dimarts, 16 de novembre de 2021

Caminada per la Safor i la Costera:

De Barx a Barxeta 13/11/2021

Era hora de tornar a la Safor per dir-li adéu al Camí troncal de la comarca, i encetar El Camí a la Costera.  Amb el cotxe vam pujar el costerut port  que separava Simat de la Valldigna de Barx, finalment vam arribar al poble de Barx, vam fer el rogle i  vam explicar el camí als nouvinguts, vam repartir les guies i quan vam tindre tot el ritual celebrat vam iniciar el camí cap a la nevera de Barx. Vam fer una aturada a la nevera, tot i que ja l'havíem vista en la vegada que vam fer l'etapa de Barx a Simat.

Al darrera s'anava quedant la nevera, el poble i la serra que la separava de la mar, amb el cim del Mondúver que onejava  la seua agulla  al vent.

Des de la nevera vam encetar un caminet enfangat per les darreres pluges, tant  freqüents en aquella vall  de Barx i la Safor. Vam iniciar aquell camí ombrívol a la vora de la serra.

Al nostre davant s'estenia la xicoteta vall i com un gegant encimbellat la Penyalva i la serra del Montdúver, el poble de Barx relluïa com una perla blanca entre la grisor de la serra i la foscor de la vegetació.

El camí era de terra i amb les darreres pluges també de fang, era bo de caminar amb la boscúria que ens envoltava, a la vora de la serra  anaven apareixent fonts  que rajaven frescor per les parets de la roca; la font de la Benita, la font del Molí i la font de la Junquera, ens convidaven a veure les seues estances. Era  com  reviure la màgia de les zones humides, com si la serra amb els seus braços de pedra i branca, protegiren els bens més preuats de la terra, els naixements naturals d'aigua  que florien en mig de  la roca.


Nosaltres, en passar per la pista fangosa  ens atreien els avencs i racons rossegats per la molsa i per l'heura, amb cura de no relliscar en la pedra mullada, però gaudint d'eixe espectacle,  que era veure brollar  de la roca l'aigua clara.

Vam seguir avançant fins que per unes escales de pedra vam arribar al camí asfaltat, l'arbreda seguia sent generosa, fins i tot el panell indicador  del llogaret del Puig- Mola estava abraçat per la boscúria. Vam seguir solcant l'asfalt, a la nostra vora la boscúria llépola d'humitat cobria la vessant nord del Buixcarró, tant nomenada i estimada  per Raül,  de Quatretonda,  les crestes esmolades de la serra desafiaven el cel, i l'arbreda generosa arrapava les vessants, quin espectacle!.


 El Pla de Corrals, Simat de la Valldigna

Vam seguir trenant el camí, gaudint de la fresca que ens oferia la vegetació, a la vora, una figuera estava totalment llaurada, era com si li hagueren passat un motocultor, era el senglar que s'havia entretingut airejant la terra.  Vam seguir fins al Pla de Corrals, a una revolta de la pista ens vam trobar amb Lluís Seguí que pujava,  el nostre guia de Barxeta. Vam arribar als berenadors, abans  d'entrar al poblet, vam aprofitar per esmorzar el que portàvem cadascú i una ampolla de vi que Lluís ens havia regalat.

En acabar d'esmorzar vam començar la visita amb Lluís Seguí:

Ens vam situar en un descampat abans d'entrar al Pla de Corrals i ens va explicar la importància de l'indret;  a la nostra dreta teníem unes muntanyes  esveltes i encimbellades, formaven part de Diània, eren els contraforts  del sistema Bètic, al nostre davant cap a l'est  teníem el Toro i cap al nord  teníem la Serrània,  eren muntanyes més velles, més apagades, amb llomes més suaus. També ens va comentar que la vegetació i també els humans ens condiciona aquestes estructures, en aquell punt era on confluïen Diània i Serrània.

També el riu Barxeta era el que  li donava nom a la vall del Barxeta, tot i que coincidia que el poble portava el mateix nom, i albergava altres termes més enllà de la població. Per això també confluïen allà la Safor, la Costera i la Vall d'Albaida,  ja que a l'altra banda del Camí era terme de Quatretonda, de la comarca de la Vall d'Albaida.

Lluís li va donar importància a l'ombria del Buxcarró, com una de les zones amb més bellesa  de la comarca. Vam entrar al Pla de Corrals, vam creuar el carrer principal del poble fins arribar a la Font Roja, Lluís ens va parlar  que si haguérem anat pel camí més bonic haguérem vist  la font de la Morera que del seu ventre ens dóna de beure a tots i a totes, l'aigua brolla  d'entre mig d'una penya al tossal del Pla i va a caure a una bassa, a la vora han fet tota la vida hortalisses. Va enaltir  la importància de la font Roja, en la qual antigament hi havia alguna gambeta de riu. Ens va parlar que de vegades hi ha algun sumall, l'ullal és més capità moro, més potent, i el sumall és més com un rastafari, hui eixiré i hui no en tinc ganes d'eixir.  És  un naixement  d'aigua, però no té tanta força com un ullal. Hi ha el barranc del Salt, el terme de Simat s'ajunta amb el de Quatretonda, el que seria la Valldigna i la Vall d'Albaida, hi ha alguna casa en la qual depenent d'on pagaven els tribus els soterraven a Quatretonda o a Simat. El barranc de la Serra és un ramal del riu Barxeta. Tota l'ombria del Buxcarró és la vall de Barxeta al   terme de Quatretonda. Hi ha racons espectaculars, per exemple el Clot dels Coloms després de ploure. 


Camins de bandolers

A Barxeta  hi havia antigament molta tradició de bandolers,  hi havia la banda de Bernat de Bonaventura,  vam passar per davant d'un casalici gran, era  ca Corrals, era un punt de trobada dels bandolers on de vegades es reunien. Bernat de Bonaventura era la màxima autoritat de la banda, era descendent dels Sards. Després de l'expulsió dels moriscos el 1609, el 1611 Barxeta es va repoblar sobre tot de gent d'Artà, Manacor i Petra, a Quatretonda eren de Benavent, i a la Valldigna eren eivissencs. A Barxeta van vindre cognoms com els Flores i  Benaventura de Sardenya, a principis del XIX. En van haver més de bandolers, hi havia un sicari de la Llosa i els germans Escrivà. 


En aquesta època eren tot corrals, especialment d'ovelles i una mica de cabres. Venien a la casa Corrals a amagar-se. El camí que ara  fem és l'antic camí reial,  el camí de Dénia. Fa cent anys no hi havia tants camins, la vall formava una cassola que s'obria al pla de Xàtiva, com hem dit ací partia Diània i Serrània.

Segons ens comentava Lluís les terres més bones les tenia la gent més rica, eren del baró de Barxeta,  en 10 anys  però, van acabar amb totes les carrasques, per alimentar els forns de calç, de carbó i d'algeps. Anaven al bosc a fer rabasses, a Barxeta els deien els de les cabres en to despectiu, aquells, que com els de la Ribera eren més rics i tenien terres més bones. La clau  de la riquesa estava en l'aigua de reg, hi havia una inferioritat per part de la gent de secà, respecte els de regadiu. A la part del terme l'anomenaven forànies.

En va dir l'expressió; "Hi ha més merda que a un budell". Ens deia que estem dins l'orinal com la cassola on es trobava la vall de Barxeta. La pluviometria es troba sobre 700 ml/any.

Lluís es va posar dins d'un hort de tarongers i ens va parlar de la problemàtica dels herbicides, ja que deixaven els sols sense arrels d'herba  i a l'aire lliure la superfície.

Ens va parlar dels mitjans que és el que a Xàbia denominen forànies, el més arrimat al riu.  Vam arribar a un indret que Lluís ens va parlar que hi havia tota una llenca d'algeps fins a la Manxa,  aquesta composició de la terra determinava unes característiques especials que repercutien en la qualitat  de l'oli i el vi.

La canyaferla

Vam arribar a un punt del camí on una umbel·lífera grandíssima enaltia  la tija seca a la  vora del marge. Lluís ens diu que és canyaferla o fenollassa. Era la planta de Prometeu. Diu la llegenda grega que Prometeu va trair a Zeus i va ensenyar el foc als humans, i ho va fer amb un tros de canya de canyaferla, la qual es va consumint molt a poc a poc,  però no s'apaga. Zeus va castigar a Prometeu a estar lligat dalt d'un cingle, despullat amb el pit al vent,  i que un àliga tots els dies li mossegués el fetge,  aquest cada dia es regenerava i al dia següent l'àliga tornava a menjar-se-li'l.


El llop i el senglar

Vam seguir el barranc de l'Escurçonera, en trobar alguns horts amb petjades de senglar Lluís ens va parlar d'ell, era l'únic animal gran que hi havia, el llop era l'únic depredador del senglar,  fins i tot hi havia llops especialitzats en la seua caça. En fer desaparèixer el llop el senglar no té depredador i es reprodueix més ràpid.

Ara viuen molt tranquils sense haver de fugir del llop, si hi ha llops els senglars han de córrer, en èpoques de parida del llop la porca està pressionada  per les caceres, a l'hora de parir no en fa tants a l'any i de vegades avorten,  si no se la mengen, en general el llop limita la seua criança. Al costat del poble no es poden caçar i els seglars s'apropen.  Prompte aniran a Carmen la del bar del  Cordovès i entraran i li demanaran un cafè. Ens va parlar de la quantitat  d' especies  vegetals necessàries pe fer un carro, per les singularitats de la fusta; carrasca, om, figuera i lledoner

Lluís ens va contar  la història dels bandolers  dels germans Escrivà, eren de l'època de Napoleó. En aquesta època per aquesta contrada sols hi havia bosc i ramats i una finca de vinya a la Foia. Cap a finals del segles XVIII  desbosquen i posen corders. Durant l'antic regim hi havia l'impost al senyor, però quan ve Napoleó es canvia i es deixa de pagar aquet tribut, és quan comença el bandolerisme de la fam. Quan  torna el Borbó fins i tot hi ha aquesta frase; "tan be que estàvem  amb el francès", perquè  en tornar el nou rei  torna posar l'impost al pobre, però Bonaventura ho tenien molt ben organitzat, tenien contactes a tot arreu. Bernat dominava des de la Pobla Llarga fins a Barx.


Pel que feia als cognoms més típics, sinó ets Donet no ets de Barx.  Hi ha el barranc dels Dos Germans on es conta la llegenda que  van morir els dos germans Escrivà, diuen que encara hi ha la sang(òxid de ferro) però la imaginaria popular de seguida fa créixer la rondalla i el romanticisme.  Diuen que els dos germans en veure's perduts que els anaven a agafar, i si això passava moririen entre doloroses tortures van preferir matar-se un a l'altre en una fraternal abraçada, mentre  s'enfonsaven la daga, i així es van desbudellar. A la vora del  camí per on anàvem davallava una estreta senda, era el pas  de l'assegador, el nom ens parlava encara  del seu passat ramader i de pastures.

Lluis ens va parlar que dins del poble de Barxeta hi ha un barri anomenat les Cases Altes, al riu de Barxeta hi ha prou salts d'aigua anomenats gorgs, hi ha el gorg Blau.  Ens va dir una altra dita; "Robeu robeu, que pobrets sereu".

També ens va explicar la història de les espardenyes, que antigament solien anar molt descalços i tenien el taló del peu com el ferro,  i per segar el blat tenien por de trencar-les i se les traïen i segaven descalços.  Com serien de forts els peus per no punxar-se amb el rostoll de blat.

Lluís ens va parlar de la història de les dues raboses, era semblant a la que coneixíem del Maestrat de Tírig i Albocàsser. En aquest cas una de Benissili i l'altra de Xàbia.

Vam veure un arbre de Nyesples, va relacionar-lo amb la duresa d'una galtada, d'ací el nom. Lluís ens va parlar de la quantitat de plans que hi havia a Barxeta. No els se dir ordenats; Pla  dels Olivars, pla de Suros, pla de Corrals, pla de Micenes, Pla de Figuereta. Sembla que cap era pla del tot. Però sembla que qui té fam somia truites.

Al nostre davant  hi havia  la pedrera  dels boscos, per fer marbre, era marbre del Buxcarró. Veiem també les dues barselles, eren dues  muntanyes amb dues moles.

Ens va parlar del trompellot, que era una fruita de la família de la pera, que recordava a la mola d'una almàssera. Després ens va parlar del poll, com la forma curta de pollancre, d'ací la frase; "s'ha fet més gran que un poll".

 "A Barxeta la fam apreta a Llocnou  no en mengen prou". 

Barxeta

Entrem al poble de Barxeta, segons ens va contar Lluís  el carrer del mur es va fer perquè no desapareguera  el carrer Major. Mentre passàvem pels carrers de Barxeta ens va nomenar el carrer Mitja Galta.

Ens va acompanyar al bar Izan on vam dinar, la darrera que ens va dir va ser, "Barx i Barxeta es volien casar i va eixir Pinet i ho va desbaratar".

Després de menjar-nos aquella meravellosa paella de carxofes i faves, i així poder gaudir del gust de les verdures primerenques. En acabar de dinar vam fer els honors a Barxeta i després de molts anys de haver corregut terres i pobles vam arribar a Barxeta i vam entonar la Malaguenya de Barxeta, una vegada havíem arribat al poble. La veu em va defallir, i l'emoció em trencava les notes, feia un esforç per controlar-la quan pujava i socarrimava la veu.

En acabar de dinar vam esperar a la tornada dels cotxes, ens vam acomiadar fins la propera i vam tornar a Castelló de la Plana. 


Barx

Panell de la nevera

Camí de la nevera


Nevera de Barx





La nevera , i de fons la serra


Barx i la serra

Font de la Benita

 Barx

 Font del Molí


 Barx i el Montdúver

 Font de la Junquera


 Camí del pla de Corrals


 Davallem per les escales de pedra


 El Puig-mola



La serra del Buixcarró


Una figuera llaurada pels senglars

L'ombria del Buxcarró

Dàtils de gos del margalló

 Berenadors al Pla de Corrals

 Entrem al pla de Corrals

Iniciem el camí

Terme de Quatretonda i vista del Buxcarró

  Terme de Quatretonda, el Toro al fons.


El Pla de Corrals


La Font Roja

La font Roja

El Pla de Corrals

 Camí de Barxeta

 Ca Corrals, antic niu de bandolers

 Camí entre oliveres

El riu Barxeta

 Riu Barxeta

 Riu Barxeta


 Senda de l'assegador

 Camí de Barxeta


Al fons Barxeta

 De fons Barxeta

 Esperem al pont

 Barxeta

La paella de carxofa i faves


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada