d'un habitatge tradicional d'una zona rural, d'una casa senyorial del segle XVIII, l'edifici consta de dues plantes amb una coberta a dues aigües, les dependències donen a un pati central. La segona planta dedicada als senyors consta d'habitacions, menjador, salons i cuina. Com totes les masies consta d'una capella per al culte religiós i presidida per la mare de Deu del Carme, abans per Sant Josep. La planta del servei la integren la cuina, cavallerisses, el trull, l'almàssera i els corrals per a criar animals.

Del llibre Bétera amb el seu Patrimoni, de l'autora Amparo Domènech Palau, editat per l'Ajuntament de Bétera el 2004.

Segons ens van contar durant la Guerra Civil molts dels masos havien servit per refugiar-se els membres del govern de la república quan aquesta era amenaçada per l'avanç del feixisme.

Amparo també em contava que els llauradors de la zona, com el seu pare tenien el costum per referir-se als racons del terme anomenar-los segons la varietat de taronja que tenien plantada. Allà a la Salustiana.

A la nostra esquena, darrera de la verdor dels tarongers sobreeixia la serra de la Calderona, Josep Lluís ens recordava alguna de les muntanyes més singulars com l'Alt del Pi, la Mola de Segart, l'Oronet i Rebalsadors.

Hui hi havia una cançó que em venia a la ment, i es que a prop de Bétera hi havia la base militar i hi havia la cançó anomenada cobla de Bajoqueta Rock que estava molt encertada.

Vam passar per la vora d'un mas realment gran, rodat amb una tanca metàl·lica, denotava la importància econòmica que havia tingut a principis de segle XX. Al nostre davant, a la llunyania sobre l'extensa plana però dalt d'una xicoteta alteració del terreny es veia Bétera. L'estructura del mas era molt diferent a les referències dels masos que coneixia del Maestrat, tal vegada en part per l'abundància de la pedra en aquesta darrera comarca.

Vam arribar a un pont gegantí, era la nova circumval·lació que trauria el transit pesat fora de Bétera, ens vam aturar a l'ombra de les immenses bigues a reflexionar sobre les seues grans dimensions i com hauria segut el seu transport i la seua col·locació.

Finalment li vam preguntar a l'Oriol per on havíem de seguir, ell ens va dir que recte, i sense més tot el grup ens vam posar a caminar. Escoltats per la gent de la comarca ens vam desviar de la traça marcada i vam seguir per un tros camp a través per tornar una altra vegada a trepitjar l'asfalt. Jo sols havia de fer que seguir la xapa brillant amb la marca del camí, roja i blanca que tenia Josep Lluís a la motxilla. Al nostre davant, per sobre de l'arbreda cítrica sobreeixia un esquelet gegantí d'escorça ennegrida, engalanat de fullam punxegut, tot arrapant els seus ossos rasposos.

En arribar a la soca ennegrida vam contemplar la carrasca monumental, mancada del fullam espès per l'esporga que havia tingut per netejar-la de la fusta vella. Tot i això la fagàcia ens aixoplugava de la calor sufocant.

Amparo, Josep, Joan i Núria ens van parlar d'un lloc especial, un espai natural privilegiat, amb fauna i flora autòctona i amb aigua que sempre era caliu de vida. Ens vam dirigir cap aquell paradís.

Vam travessar un xicotet gual on l'aigua del Carraixet havia fet créixer la molsa i havia convertit la llera formigonada amb una pista de patinatge. Em va saltar el cor en girar-me i veure a Puri, com el calçat li havia fet una mala passada, havia relliscat i havia perdut l'equilibri. Sort que no es va fer mal, a part de la remullada, però el sol i la calor assecarien ràpidament la roba.

Vam seguir per vora la sèquia, ara l'aigua era la protagonista, la seua gelor i la seua textura aquosa ens alleugeria de la xafogor de l'estiu. Vam botar la sèquia i ens vam endinsar per un espès canyar on les llarguerudes tiges s'ajuntaven als nostres caps i feien una cúpula de frescor i d'ombra compacta. Vam anar travessant aquests fantàstics túnels fins arribar a un pinaret en una zona més alta respecte el riu.

Allà vam prendre posicions, era un balcó sobre el Carraixet, teníem una bona vista sobre el riu i es veia com les espècies vegetals golafres d'aigua s'anaven barallant a la vora de la llera, formant una franja d'un verd intens a cada banda de la llegua aquosa, com la gent quan s'aglutina per veure una processó. Mentre ens captivava aquell escenari va xipollejar un coll verd, com per voler cridar la nostra atenció i mostrar-nos la importància faunística de la zona.

Mentre gaudíem de la fresca i de la vista vam traure de les carmanyoles l'esmorzar i vam seguir trenant la conversa, sobre el Camí, la comarca i la quotidianitat de viure cada dia. Ens van parlar del jaciment arqueològic dins del terme de Bétera de l'Horta Vella.

