divendres, 29 d’octubre de 2021

Caminada pel Camp de Túria

 De Porta Coeli a Serra 23/10/21

Ens vam trobar davant de la porta del monestir, sobretot érem un grup de gent del Camp de Túria però també d'altres comarques,  de la Plana Alta, la Vall d'Albaida, la Safor, el Comtat i a la Marina Baixa. Feia temps que no trepitjàvem aquesta preciosa comarca i els nostres peus ja la trobaven a faltar.

Vam explicar què era el Camí, el nostre funcionament,  el full de ruta del dia i les peculiaritats de l'etapa. Josep Lluís ens va parlar de la Cartoixa de Porta Coeli, hi viuen dins els monjos Cartoixans que feien vida ascètica. La cartoixa era filla de la Cartoixa  d'Escaladei, al Priorat,  i va ser fundada l'any 1272, pel bisbe Andreu Albalat.

Tot i la nostra il·lusió per visitar les diferents estances  de reclusió de la vida monàstica, de moment no era possible, ja que no era visitable, però no havíem de perdre l'esperança. Podeu visitar el web del monestir per conèixer més la vida a la cartoixa http://cartujadeportacoeli.org/.

Vam seguir la pista terrosa  engalanada de xiprers a les vores, fins ensopegar amb el majestuós aqüeducte del segle XV. Vam poder veure els impressionants ulls del gegantí monument, alguns d'ells  curiosament estaven tapats, qui sap per quina raó. Semblava mentida una construcció tan faraònica per portar l'aigua al monestir, des de la propera font de la Mina o de l'Olla.

 

A la vora, el panell ens deia el següent sobre el monestir:

"Aquest monestir posseeix una història i un passat digne d'admirar.

Serien innumerables de contar els fets ocorreguts al monestir, entre d'altres cal destacar l'estada en aquesta del germà de Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer, que fou prior d'aquesta, adquirint aquesta un prestigi internacional. Per la seua intervenció en el Compromís de Casp i el Cisma d'Occident. També la intervenció en els dos compromisos de Frances Aranda( "Donado de Porta Coeli"). Cal destacar l'enigmàtica desamortització de Mendizaval (1837), amb la qual van ser requisades totes les propietats dels monjos i venudes al millor comprador. Amb un saqueig impressionant de la cultura, els llibres van ser venuts pels mercats a carretades, orfebreria i prestigiosos quadres van ser espoliats de la cartoixa."


Vam cabussar-nos per la senda mig tapada de vegetació que travessava el barranc de Porta Coeli; llentiscles, romers i marfulls ens acaronaven en passar, però havíem d'anar en compte de guardar una mica de distància per no ferir  a la persona que venia darrera  amb les branques que fuetejaven després de passar nosaltres.

Ens vam desviar de la senda principal un moment per arribar on hi havia la bassa del monestir, ara teníem una vista espectacular del monestir. La senda  era mig colgada per la caiguda d'un  pi grandíssim,  les seues branques mortes regalimaven tristesa al voltant de la senda, era com travessar una selva de plugim ressec de branquillons. Vam arribar a un punt on teníem una bona vista de la bassa del monestir, però per la seua grandària més que una bassa em va recordar un xicotet embassament.

Vam refer el camí i vam seguir camí de Serra,  la pista terrosa, d'engrunes de pedra de rodé,  com la rojor de la sang, amb la vegetació d'alborcers, matisses i romers, em va vindre al record dels camins rogencs del Desert de les Palmes, prop de Castelló de la Plana i Benicàssim.

La serra era generosa de cims i barrancs, vestida de verd on frondosos pinars omplien l'horitzó i embriagaven els nostres ulls. En un moment de la pista Josep Lluís es va aturar i ens va parlar de la Pobleta, una finca que va pertànyer al monestir, que hi havia a la muntanya de davant, on va viure un temps  el president de la república, Azaña, quan fugien de la xafogor del  feixisme, i que ara està ens mans privades i tampoc es pot visitar a pesar del seu interès històric i artístic.

