Caminada pel Camp de Morvedre

 D'Algímia d'Alfara  a Gilet

Hui era dia de recórrer una comarca que feia molts anys que no creuàvem, el Camp de Morvedre, una comarca menuda entre la Plana i l'Horta que tenia la seua capital a Sagunt, era una  població amb una càrrega històrica molt rellevant.

Iniciàvem el brancal del Palància que lligava pobles del Camp de Morvedre i de l'Alt Palància, però que  com a eix conductor tenia el riu Palància, hui faríem l'etapa d'Algímia d'Alfara a Gilet, era una etapa senzilla  per la vall del Palància  i ens permetria conèixer alguns del seus pobles abocats a la voreta del riu; Algímia, Torres Torres, Estivella, Albalat dels Tarongers i Gilet.

Algímia

Ens vam trobar a Gilet per deixar cotxes i en quan ho vam tindre enllestit vam fer cap a Algímia, cap a la plaça de l'església  on ens estava esperant la resta del grup de la caminada. Vam fer el rogle i les explicacions oportunes respecte el Camí i la ruta de hui, i vam iniciar la marxa.

Vam creuar els carrers del poble, amb els panys  de casetes de planta baixa i primer pis,  vam passar per la plaça on hi havia el cactus de considerables dimensions, i en un moment ja ens trobàvem als afores del poble. Els dos nuclis de població estaven relativament prop. Vam seguir  per un camí entre tarongers, un paisatge comú i agradable d'una zona rica en aigua i benigna en clima.  Al fons del camí,  com una primera fita es retallava el següent  poble i el seu castell.

Torres Torres

De seguida vam arribar a Torres Torres, on ens va vindre a buscar Amparo, la seua alcaldessa. Era un poble amb alguns elements patrimonials importants, com alguna casa senyorial, el castell i els banys àrabs.

Vam recórrer el carrer principal i ens vam aturar a la plaça on hi ha la casa senyorial amb les finestres estretes, a l'estil gòtic, segons ens va dir Amparo, era la casa del cronista. Vam seguir fins als banys àrabs, era un luxe que encara es conservaren. Havien estat restaurats, vam recórrer les tres sales; la freda, la tèbia i la calena. Podíem diferenciar també la part més antiga  de maó i les parts més modernes restaurades recentment. A la part de fora es veia clarament l'antiga sèquia que alimentava els banys,  tallada com amb un ganivet, hi havia un racó preciós a la part de migjorn, era l'arc encara original de rajola i la séquia d'eixida de l'aigua. Tot un circuit d'entrada i d'eixida per gaudir de la higiene i la salut en temps remots.

Entrar dins ens feia transportar-nos a èpoques passades, feia vora mil anys, quan estava en ple us per la joia de la població existent.

En haver gaudit de l'indret i haver escorcollat cada racó  vam eixir i vam baixar per les escales fins la cisterna, aquesta estava buida  però ens va meravellar la seua grandària, s'omplia a partir de la séquia major, l'aspecte és el que veiem després de la reforma de 1781. Servia per garantir també l'aigua als banys que estaven a la vora.

Vam recular i vam seguir caminant, vam fer la costeruda pujada cap al castell, malauradament algunes torres havien desaparegut i  però quedava la torre central. Ens vam acomiadar d'Amparo i li vam agrair el seu temps i la dedicació que ens havia donat i vam esmorzar a la vora del castell.

 Camí d'Estivella

Destres vam seguir davallant per un caminet per la vora d'unes oliveres monumentals que ens donaven una vista preciosa  quan s'ajuntaven amb la silueta del castell al fons. Seguíem per un camí planer entre horts de tarongers,  els reguers d'aigua acompanyaven  els caminants amb el seu xiuxiuejar suau.  Novament s'han instaurat algunes plantacions de paulònies, a la vora en teníem una, són arbres  de creixement ràpid que s'utilitzen per la fusta, les soques eren esveltes i  s'enfilaven amunt fins tancar amb la capçada el cel blau. Algunes ja estaven marcades amb una creu per la seua propera tala.

 Ara a la vora del camí  ens apareixia un edifici antic, era el molí de la llum, una antiga fàbrica de llum que utilitzava l'aigua de la séquia  per extraure l'energia. Encara ens vam abocar a la sèquia on queia un  gran salt d'aigua  i provocava un gran toll. Ara era agradable de veure-ho, però no teníem ganes de fer un bany.

Vam seguir el camí de terra, envoltat per algun pinar que ens generava bona ombra, al nostre davant arrossegant-se va creuar una serpeta, la vam deixar fer via. El camí era planer i ens deixava gaudir de la monumentalitat d'algunes garroferes, hi havia una en especial de dimensions gegantines, i a la vora de la soca, com una trona, hi havia  un gran pedestal per seure a la vora de la monumental figura.

Alguna persona havia d'omplir aquell gran seient, i va ser Amparo Peiró, la representant de la comarca dins del grup. Vam eternitzar amb una imatge aquell moment i vam seguir gaudint de la jornada.

L'aigua era un dels elements que li donaven vida al paisatge, conduïda entre reguers i lliscant pels canals, vam seguir la remor de l'aigua que trencava la tranquil·litat dels bancals,  hi havia una sèquia amb una corrent d'aigua que fugia a gran velocitat.  Vam seguir el corrent ja que tanta velocitat era a causa d'algun salt. En efecte, sota un canyar  un gran desnivell   feia un gran terrabastall i xiuladissa, la bromera blanca  picava en el toll  i s'escolava pel reguer, quin plaer veure aquella quantitat d'aigua fugir pel reguer.

Vam seguir el camí dels Blancs ara teníem al fons un altre símbol important,  el cim més alt, que retallava el seu rocam  rogenc  i senyorejava sobre la Calderona, era el Garbí, punt emblemàtic de Morvedre i de l'Horta.

La seua ascensió i la visita al castell de Beselga la deixaríem per un altre dia, hui descobriríem el patrimoni escampat per la vall del Palància i els pobles que hi havien niat a prop.

Una paleta ens indicava l'aqüeducte, vam seguir una estona  buscant el monument, però  en recular vam veure un gran mur infranquejable, com una muralla fortificada, era l'aqüeducte esmentat. Vam seguir gaudint de la conversa amb la gent i de la natura que ens envoltava fins arribar a Estivella.

Estivella

Vam arribar al poble, el nom d'un carrer em va fer aturar-me; carrer Vicent Andrés Estellés, tenien molt bon gust en aquest poble a l'hora de posar noms als carrers, honorant al nostre gran i estimat poeta. Vam seguir la traça, en un  punt el carrer estava tallat i un gran enrenou eixia d'ell, un cadafal ens indicava que hi havia bous al carrer,  vam buscar una alternativa per retrobar el camí sense haver d'exposar-nos a cap perill o veure imatges desagradables.

Vam arribar a l'església, el campanar estava pintat amb molts formes, una miqueta carregat pel meu gust. Vam deixar el poble d'Estivella i ens vam endinsar pel riu Palància.

Albalat dels Tarongers

Els dos pobles estaven relativament prop un de l'altre,  separats pel riu Palància. Es retallava perfectament a l'altra banda de riu, entre els matolls de la llera, s'anava visualitzant la silueta d'Albalat.

Vam creuar la llera seca i vam entrar al poble, el primer que  ens venia a la vista era la carcassa vella, però imponent de l'antic palau dels comtes d'Albalat. 

El panell ens diu el següent:

El Palau dels comtes d'Albalat

"Com s'esmenta en el punt anterior l'origen del palau deu ser una vil·la hispanoromana. En l'escala de la casa hi ha una làpida amb una inscripció en llatí que diu així " al piadosíssim germà Festo de vint-i-dos anys Justino".

Una de les parts més antigues del castell és la porta que es troba com a uns tres metres davall del nivell de la placeta de l'església, segons els historiadors la porta és hispanoromana, ens ho certifica el formigó romà".

En els segles que va durar la dominació musulmana existeixen proves documentals que acrediten l'existència d'una alqueria. La conquesta es va produir en anterioritat a l'any 1238, perquè queda constància que Jaume I va donar la població i el seu castell a l'abat de Fontclara l'any 1238. Amb posterioritat ostentà la titularitat del senyoriu del noble Raimundo de Turis qui el vendria, l'any 1379 al matrimoni format per Jofré de Blanes i Margarida de Bonastre que l'inclourien en els seus territoris que formaven la baronia de Segart. En l'edifici va ser hostejat l'últim rei de la casa de Barcelona,  Martí l'Humà, l'any 1403.

Es tracta d'una potent construcció que va ser la seu del senyoriu estan lligada a la baronia de Segart. La seua construcció data dels segles XIV o XV. Tot i que ha patit nombroses restauracions encara conserva els distintius de la construcció noble i part dels elements defensius, com les torres emmerletades. Posseeix un semisoterrani amb gran quantitat d'arcs ogivals i de mig punt,  de pedra calcària blava i tres plantes amb totes les dependències d'una casa noble: amb cavallerisses, saló noble, almàssera i habitacions. També es troba en ella l'antic calabós municipal. Hi ha indicis d'una possible comunicació amb l'església mitjançant un pas soterrani que es troba en l'actualitat cegat. Des de l'any 1897 pertany a la família Baixauli."

En seguir caminant vam arribar a la plaça del poble, la gana incipient ja feia raonar la panxa i un bar a la vora de la plaça va ser prou perquè els companys i companyes agafaren posicions i una bona cervesa freda per recuperar les forces, la conversa estava servida i anava fluint tal com les viandes anaven omplint la taula.

En acabar de dinar vam seguir el trosset que ens quedava fins a Gilet. Per la vora del camí fluïa un reguer d'aigua clara,  tan necessària per la vida de la terra.  Encara vam veure un hort de tarongers on els portells estaven oberts i  l'aigua entrava al bancal a glopades, omplint d'ample en ample la terra, tal com antigament es regava. El reg localitzat estava tan generalitzat, i les seues venes s'havien fet tan permanents als horts, que ja se'm feia estrany veure aquesta escena. Jesús va voler provar la seua traça de regador, i amb el bastó desfeia l'embús de fullam que taponava el portell i impedia que l'aigua poguera córrer sense embussos.

Després d'aquesta escena tan llauradora vam seguir per camins de tarongers, vam fer una darrera vista al perfil muntanyós de la Calderona, fins arribar a Gilet, on teníem els cotxes aparcats. Vam recuperar els vehicles i vam tornar cap a casa, que hui era ben prop.

Algímia d'Alfara 

 El rogle a Algímia

Eixim d'Algímia cap a Torres Torres

Cactus a Algímia

Camí de Torres Torres

Una aranja plena de fruits

 Garrofera a Algímia

Algímia al nostre darrere

 Al nostre davant Torres Torres

Torres Torres

Casa senyorial de Torres Torres

 Església de Torres Torres

 Casa senyorial de Torres Torres

 Escut nobiliari

 Torres Torres

Els banys àrabs i la cisterna

 Vista dels banys àrabs de Torres Torres

Sèquia tallada d'entrada de l'aigua als banys àrabs

Interior dels banys àrabs

 Arc i séquia d'eixida dels banys

El grup del Camí als banys àrabs

Detall de les voles dels banys

Detall de l'entrada a la cisterna de Torres Torres

Cisterna de Torres Torres

Camí del Castell

 Pujada a Torres Torres

Castell de Torres Torres

Esmorzar al castell de Torres Torres

 Castell de Torres Torres

Oliveres monumentals i el castell de Torres Torres

Castell de Torres Torres

Camí d'Estivella

Paulònies a la vora del camí

 Fem camí

El molí de la llum

Salt del molí de la llum

 Caminem entre pins

Una serp travessa el camí

Una garrofera monumental a la vora del camí

Un salt d'aigua 

 El Garbí

El monumental aqüeducte

Estivella

 Campanar d'Estivella

 Església i campanar d'Estivella

Detall del campanar d'Estivella

Pel Palància fins Albalat

Assut al Palància

Estivella al nostre darrere

Albalat dels Tarongers

Detall del Garbí

Albalat dels Tarongers

Palau dels comtes d'Albalat

Palau dels comtes d'Albalat

Palau dels comtes d'Albalat

 Detall del llavador d'Albalat dels Tarongers

Pintura al llavador d'Albalat

Palau dels comtes a Albalat dels Tarongers

Porta del palau

Itineraris per Albalat

 Església d'Albalat

Carrer d'Albalat

 Església d'Albalat

Camí de Gilet

 Reguers de vida

Conduint la tanda

Un hort sense reg localitzat