Bétera

La festa de les Alfàbegues

En acabar d'esmorzar vam recular pel camí que havíem fet i en poc de temps vam entrar pels carrers de Bétera. Dins de la població un monument d'un home i una dona va captar la nostra atenció, era la festa més important de la població, la que feia referencia a la festa de les alfàbegues. Segons ens van contar, era una festa d'estiu, que es celebrava el 15 d'agost, el mateix dia que el Misteri d'Elx. Un dels elements que més definien aquesta festa com el seu nom ens indicava eren les monumentals i precioses alfàbegues. Va ser Manolo el Morquero qui va descobrir la manera de treballar-les i desullar-les per aconseguir les seues grans dimensions. A partir de la seua investigació, la gent han seguit aquesta peculiar tradició. Em vaig recordar de ma mare i el fervor que té per aquesta planta.

Vam arribar a l'església i els panells ceràmics amb l'explicació de la festa.

Allà ens van explicar quin era el ritual, les obreres casades posaven al manteleta a les obreres fadrines, recordava el simbolisme d'una festa iniciàtica. També em va sobtar el nom d'obrera per denominar a la dona, no vaig poder evitar veure una reminiscència apícola amb aquesta denominació. Seguint amb aquet fil, tota la indumentària era molt floral tant la masculina com la femenina, era prou carregat d'estampats i colorit.

Durant la processó el confeti omple el cel de la festa pintant d'alegria festiva i de colors els carrers de la població.

L'Ateneu de Bétera

Vam arribar a l'Ateneu de Bétera on lluïen a la façana els seus 10 anys de funcionament, treballant per la cultura i pel país, és un niu d'activitat; es fan concerts, passejades, presentacions de llibres, és tot un referent per la comarca del Camp de Túria.

El Castell de Bétera

Vam seguir fins al castell de Bétera. Em va sorprendre ja que tot i que no es trobava en una posició molt elevada respecte les cases, amb una situació més inaccessible, estava totalment restaurat, erigint merlets i muralles per tocar el cel blau. En una propera vegada estaria molt bé visitar-lo per dins.

Vam seguir caminant per l'entramat de carrerons estrets, dos carrers de noms peculiars, el martell i la corbella em van fer pujar al cap la cançó de la samarreta de l'Ovidi Montllor.

Després de la visita del poble vam anar a recuperar els cotxes i vam anar a dinar a una pineda on hi havia ombra i taules al terme de Bétera. Vam tastar les delícies que van fer d'aquell dinar un gran festí.

Després de dinar Amparo, Josep Lluís i jo vam fer una volta per l'entorn per reconèixer la flora que ens acompanyava, de seguida vam trobar llentiscles, margallons, romers, argelagues, brucs, arçots, aladerns i pins blancs.

Ens trobàvem en un dels molts contraforts de la Calderona, des d'un turonet més elevat dins del nostre passeig Josep Lluís ens va mostrar el Cabeç Bord, la nostra propera aventura.

En recollir els estris de descans i de plaer, de joc i de rialles vam tornar als cotxes, vam conduir per pistes polsoses fins el punt on començava l'itinerari. Ens trobàvem a l'est del terme de Nàquera.

El Cabeç Bord

Vam iniciar la caminada entre matolls i pinars, arrapant qualsevol pessic l'ombra, vam començar al punt on hi havia els elements de patrimoni. En aquell moment la fatiga i la calor van anar baixant, i la sorpresa i el plaer van anar omplint l'estómac. Ens trobàvem en l'escenari farcit d'elements de guerra.

Les explicacions del fulletó ens diuen el següent:

Les posicions defensives del Cabeç Bord

Construïdes pels republicans a mitjans del 1938 en el context de l'ofensiva sobre València, constituïen un punt fort avançat, el darrer cinturó defensiu que protegia la ciutat. La seua missió era, en el suposat cas que caigués la famosa línia XYZ precedent, impedir el desplegament de l'exercit pel port de l'Oronet cap a València, cosa que mai es va arribar a produir.

Les estructures es composen de trinxeres, pistes d'accés, galeries subterrànies, basses d'aigua per la refrigeració d'armes, i nius de metralladora, en diferents fases de construcció i acabat, on son visibles els efectes de les voladures portades a terme després de la guerra.

Aquesta línia defensiva a la vora de València, era anomenada Puig- Carassoles o immediata a València, ja que era la més propera a la ciutat.

En les nostres caminades per la Vallesa ja havíem tastat alguns d'aquets vestigis.

Vam anar escorcollant cada racó, aquell escenari de preguera, defensant València, les trinxeres profundes, que corrien per la vora de la muntanya, els clots esgarrifosos dels nius de metralladora ressegats per la vegetació, i els refugis, que eren passadissos que s'endinsaven en la foscor. De vegades la tenebra cobria totalment l'estança, sols la llum tènue d'un mòbil, en un atzucac del formiguer gegantí, il·luminava un rat penat que somiava penjat de la roca.

Les basses de refrigeració encara conservaven el formigó de vegades ja quartejat per albergar l'aigua per les màquines de guerra, els búnquers estaven sense el sostre per les voladures com ens deia el fulletó.

Vam seguir una estona a Josep Lluís, resseguint les trinxeres i búnquers rebentats, que escampaven les seues restes esmicolades a la vora. Tota una estructura que mai es va arribar a utilitzar, ja que finalment tot el conflicte es va concentrar a la batalla de l'Ebre.

Cansats però contents per la vivència i tot el que havíem aprés vam tornar cap a casa.