Vam seguir una mica més endavant i Josep Lluís es va aturar i ens va mostrar una cova dalt d'un cingle a la nostra dreta. Al peu de la senda va llegir un tros d'un llibre de la cartoixa de Porta Coeli, un llibre de pàgines velles del temps, en un castellà de l'època, de paraules recargolades de tinta pansida. Ens va contar la història de la Beata Inés Pedrós. Era una dona que va viure durant molts anys a la cova,  a la part de dalt d'un cingle, reservant  la vida a l'oració i la penitència. Diu la llegenda que quan va morir des del monestir van veure llums a la cova i quan van arribar van trobar a Inés de Montcada agenollada i morta amb una creu a la mà.

Després que Josep Lluís ens fera la lectura d'aquesta història vam seguir rossegant la senda farcida de matolls i matisses, el llibre abans nomenat també ens parlava del Desert de Porta Coeli, una altra semblança al Desert de les Palmes, a part del color de la terra i la vegetació, suposo que el significat era el mateix, quan van arribar els monjos era una vall sense població humana.


El Coll d'Espartal

Vam fer les darreres passes per aquell paisatge feréstec de roquissars i extensos pinars fins arribar al coll d'Espartal. Una paleta ens marcava l'indret i diferents rutes a partir d'ací.

Josep Lluís en aquest punt ens va fer una altra lectura, aquesta vegada del nostre amic i antic caminant Ferran Zurriaga, d'Olocau, molt adient per al moment en que ens trobàvem.

Caminar

"Anar pel camí de la font del Frare, continuar per  la Galera, Sentix i les Amitges fins al corral Topero. O, si voleu, caminar per la Rimansa, el Canyarisso, fins arribar a Olla. Hi veureu unes costeres protegides per grans marges, ribassos, que guarden terres magres i empedrades, que ens recorden l'esforç  de la gent  pel cultiu de la vinya.

Aquests murs representen milers  i milers d'hores de faena, hores mai cobrades que la fil·loxera va malbaratar en un no res. Moltes de les vinyes no es van recobrar mai més.

Caminar també es descobrir tot un manoll d'olors, de colors, de sensacions. Podeu quedar-vos amb l'olor seca de l'espígol (lavandula latifolia), o l'olor tendra de l'herba d'olives (satureja ovovata), la dolçor de la flor de les garroferes. Observeu el pas dels núvols blancs; i si podeu caminar un dia  que haja plogut, o quan encara  plovisqueja, sentireu el cant de l'aigua pels barrancs, allà on creix el baladre i la murta, i omplen el llit de pedres esmolades.

És ara temps de caminar, de fer senda. Tantes sendes que vam trepitjar en aquells anys d'infants, quan encara es feien servir per anar a càrrega: senda de Pedralbilla  per la Penya Blanca, per les Penyes, senda de la Garrofera  pel planet del tio Lluís, senda de l'Olla pel coll de la Palmera, senda de la Solana, senda de la cova Pelarda, senda de les coves d'Alonso, senda de la Penya Negra, llocs que ara veig com camins de somni, com espais que descobríem en un moment concret, insignificant?, i que ara són imatges poètiques, que em porten als estats de gràcia que ofereix el contacte amb la natura. Com no recordar ara també, les imatges d'Agustina la Coixa, la Librà, la Peransa, Maria Motxa, Victoria la Cotxolla, Martina, dones grans, generalment vídues, que es veien obligades a fer-se llenya per a la llar i que sovint afegien algun manoll d'espart ( Stipa tenacissima) al feix, amb el qual tornaven al poble, per les sendes i camins, amb la callada resignació de l'esforç, i un vel de tristesa a la mirada.

En cap altre moment com a la primavera, després d'unes pluges abundants, no es mostra el paisatge olocauí tant prodigiosament admirable. És el millor moment, i hores que tinguem per mirar-nos-el.

Si l'aigua és abundant, la primavera sol presentar-se com un preludi de flor groga de les boges blanques (Anthyllis cystisoides) que entusiasmen a les abelles i tants altres insectes. La imatge augmenta en el caminant el sentiment d'estima d'aquesta terra."


Olocau, Cau de Somnis,  Ferran Zurriaga

Institut d'estudis comarcals del Camp de Túria 2003


La Gorrissa

Com sempre el temps rossegava el matí i anava devorant els minuts i les hores.  Vam esmorzar cadascú del que portàvem i en acabar vam dubtar un moment si ens donava temps de pujar a la Gorrissa, ja que havíem quedat a les dotze i mitja amb Arantxa, la guia de Serra.

Finalment, a bon pas, una part del grup vam pujar, era senda costeruda  entre el pinar. Segons va dir Josep Lluís eren tres turonets fins arribar al cim definitiu, però en arribar al primer turó ja en vam tindre prou, des d'allà teníem un bona vista del poble de Serra, cap a l'est, enclavat entres serres i boscos com el seu nom ens indicava. Cap a ponent s'estenia una extensa plana on brillaven alguns poblets com perles blanques, era el Pla del LLuc. Vam estar una estona gaudint de la vista, i recuperant l'alè. Vam deixar la pujada a la Gorrissa per una altra vegada, ja n'havíem tingut prou  i vam tornar cap al coll d'Espartal on ens vam trobar amb la resta de grup. Mentre baixàvem Josep Lluís ens va parlar d'alguns dels cims que teníem al nostre davant, el castell de Serra, Rebalsadors, l'Alt dl Pi, el Montcúdio o la Mola de Segart.


El barranc cap a Serra

Sense més espera vam seguir la senda que davallava cap a Serra,  la pista estava  voltada de pinars, en un punt vam deixar la pista i ens vam endinsar per una senda que portava al  barranc de la Deula.  Els bastons xisclaven sobre les dures pedres i anàvem buscant com superar els desnivells, les grans lloses de rodé engalanaven la llera del barranc i ens posaven a prova per superar-les. Alguns meandres on la llera seca rossegava el subsòl i deixava lloses i el roquissar a l'aire, coberts per la vegetació  de la zona. Ajudant-nos els uns als altres per superar les dificultats. Malgrat ser un camí abrupte, la bellesa  del paisatge feia grata la baixada, amb les perles florides dels cepells, els baladres i les murtes.


La Font de la Deula

Finalment vam arribar a la font de la Deula, vam passar per una estreta paret, una parella de xics a la nostra esquerra estaven jugant amb els cotxes teledirigits pujant el roquissar abrupte del barranc. Cadascú té les seues aficions, a gustos colors. Després vam apropar-nos a la font sota l'ombra d'una murta, la font estava callada, esperant brollar cants d'aigua en un futur. Un panell ens informava sobre el circuit de la ruta de la Gorrissa.

Vam seguir caminant tot entrant pel camí asfaltat  fins endinsar-nos pels primers carrers de Serra, vam esperar-nos a Arantxa, la nostra guia a la plaça  on hi havia el Cartoixà.

En aparèixer ella ens va posar al dia de com aniria la visita  i de seguida ens vam posar en marxa. Primer vam fer dos grups  i ens vam dirigir al museu de l'oli.


 El museu de l'Oli

Vam entrar a la sala on una sèrie de màquines i panells omplien l'estança, Arantxa ens va anar explicant moltes coses respecte la importància de l'olivera a  Serra i sobre el procés de fabricació de l'oli.

 L'Almassera de Patricio, família Domingo Fos.

"Ens trobem a l'almàssera coneguda popularment com l'almàssera de Patrício, propietat de la família Domingo Fos. Els seus fundadors van ser  Francisco Domingo i Teresa Gil besavis de l'actual propietari de l'immoble.

Esta almàssera va començar a funcionar l'últim terç del segle XIX d'una manera molt artesanal. Amb el pas del temps va anar evolucionant des de l'època de la fusta i la tracció animal a la més moderna amb dispositius metàl·lics i maquines elèctriques. Va estar en funcionament fins a principis de la dècada dels 80 del segle XX.

L'almàssera va ser una de les moltes activitats que es va dedicar aquesta família serrana. Com moltes al municipi, l'agricultura o el comerç de l'aigua també estaven entre les seues activitats. A la primera planta d'aquest edifici del segle XIX es va ubicar durant molts anys la primera centraleta de telèfons de la localitat."


El cultiu de l'olivera

"El mil·lenari conreu de l'olivera es va estendre per la conca del Mediterrani convertint-se amb un arbre estretament vinculat amb  els pobles que l'habiten.

Una de les formes de vida dels nostres avantpassats es va centrar en el conreu de la terra. El relleu muntanyós del nostre territori va fer que l'agricultura deixés una empremta encara visible en el paisatge de Serra. La construcció de ribassos va  donar origen a un ric mosaic de xicotetes finques repartides per tot el terme municipal.  En estes finques es conreaven entre altres; figueres, ametlers, cirerers, ametlers vinya, garroferes i oliveres."

Importància de l'oli a Serra.

"La cultura de l'oli a Serra té una llarga tradició que  ve avalada per l'existència d'un gran nombre d'almàsseres que funcionaven a la població. En el primer terç del segle XX, i fins que esclatà la Guerra Civil, onze almàsseres funcionaven a dins del poble a ple rendiment.

A estes cal sumar-li la Cartoixa de Porta Coeli, la qual va funciona molt activa durant la segona part del segle XX junt a la masia de la Torre de Porta Coeli."


De l'olivera a l'Oli

"Els mesos de novembre i desembre era l'època en que el veïnat de Serra anava a recollir l'oliva. Els bancals d'oliveres s'anaven omplint de gent. En moltes ocasions famílies senceres s'ajuntaven per recollir els fruits d'un any de treball.

Després de recollir les olives es garbellaven per tal de deixar-les netes de fulles, rames menudes i xicotetes pedres. En acabant es posaven en cabassos o sacs per transportar-les fins a l'almàssera a llom de cavalleria o en carro.

En arribar a l'almàssera les olives eren pesades. Després s'emmagatzemaven als compartiments a l'espera de passar-les al molí, que es movia mitjançant tracció animal abans de la instal·lació del motor elèctric.

La pasta resultant era dipositada als esportins que s'apilaven fins a formar un muntó anomenat "parada". Cada càrrega era de l'ordre de 400 kg. La " parada" es transportava amb la vagoneta fins a la premsa. Que a l'inici era de fusta i s'accionava de manera manual entre diverses persones. Estos havien de girar el torn de fusta perquè l'oli anés escorrent-se. Després dels procés de premsament, l'oli anava caient a les gerres, separant-se el solatge de l'oli."

El Molí

Després de distribuir l'oliva a la plataforma circular començava el procés de premsament o  la molta. El molí es posava en marxa gràcies a un mecanisme de fusta o ferro que es movia per una mula o matxo. Amb l'electrificació de l'almàssera l'energia elèctrica substitueix el bestiar.

La pasta resultant  del molí era dipositada dins dels successius esportins, que anava apilant-se per a dur-los seguidament a premsar. Quan començà el sistema elèctric un eix vertical de ferro plantat en el centre de la vagoneta feia de guia. La vagoneta era desplaçada sobre els rails fins a la plataforma giratòria i tot seguit es dirigia a la premsa. 

 Arantxa ens va explicar que la pedra del molí tenia una base rasposa per facilitar la fixació de l'oliva i el premsat.

 Esportí: Recipient format per dos discs d'espart cosits per les vores un dels quals té una obertura central circular per on s'introdueix la pasta d'oliva per premsar-la-hi.

Motor

Tenia la funció d'activar el molí mitjançant un sistema de corretges i engranatges. També accionava el sistema hidràulic de la premsa. D'esta manera s'exercia una força major que amb el premsament manual, cosa que augmentava el rendiment de l'extracció de l'oli.

Premsa

En els primers moments de l'almàssera la premsa era de fusta i s'accionava de forma manual, on diversos homes havien de girar el torn de fusta perquè  l'oli anés escorrent-se a poc a poc.

Temps després amb la instal·lació de la premsa elèctrica, la força humana va ser substituïda per un sistema de força hidràulica que funcionava activant un sistema d'un pistó cilíndric que pujava des de davall de tot.


Les Piques

De la premsa, l'oli passava a les piques o receptacles. Les piques sempre estaven colgades a terra, d'aquesta manera l'oli entrava en elles per la gravetat. Després de la decantació l'oli era entregat al  propietari de l'oliva.


En acabar de veure els diferents aparells, el molí, on la roda  feia temps que descansava neta, sense rodar i esclafar olives. Senzillament jeure i ser admirada pels visitants del museu i mostrar com es feien les coses antigament. Hi havia el pou en un racó, la premsa, els esportins d'espart  on es posava la pasta, la vagoneta... Tot feia vacances després de molts anys de llargues hores de treball.

Mentre eixia al carrer, perquè així entrés l'altre grup, una musiqueta s'enlairava per les meues neurones, brollant en veu baixa, no podia ser una altra que el País de l'Olivera, perquè quan una lletra és molt bonica i una música és meravellosa el conjunt és espectacular i fa tremolar les emocions.

Vam seure a la porta del museu mentre l'altra part del grup gaudia de les explicacions i de les màquines. Un crespinell preciós o raïm de pastor penjava de la façana de la  casa de davant, com si volguera obrir un debat entre els companys i companyes  sobre l'ús que en fèiem de la seua espècie. 


La visita de Serra


 El cartoixà

En acabar vam fer la volta a Serra guiats per Arantxa. Vam tornar al principi on hi havia l'escultura del Cartoixà. Era un punt emblemàtic, ja que era on la gent iniciava el camí cap a la cartoixa de Porta Coeli, hi havia gent que havia d'anar a treballar a la cartoixa, era un camí prou transitat. Vam parlar de la possibilitat de la visita de la cartoixa i de moment està tancada al públic i no es pot visitar, per decisió del prior, esperem en un futur que canvie aquesta tendència. Ells fan vot de silenci i no volen gent que hi vage fent enrenou.

La cartoixa de Porta Coeli del segle XIII va ser un centre d'influència política i religiosa de primer ordre.


La torre del Senyor

Vam anar passant pels carrerons estrets de Serra, el grup dibuixàvem una bonica serp de colors entre les cases. Ara el nostre punt era la torre del Senyor, on vivia l'antic senyor, al fons del carrer es retallava entre les cases la majestuosa torre, en apropar-nos ens vam situar al davant.

"Es una torre d'origen islàmic del segle IX, que va formar part del sistema defensiu del terme. Amb el pas del segles va quedar ubicada dins de la casa palau del senyor de la vila, un edifici format per murs de maçoneria. El perfil es lleugerament trapezoïdal amb xicotets buits als murs i rematada amb merlets. Crida l'atenció el color rogenc de la torre, es a causa que està feta de pedra de "rodè", típica de la zona."

A pesar del pas dels anys la torre es troba en un bon estat de conservació, ja que ha resistit la construcció de noves vivendes a la vora, a causa de l'augment de la població del municipi.

 Els senyors de la vila tenien la seua residència personal en les cases que hi havia adossades  a la torre del Senyor.


Vaig acostar-me on hi havia la silueta del Senyor, Arantxa també ens va parlar del rei Yahia abans de la vinguda dels cristians, el qual  regnava a la població  de Serra. ( No hi vivia a Serra).


Vam travessar els carrerons estrets i plens de revoltes, típics d'una població àrab. Vam arribar a l'església, allà Arantxa ens va contar  la relació de la Mare de Déu dels Àngels de la població  amb la Mare de Déu dels Desemparats de València. De l'esdeveniment recordat per la gent, de  quan el poble van recollir diners per fer-li el llibre d'or i van anar a portar-li'l. Després d'aquestes explicacions al peu de l'església vam seguir la visita.

Vam arribar a un carrer especial de la població, al carrer de la Rescoladora. Segons ens contava Arantxa, allà antigament no hi havia baranes, ni jardineres, ni escales, i el nom del carrer ens hi parlava. Era llis, amb pendent i funcionava com un tobogan, i els xiquetes i xiquetes venien a llançar-se de la part alta del carrer.

Després, amb les prudències del progrés van posar jardineres, baranes  i escales, i ara ja no es poden tirar els xiquets i les xiquetes per la rampa, però encara ens queda el nom que recorda l'antic ús que en feien en èpoques passades.


 L'espartera

 A l'altra banda una escultura ens parlava també d'èpoques passades, l'espartera, la silueta d'una dona fent espart ens parlava que en aquell racó era típic posar-se les dones a treballar l'espart. Tal com ens diu el panell l'espart va ser un dels oficis vinculats a Serra Calderona.

Ens vam fer una foto de grup en aquell carrer tan emblemàtic on la gent major encara recordava els jocs d'infants de llançar-se carrer avall aprofitant el desnivell.

Vam seguir pels carrers de Serra, mentre anàvem pujant la costera ens explicaven dites de Serra: Quan s'emboira el castell agarra espart i fes cordell, volent dir que no es podria fer faena fora de casa perquè plouria.

Una dita  referent al cim que hui havíem passat: quan s'emboira la Gorrissa pica espart i fes pallissa.

Vam arribar després d'una costera al cinema d'hivern, també es va fer a partir de rifes i col·lectes, posaven pel·lícules i  la gent venia a gaudir. A partir de la darrera  pandèmia es va tancar. Hi havia  també el cinema d'estiu, es trobava on hi havia el trinquet, estava descobert i és el cinema d'estiu més antic del País Valencià.

El calvari

Des d'ací ens vam dirigir al calvari, vam pujar la costa envoltada de xiprers i capelletes i vam arribar a l'ermita de Sant Josep i la Creu. A part de les festes patronals que són l'u i el dos d'agost hi ha la festa de Sant Roc de la qual  també hi havia l'escultura de Sant Roc, la celebració de la qual  és la nit del 15 al 16 d'agost.

Fan la baixada de Sant Roc, des de 2020 la festa està declarada festa d'interès turístic provincial. Hi ha la fira de la Calderona, hi ha el dia de la cirera, durant la festa conviden a tots els pobles de la vora, els que pertanyen a la serra Calderona, cadascú promociona el seu poble. Abans hi havia més cirerers, ara estan més amagats i es més residual el conreu, és el darrer cap de setmana de maig.

Des d'aquell indret privilegiat teníem una panoràmica espectacular, Arantxa ens va parlar de les diferents torres que hi havia al terme. Des de la torre de Rià es veia el castell, tot i que nosaltres no la podíem veure, i aquest tenia connexió directa per comunicar amb la torre del Senyor. Hi havia la torre de Satarenya i la torre de l'ermita que la teníem a la vora d'on ens trobàvem. Es controlava  tot aquest territori fins a Nàquera.


La Calderona

La Calderona era la dona que li dóna nom a la serra,  va viure al segle XVII, era actriu i amant de Felip IV a Madrid. El seu fill va ser l'únic que va reconèixer, Juan Jose d'Àustria.

La llegenda conta que va ser abadessa, i farta dels convents es va fer bandolera, era la cap d'una colla de bandolers que traginaven per aquesta serra, no ens consta que visitaren el poble de Serra. La serra adopta el nom per ella. El terme de Serra avarca la major part  de la serra Calderona i el lema del poble és; Serra, al cor de la Calderona.

El castell no es pot visitar, durant la darrera pandèmia hi pujava molta gent i el van tancar, van fer un decret prohibint l'entrada (a causa de l'estat de conservació en el que es troba i a l'afluència massiva de visitants). Les torres les hauríem d'imaginar pintades de calç, el blanc seria el color que tindrien en aquell moment.


Davallem de l'ermita després de tindre una vista espectacular sobre el territori i  veure el poble i indicar-nos la situació de les torres de vigilància.

Mentre baixàvem ens va parlar que la tècnica de la pedra seca, que  era declarada al 2018 Patrimoni de la Humanitat. També ens va parlar que l'olla de carabassa és un dels plats tradicionals de Serra.

Vam baixar fins la font de la Salut, era la font més propera al poble, hi ha més de 30 fonts al terme de Serra. A la vora hi havia un xicotet nucli urbà, era un menut sanatori, on residien gent amb problemes respiratoris.

 

Els Aiguaders

Era un dels antics oficis de Serra, venien a les fonts i carregaven l'aigua per comercialitzar-la per les ciutats. Hi havia un lloc que s'anomena descarregador, que era el punt a Serra on descarregaven tot allò que després havien de comercialitzar.


El dinar

Ens vam acomiadar d'Arantxa  i li vam agrair totes les explicacions que ens havia fet, nosaltres vam seguir el camí fins els berenadors anomenats Aliguetes on teníem els cotxes.  Hi havia taules per poder dinar tranquil·lament, vam compartir coques i dolços, vam cantar i vam fer germanor. Josep Lluís en acabar em va dedicar un poema del gran Vicent Andrés Estellés. Amb el nus a la gola i l'emoció al cor  vam ensumar les paraules del poeta i vam gaudir del flaire del Camí. 


En haver acabat, vam acomiadar-nos i vam tornar cap a casa.


Comence, ací, els camins del País.

Ells em duran, de la seua mà, al càntic.

Travessaré les síl·labes de l'aigua,

Travessaré cabelleres d'arrels,

Parres que creixen, garroferes i pins.

 Arribaré per còdols i barrancs,

arribaré al migdia febril,

penetrant, fosc els camins de l'alba.

Demanaré un got d'aigua a la masia.

 Llavors diré, gràcies.

I m'entendran i seguiré el camí.

 Vicent Andrés Estellés


Porta Coeli

El rogle del Camí davant del monestir

Aqüeducte del monestir 




 Vista de l'aqüeducte del monestir

Per sendes, camí de la bassa

Sota la vegetació generosa

Vista de la Cartoixa de Porta Coeli


 Vista de la Cartoixa de Porta Coeli

Vista de la Cartoixa de Porta Coeli

Pinars  i la bassa al fons

 Entre branquillons ressecs

 Detall de la Cartoixa de Porta Coeli


Camí de Serra



Recordant la Beata Inés



Paletes del Coll d'Espartal

Josep Lluís ens recorda a Ferran Zurriaga

El poble de Serra


 Vista del pla del Lluc


Un fòssil 

 Entrem a la senda

 Davallem el barranc de la Deula




 Davallem el barranc de la Deula


 Cepell florit

Pel barranc de la Deula

Lloses al barranc e la Deula

La font de la Deula

Jugant amb els cotxes

 La font de la Deula

Una cova prop de Serra


Serra

Arribem a Serra

Escultura del Cartoixà


El Molí de l'oli


Les piques


El molí

El molí


El motor

El pou

 El museu de l'Oli


La visita per Serra

Un crespinell o raím de pas

El cartoixà


Pels carrers de Serra

 La torre del Senyor


La torre del Senyor

Estàtua del senyor de la vila

Panell ceràmic de la Mare de Déu dels Àngels i dels Desemparats

 Església de la Mare de Déu dels Àngels




 Carrer de la Rescoladora

 El grup del Camí





 Escultura de l'espartera

Pujant al cinema d'hivern

El cinema d'hivern

 El calvari


 Serra des del Calvari

 El calvari


 Caminants i Serra al fons

 Ermita de Sant Josep i la Creu

 Serra des del calvari

 Torre de l'ermita

L'aiguadora

La font de la Salut

La font de la Salut

 Caseta de  la Blancaneus




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada