La Santantonà de Forcall 14-1-22
Feia anys que tenia una fita pendent als Ports, la Santantonà de Forcall. Finalment aquest any ens endinsaríem en aquesta tradició ancestral, a més de poder fer dues etapes del Camí per arrodonir el cap de setmana; de Forcall a la Mata i d'Olocau a la Todolella. Paisatges, tradicions, monuments, i antics palaus, ens mostrarien l'essència d'aquesta vella comarca i dels pobles que la formen.
Vaig travessar des de Castelló de la Plana amb el cotxe els pobles del Maestrat, com Sant Mateu i vam passar per Morella, la senyorial i altiva, protegida per les fortes muralles com elogia la seua Corroquina.
Vaig arribar a Forcall i vaig deixar el cotxe encarat a la carretera d'Olocau, la fresca després de pondre's el sol anava mostrant-nos una mica quin seria l'oratge de les properes hores.
Vaig creuar el carrer fins arribar a la plaça Major de Forcall, vaig poder encara gaudir de com vestien la barraca, que esdevindria el punt neuràlgic de la nit cap al final de la festa. Una colla d'homes damunt d'una escala anaven passant-se branques de ginebre, matolls i pinassa, i anaven fent cadena fins que el que estava més amunt anava tapant l'estructura, sota la vigilància de la capolleta, que era una branca de pi que feia de torreta de vigilància, la més elevada de la nau.
A la vora, una foguera llançava flamerades i apaivagava el fred de la gent que voltava la plaça amb la cervesa a la mà, la conversa amb els amics i les ganes de Sant Antoni.
Una colla de xiquets i xiquetes anaven gaudint del foc, buscant branques de carrasca i de pi per alimentar les flames. Una vegada els homes havien acabat de vestir la barraca, un tractor amb pala va arrossegar tota l'estesa de matolls i brancam cap a la foguera.
El foc bramava i llançava les espurnes en la negror de la nit que ballaven danses antigues al voltant de la lluna plena. M'extasiava veure aquestes escenes en mig de la nit, amb la lluna i el foc.
Anabel ja ens va anunciar que a les set de la nit hi havia una visita guiada molt interessant pel poble, sobre la història de la Santantonà de Forcall. En apropar-se l'hora esperada vam fer colla davant l'Ajuntament totes les persones interessades.
La visita per Forcall
Com moltes vegades passa, quan fem una visita oberta que no és del Camí i hi participa gent aliena, sempre es crea un moment de silenci, esperant les paraules de la guia, acompanyada d'un moment de tensió per desconèixer la reacció de la gent, la por per la posada en escena d'algun personatge inesperat i poc tolerant, que es queixa pe l'idioma i força a la guia a canviar de llengua, justificant aquesta actitud moltes vegades des d'un nacionalisme espanyol "por justo derecho de conquista".
Quan el moment passa i tothom respecta que la guia parle en valencià la situació es relaxa, sense que salten espurnes, respirem alleugerits, poden seguir així el curs normal de les explicacions. Vaig respirar més tranquil i vaig seguir escoltant. Malauradament la primera part Mònica va preferir que no gravara la informació de les seues paraules amb el mòbil, per això no la tinc.
En una primera impressió ens va parlar de la importància i de l'antigor de la festa, que tot i que es fan santantonades a molts pobles dels Ports i del Maestrat, Forcall ha conservat més els trets originals de la festa.
Vam seguir fins al forn i vam entrar. Ens va recordar que era el forn en funcionament més antic d'Europa, ara ja havia acabat la seua funció per aquest Sant Antoni. Segons ens va contar la guia en una tradició d'origen medieval els rols per sexes estaven molt arrelats i l'únic lloc on era específic de les dones, on eren protagonistes era el forn on pastaven les coques de la festa.
La part cristiana
A partir d'ací la guia em va donar permís per poder enregistrar algun tall de veu sobre la informació que ens anava transmeten. En eixir del forn vam anar cap a l'església. La festa gira al voltant de dos eixos; el foc i Sant Antoni, ja que al final és una festa religiosa. A la vora de l'església vam veure quina és la part religiosa de la festa.
Hi ha unes obres religioses del segle XVII que es representen, són en castellà però a Cinctorres les van traduir i és l'única que es fa en valencià, tenen finalitats moralitzants, a Forcall quan hi ha un grup de voluntaris que estan animats les fan, es sol fer el dissabte, antigament es feia abans de cremar la barraca.
La vida del sant va estar marcada per eixos sofriments, diuen que al llarg de la seua vida va estar acompanyat de Sant Pau, per això en la representació d'aquesta nit veureu dos sants, Sant Antoni i Sant Pau, en record que els darrers anys de la seua vida van viure junts. Sant Pau va morir abans que Sant Antoni, i va ser Sant Antoni qui el va soterrar, i entre tots els patronats que se li atribueixen és Sant Antoni el patró dels soterradors, dels teixidors, dels espardenyers, dels guanters, de moltíssims oficis.
També es protector dels animals, i també protector de certes malalties, com l'herpes zolster. Van passar moltes penúries i la seua vida està farcida de llegendes. Diuen que una vegada un corb cada dia els portava un pa, per això no es van morir de fam. Una altra llegenda, que ens explica perquè porta un "gorrinet":
Una vegada la filla del governador es va posar malalta, va agarrar Sant Antoni, i se'n va anar cap a Barcelona muntant en un nuvolet, arriba Sant Antoni a les portes de Barcelona i i es troba una "gorrina", (a Forcall li diem "gorrina", d'altres llocs li diuen porc), i troba "la gorrina i un gorrinet" que era esguerrat i camatort, Sant Antoni el va agafar i el va guarir, i d'ací va quedar un llaç d'amistat, també a la peanya de Sant Antoni va representat en un porquet als peus. A partir de les deduccions dels antropòlegs es pensa que el porquet pot simbolitzar les temptacions que ha tingut al llarg de la vida.
Sant Antoni és oriünd d'Egipte, però com va arribar als Ports?, farem un resum de com arriba la veneració del sant ací, ell no volia que l'embalsamaren com era costum al lloc, ni tampoc que el veneraren, sols dos dels seus deixebles sabien el lloc on estava soterrat. Ell ja havia segut una persona reconeguda, tot i això la tradició es va perdre i la seua tomba no va ser descoberta fins després de 150 o 200 anys de la seua mort, més o menys a l'època de l'emperador Justinià. Llavors van portar el seu cos a Alexandria, d'ací el van traslladar a Santa Sofia de Constantinoble, a Istanbul, de Santa Sofia va passar a Arles, a l'Estat Francès, i actualment està encara en una església d'Arles.
I d'Arles a la comarca dels Ports o al País Valencià com arriba la veneració?
En 1070 arriba el cos del sant a Arles, entre el segle XI i el segle XII es pensa que són els templers els que escampen el seu nom per moltes terres. Jaume I va ser criat pels templers, i es pensa que eixa tradició de venerar a Sant Antoni s'expandeix amb la conquesta cristiana per Jaume I al segle XIII.
Que hi havia abans d'arribar aquesta tradició?
Abans d'arribar la veneració de Sant Antoni hi havia una festa que coincidia amb el solstici d'hivern d'adoració del sol i del foc. Llavors com era molt difícil que eixes festes tan arrelades a un territori els cristians pogueren suprimir-les i imposar les seues, les adaptaven. Al llarg del segle XII va haver-hi un papa que va dir de suprimir totes les festes paganes i imposar les cristianes, però al llarg del segle XIII hi ha un papa, Gregori I que el que vol és cristianitzar certes festes que estaven molt arrelades al territori. És el que ha pogut passar ací, una festa pagana relacionada amb el solstici d'hivern que es cristianitza, hi ha un procés d'inculturació i es barregen elements de diferents èpoques i sentits.
A la representació hi ha una corda molt llarga, al final de la corda els que van lligats són Sant Pau i Sant Antoni, per eixa relació que van tindre al llarg de la vida de convivència. Quins són els elements que els identifiquen?; un barret d'ala ampla, vestits de frares, amb la cara enfarinada simbolitzant les aparicions, els espectres. S'ha introduït l'element de pintar els llavis, Sant Antoni porta un collar de mandarines, antigament podien ser figues seques, nous, de fa molts anys que són taronges o mandarines, representa un rosari, és un element de protecció contra el mal. La tradició ens diu que quan se'ns acosta Sant Antoni, el costum es furtar-li una mandrina, però si no ho fem hàbilment ens pot pegar amb la creu, i heu de tindre respecte i agenollar-vos davant d'ell, si aneu amb tot "el morro" a estirar-li-ho vos pegarà una creuà que us deixarà torts. No sabem perquè ha derivat amb mandarines que no és un fruit que es conrea a la comarca, de vegades li duren poc i de vegades li duren tota la volta.
Porta una creu, aquesta representa la immortalitat, el collar és símbol de protecció contra el mal, la cara enfarinada en record de les aparicions, un bàcul pel seu poder espiritual i terrenal i el barret d'ala ampla.
Que porta Sant Pau que està al costat?
Va amb una revista que simbolitzen els evangelis, també porta una branqueta, va tota l'estona pegant amb la branqueta volent dir, reseu, reseu.
Qui ha de fer de sant es deixa una mica de barba, tots els personatges es trien entre els membres de la Santantonà. La barba és símbol de saviesa.
La tradició carlista a la comarca dels Ports va ser molt forta. Ací la primera guerra carlina va ser molt dura, van ser els carlistes els que van cremar l'església atacant als liberals que hi havien, tota l'església és va cremar, per tant tota la reconstrucció és del segle XIX. El campanar és del segle XVIII, de 1760, és barroc, és el més alt de la comarca dels Ports i te 55 metres d'altura.
Passem pel carrer del Carme també anomenat carrer dels "Unflats", ja que hi havia gent adinerada o que presumia de riqueses, en aquest carrer fem una altra parada.
Els diferents personatges
Les Botargues
Un altre element, tal vegada el més vist són els botargues o les botargues, encara que són tot homes ací a Forcall li donem un sentit femení. És un dimoni festiu, és dels dimonis que hi ha més quantitat, a cada representació hi ha tota una colla, es van tirant per terra i van fent riu riu riu, se'n pugen pels balcons i és un dimoni festiu que representa les temptacions de Sant Antoni. Van vestits amb una granota o mono blanc, van tots tapats, la cara tapada, sols se'ls hi veuen els ulls i la boca, tenen les obertures per poder veure i respirar o parlar. Normalment no se'ls hi reconeix qui són, sols per les sabates. Van de blanc i els dibuixos que es representen són de tres colors; verd, roig i negre, són els tres colors més importants dins la festa. Tenen dibuixos de granotes, dimonis, serps i fardatxos, hi ha alguns més grans i d'altres més menuts. Conten la gent major del poble, ja que això és tot interpretació, els dibuixos grans representen els pecats mortals i els menuts són els pecats venials.
Perquè el nom de Botarga?, perquè no es diuen dimonis? Hi ha diableres a la Mata, dimonis a la Todolella, cada poble tenen un nom, i ací a Forcall li diem Botargues. La paraula Botarga apareix per primera vegada cap al segle XVI - XVII en una boda d'un rei, de Felip III, que es va celebrar al segle XVI a la ciutat de València. Va aparèixer per allà Lope de Vega disfressat de Botarga. I llavors ens preguntem, que és una Botarga? Ve d'un còmic italià que es diu Estefanelo Botarga, li deien Botarga de cognom, portava com uns pantalons bombatxos i era gros, per això Botarga fa referència a uns pantalons amples i una persona grossa.
Encara que sembla un caos la representació, està tot súper organitzat i cadascú té el seu paper, són tot homes qui formen el grup, tal vegada en uns anys canviarà això, ja que la gent jove que puja entenen les coses diferents. Porten uns pals fets de sac de farina i van pegant en terra i a les dones, és un símbol per donar fertilitat.
El foc
Hem dit que hi havia dos eixos principals; els sants i el foc, ara que hem arribat a la plaça per segona vegada anem a parlar del foc. Al fons tenim la barraca i més cap ací tenim les Tronques, ací li diem les Tronques, és una foguera que s'encén el dijous per la nit i roman encesa fins al dilluns, o siga tots els dies de festa. La seua funció és per una banda escalfar-nos, però no està exempta de cert misticisme.
El foc és un element molt important en aquesta festa. El foc és el representant del sol a la terra, i moltes cultures han adorat el sol, llavors també hi ha una adoració al foc, el control del foc és importantíssim per a l'evolució de l'esser humà, alguns antropòlegs diuen que el pas del caos a la cultura passa pel domini del foc. Una foguera representa un símbol de pas estacional. Al final d'any en algunes cultures s'encenien fogueres per a cremar tot allò roïn; els mals esperits, renovar i tornar a renàixer, és un ritual de renovació, de purificació, són rituals catàrtics i profilàctics, de protecció dels animals de llaurança, de protecció de les persones. A Sant Joan la foguera no té ha tant eixa funció pràctica d'escalfar-nos i en canvi també té un misticisme molt important.
Els Cremallers
Ara ens parla de dos personatges, els portadors del foc, són dos persones que porten cadascú un pal llarg i a la part de dalt una plataforma on va el foc, sobre les 9:30 ixen de la plaça d'una casa veïna. Aquets dos personatges és diuen Cremallers, primer ixen els Cremallers i es posen al costat de la porta, normalment un encapçala la comitiva i l'altre l'acaba. Quina és la funció dels Cremallers?, bàsicament instrumental, són les portadors del foc, il·luminen els carrers amb la cercavila i al final quan arriben a la plaça encenen la foguera. És un personatge que passa desapercebut, però és important, ja que són els portadors del foc. Per això, per la importància que tenen aquests personatges, des de fa uns anys des de l'ajuntament de Forcall és va crear la figura de cremaller d'honor. És una distinció que es fa a alguna persona del poble de Forcall, i se li dóna l'honor d'encendre la barraca. A la foto que vos mostre veiem una dona, és l'única vegada que una dona pot encendre la foguera, ja que se li va donar l'oportunitat a les pastadores, i representen a totes les dones del poble, dos de les dones pastadores van encendre la barraca.
Ara estan fent l'acte i li ho estan entregant a un historiador del poble i a un home que ha estat alcalde molts anys i ha contribuït a que la festa tire endavant. A la vora dels Cremallers veureu els teeros, que són uns homes que van amb unes cistelles amb tees de pi, que van alimentant el foc perquè no s'apague.
Els Majorals i Majoralesses
Una altra figura importantíssima dins de la festa són els majorals i majoralesses, ara amb les noves joventuts la festa ha evolucionat, antigament havien de ser quatre parelles, quatre matrimonis que havien d'estar casats, no podien ser fadrins. Que fan els majorals?, són els que organitzen tots els actes de la festa, els organitzadors que recapten els diners i fan que la festa vaja endavant. Antigament també havien de ser tres majorals del poble i un masover, el masover era el que portava la llenya per fer la barraca. Tots els masovers del poble tenien l'obligació de contribuir amb una o dues càrregues de llenya. i era un bot que tot el món complia religiosament. Els Majorals van vestits amb una capa i un barret, i les dones solen estar a les cases i són les que conviden a la gent. El recorregut sol ser semblant però cada any va variant en funció d'on estan les cases dels Majorals. Hi ha pobles que si que és obert per a tothom l'entrada a la casa dels majorals per beure i menjar. Ací a Forcall eixes parades són perquè mengen i beguen els membres de la Santantonada, però no és una convidada per a tot el poble. Al llarg de l'any fan molta faena. Per exemple venien la cera dels ciris. Si hi havia un soterrament, els que volien acompanyar la processó o al mort, duien un ciri i es pesava el ciri abans d'eixir, es tornava a pesar en acabar i es restava la diferència, que era la cera que s'havia gastat, i aquesta es pagava i era per a la festa de Sant Antoni, i els Majorals eren els encarregats de recaptar els diners. Una altre exemple: per Sant Antoni es feia llenya al camp i la venien a les cases particulars, també eren diners per la festa de Sant Antoni.
També es conserva encara la tradició d'anar casa per casa demanant diners, llavors et donen el programa de festes.
La Filoseta
Anem per un dels carrers principals del poble, és el carrer Sant Vicent. Durant el recorregut passen tres vegades per la plaça Major. Hi ha dues maneres de veure "la Santantona", o bé segueixes tota la comitiva i vas " al lio", o bé t'esperes ací a la plaça Major i els veus passar quan arriben.
Ara parlem d'un altre personatge que és la Filoseta. Va vestida amb una camisa de quadres negres i rojos i una falda. És l'únic personatge femení de tota la representació, però esta representat per un home, va vestit de dona amb uns pits molt pronunciats, de vegades també es posen alguna cosa al cul per marcar més, porta la cara enfarinada. Als únics personatges que se'ls veu la cara són als sants, la Filoseta i el Despullat. Porta unes bufetes d'animal que poden ser també globus, simbolitzen la fertilitat, van penjant del barret, va amb el morros pintats, porta a les mans una branca de pi amb les fulles i una altra branqueta sense rames, simbolitza el fus i la filosa, i el personatge és diu la Filoseta, i està filant. En algunes representacions es diu la temptadora, la filandrona, té diferents noms. És un personatge que apareix en moltes representacions al llarg d'Europa, a centreeuropa està relacionat amb les bones collites, per la força de la terra, la força de les collites i la fertilitat. I ací representa també la temptació. En aquest cas és un personatge que tempta a Sant Antoni perquè caiga en la temptació. Igual que els Botargues també pot pujar als balcons i sobre tot fa volar la falda, tirant-se damunt de la gent i provocant als sants. És un personatge que no para de moure's.
El Despullat
Fem aquesta volta perquè conegueu també els carrers del poble, arribem al darrer personatge: el Despullat.
La punta de la corda va lligada a aquest personatge que és el que ix primer i a l'altra punta van lligats els sants. Que representa el Despullat?, representa el dimoni major, és el dimoni Belcebú, la representació del mal, del pitjor dimoni de tots. D'ell ixen les cordes que nuguen als sants, i porta un cinturó ple de cascavells. Aquest personatge sol ser un xic prou prim i àgil, ha d'anar tota l'estona fent sonar els cascavells, sense parar de moure's, pujant als balcons, estirant la corda, el vestit també es estret i llavors ha de ser una persona prima i molt àgil. La indumentària varia bastant respecte les Botargues, no porta els mateixos dibuixos, sols ratlles i punts, és diferent. El Despullat és el dimoni principal i porta la cara destapada, també la cara enfarinada, porta com un barret i al darrera unes bufetes d'animal inflades que també simbolitzen la fertilitat. Els antropòlegs els recorda als Lupercus romans, es té com una reminiscència a la figura dels Lupercus que anaven despullats i eixien per ahí, per romà, despullats, amb el fuet pegant a les dones per donar-los fertilitat. Curiosament aquest personatge es diu el Despullat, tot i anar vestit, però si que porta la cara descoberta, i és el dimoni principal de la Santantonà.
La Barraca
Hem vist tots els personatges, arribem a la plaça Major i la guia ens parla de la barraca. Com està construïda la barraca?, la barraca consta de 7 pins, un central que és el pi Maio i 6 laterals, aquestes es diuen les costelles. Normalment eixos pins s'anaven a buscar el dia 26 de desembre, actualment és el dia que poden, queden els membres de la Santanatonà i van al bosc a buscar els 7 pins. Té un sentit antropomòrfic perquè se li diu vestir la barraca com si fos una persona.
Ens costava de sentir la veu de la guia ja que al darrera sonaven els càntics de les colles de joves.
Cantaven una cançó en castellà que deia així;
San Antonio, San Antonio, San Antonio,
San Antonio, lo que llevas en los pies
San Antonio es un gorrino.
Després de cantar la cançó victorejaven a Sant Antoni, devien ser els Majorals i membres de la Santatantonà. El pi central i les sis costelles laterals estan separats en la mesura del que medís un home amb els braços oberts. Un d'ells és el que fa de mida i es posa amb els braços estesos des del pi maio, ell va dient on s'han de col·locar els pins laterals. Ara per a pujar-los ho fa un escalador amb arnesos, antigament ho feien en escala i com podien. A l'altura de damunt de la porta de la barraca hi ha com un pis, fet de branques de roure i a partir d'ací vesteixen tot el que queda. A la part de dalt hi ha un pi amb branques i fulles, això se li diu la capolleta, ve del llatí que vol dir cap, el cap del Maio, i és un tros de pi amb fulles lligat a la part de dalt del Maio.
A la una del migdia quan sonen les campanes el Maio està estirat a terra, i a la punta hi ha lligades quatre cordes, una que estira i tres que tensen. Qui estira la corda per alçar el Maio?, són els xiquets i les xiquetes del poble quan ixen de l'escola a la una, s'agafen a la corda per alçar el pi, és un moment preciós. Els antropòlegs que han visitat la festa els recorda un moment de mort i de resurrecció. Està el Maio estirat, simbolitzant la mort de la natura, i quan l'estiren els xiquets i les xiquetes és com la resurrecció i el renàixer.
No podem desvincular la festa del cicle agrari, demà es representen la sembra i la llaurà, trauen els animals per a beneir, tot això esta relacionat amb la bona subsistència de la gent amb arrels agrícoles.
Quan diuen: "Amunt Maio", aquest és un moment de molta alegria al poble, quan el Maio arriba dalt, a partir d'ací comencen a vestir-lo.
Quina és la forma de la barraca? la barraca té una forma cònica, un pubis femení però al revés, símbol de la fecunditat. La guia ens va aconsellar entrar a la barraca, tocant el Maio i pegar-li tres voltes demanant un desig, els cristians resant un pare nostre i els no creients amb respecte i demanant allò que volíem.
És una lluita entre el bé i el mal, i al final triomfa el bé, apareixen Sant Antoni i Sant Pau com que han ressuscitat i ha guanyat el bé, cauen les Botargues a terra i es rebolquen com morint-se. Hi ha el moment de la mort de Sant Antoni, és un moment molt important però costa de veure, ja que la gent s'aglomera i de vegades costa apreciar-ho. Però si sentiu que canvia la música és eixe moment, després s'alcen les Botargues i comencen a cantar i a tirar coets. Després la gent fa una cua per entrar dins la barraca en flames, està vigilat per les Botargues, cal fer una fila i entrar quan et deixen, i quan ja es perillós, ja que la barraca està en flames i van caient branques enceses, els Botargues prohibeixen l'entrada per creuar la barraca.
Resseguint la Santanatonà de Forcall
Havíem acabat la visita i teníem totes les explicacions giravoltant pel cervell, abans d'abandonar l'indret vam seguir els consells i vam entrar dins la barraca, li vam pegar tres voltes agafats del Maio, demanant un desig, amb respecte i serenor. En acabar aquest moment tan solemne vam buscar els entrepans i vam anar a sopar al bar de la plaça, en fer-se l'hora vam eixir a la vora de la foguera esperant que començara l'espectacle, ens vam encarar a una casa de la plaça, esperant que isqueren els protagonistes. La fredor de la nit ens anava rossegant, però l'escalfor humana de la multitud ens donava caliu per seguir esperant. Fins que de la casa van anar eixint tots els personatges i els Cremallers van posar les dos fonts de foc a cada banda de la porta, on les flames anaven cruspint-se les tees.
Les dolçaines i els tabals van començar a fer sonar la musica de la festa, mentre a la plaça la gent anava seguint les Botargues que anaven empaitant als sants. Tots els personatges anaven fent un guirigall impressionant. La gent seguíem l'espectacle de prop i els més valents es posaven a prop de les Botargues i les cordes.
Ens vam aturar a una casa d'un dels Majorals, en tornar endarrere les Botargues van anar fent-ne de les seues, empaitant a les xiques, picant a terra amb el pal que duien i es van posar tots al damunt d'un cotxe que hi havia esperant per passar, era esfereïdor. Vaig veure l'escena al meu davant, com una Botarga, agafa velocitat corrents i s'emporta per les cames una xica que caminava tranquil·lament, i se l'emporta carrer amunt, per un dia totes aquestes trapelleries estaven permeses.
Vam seguir gaudint de la música i de veure cridar el seu riu riu i tirant-se per terra, i damunt de la gent, quan paràvem davant d'una casa d'algun Majoral o Majoralessa, les Botargues trepaven pels balcons i feien malifetes. En una de tantes cases va ser la Filoseta qui estava enfilada dalt d'un balcó.
Era una situació de festa però també de caos i d'embolic, de fred al carrer i de caliu amb la gent, de córrer, de ballar i d'observar el que feien els diferents personatges en escena, de veure l'agilitat que els donava la joventut.
Lluís i jo ens volíem quedar i la resta volia ja anar a dormir, després d'acompanyar a Eli i a Amparo al seu cotxe vam tornar a la plaça, volíem arribar a temps de veure com encenien la barraca. Vam arribar en el moment just en el qual els Cremallers acostaven la flama a la brosta, i a poc a poc la pinassa anava agafant-se i anava creixent la llengua de la flama. El foc era llépol de matolls, s'anava fent lloc i fent-se gran i el brancam començava a brillar, i una columna de fum anava prenen forma i s'enlairaven al cel mil espurnes voladores. Una llarga filera de gent anava passant per dins la barraca mentre als seus caps esclatava un infern de flames i fum. Però era qüestió de minuts que l'avarícia del foc no s'engolira tota la barraca, donant soflimades a la capolleta de dalt, arrabassant les fulles encara verdes que li quedaven.
Les Botargues van tallar l'entrada pel pas de la barraca, ja que ja era perillós perquè queien branques enceses. Recordo l'escena de les Botargues ballar i dansar al voltant de la barraca.
El foc havia despullat les vestidures de la barraca i quedava nua amb la vista del Maio i les costelles. com un cos sense carn al qual se li transparenten els ossos.
Havia arribat el moment de fer un pensament, a l'endemà era un dia farcit de treball i la nit ja era entrada feia hores. Lluís i jo vam anar al cotxe aparcat als afores de Forcall, era vora la una de la matinada i ens vam anar cap a Olocau on teníem hui el niu.
La nit havia caigut a sobre les muntanyes i la carretera es veia com un fil mig tapat per la foscor, però en arribar a Olocau una altra nit se'ns va caure a dins del cotxe a Lluís i a mi. Ni ell ni jo sabíem on estaven els apartaments, on havíem de dormir i tampoc localitzàvem les persones que ja hi eren allí. I ara que fem?. Recordo la tranquil·litat inalterable de Lluís.
Van haver uns moments confusos, per l'hora que era, la situació i el cansament, però finalment es van arreglar les coses i vam poder arribar al jaç. Vam alleugerir els nervis i vam agafar forces per a l'endemà.
De Forcall a la Mata-15/2/22
Forcall
Ens vam alçar i ens vam preparar per la jornada que ens esperava, en eixir de l'escalfor de l'apartament vam notar la fredor que queia a l'exterior, els vidres del cotxe estaven glaçats, vam resseguir la carretera tortuosa fins arribar a la Mata, vam agrupar-nos per deixar cotxes i després poder tornar, i vam seguir fins a Forcall.
La llum del sol havia rossegat la festa de la nit; els crits, les dolçaines, les Botargues pujant pels balcons, la barraca que havia desaparegut i a la vora les Tronques, que encara anàvem rossegant les restes de les costelles i el Maio, eren com les petjades d'una nit màgica.
Nosaltres vam fer el rogle just on estava situada la barraca, com costelles d'un mateix país, d'una mateixa barraca, d'un mateix camí. Vam fer les presentacions adients i vam iniciar la jornada. La primera part de la caminada fins a l'ermita de Sant Cristòfol era un paisatge i un camí molt trenat per mi, ja que formava part de l'etapa de Forcall a Cinctorres i l'havíem caminada en moltes ocasions. La pujada era pel camí empedrat amb la companyia dels marges de pedra que pujava al piló de Sant Pere. Forcall el veiem al fons com protagonitzant eixa cruïlla de rius i de muntanyes, al mig de les quatre moles; la mola de la Vila, la de Garumba, la mola d'en Cosme i la mola de Sant Pere i els tres rius, el Cantavella, el Calders i el Bergantes.
Ara vam fer la pujada cap a la Mola de Sant Pere, sempre era impressionant el pas entre les grans roques llepades per l'heura, eixe tallat de roca que ens convidava a una foto de grup i eixa porta entre el roquissar que feia accessible el cim. Alguns vam pujar fins al mateix piló de Sant Pere on vam delitar-nos de la vista amb les moles i el poble al mig com una perla preciosa. Vam escorcollar els forats mig colgats de brancam que hi havien a la vora i vam seguir la senda que creuava la tanca i seguia cap a l'ermita de Sant Cristòfol.
Ara venia un tros sempre agradable per als sentits, el bosc de carrasca que ens acollia, donant-li caliu a aquell tros de camí, runars que desapareixien en les profunditats envoltant-nos de vertigen, i la molsa d'un verd brillant que s'arrapava a les pedres i les soques grisenques de les carrasques. Però tot s'acaba, aquell trosset era com una llepolia que es desfeia a la boca de tant de xuclar, i prompte l'ermita ja apareixia al fons. Vam aprofitar per esmorzar als porxos de l'edifici. Cadascú va triar el seu lloc en un espai tan impressionant, com aquell ermitori de la Todolella.
Una ermita que amagava la tràgica història de l'accident de la que va ser protagonista, en la qual van morir 18 persones, una notícia que va fer trontollar a tota la comarca, i quan passem per Sant Cristòfol encara vibra en l'aire l'amarg succés, com una ferida en el paisatge que mai es guareix, i quan passem sempre recordem aquelles persones que van deixar la vida en un aniversari, per culpa d'una estufa de gas que tenia mala combustió. Després de l'esmorzaret als porxos i alguns gaudint del solet de l'hivern, d'intentar desxifrar l'hora que marcava el rellotge de sol, vam gaudir de les vistes cap a l'Aragó, de la mar de muntanyes que s'alçava amb les ones petrificades. A l'altra banda es veia la vall del Calders que comunicava Forcall i Cinctorres, que s'arraulien en el seu trosset de vall.
Camí de Saranyana
Ara estrenava paisatge, ja que des d'ací era nou per a mi, vam seguir caminant, ens vam aturar al pal indicador farcit de paletes per totes les rutes que passaven per allí. Ara el paisatge ens regalava un carrascar jove fuetejat per una esporga molt intensa, li havien fet una bona aclarida per deixar-ne sols algunes, les més fortes. Davallàvem per la pista, i en alguns racons hi havia amuntegats piles de llenya tendra tallada per l'aclarida.
Un assegador ens portava a un gran mas en runes, era el mas de Casanova, al terme de la Todolella, vam sorprendre'ns per la grandària de terra que ocupava i la desolació que despertava, el fantasma del despoblament era evident que no descansava, com ens recordava la cançó d'Al Tall.
Vam deixar el mas endarrere i vam seguir, ara ens esperava una pineda opulent que ens protegia del sol, era agradable caminar sobre la catifa de pinassa.
Saranyana
A la llunyania, com un capollet reeixia entre la boscúria el campanar del xicotet poble de Saranyana, al cap d'una estona vam arribar al llogaret, era molt xicotet però les parets de pedra li donaven un caire antic i esvelt. Vam escorcollar l'antiga església des de fora, es trobava en procés de restauració, estava tancada, però es veien els motlles de fusta per fer els arcs apuntats, i com sempre la rodonor de l'absis era un plaer per la vista, al darrera un gran camp d'espígol verdejava, tirejaven les seues fulles blanquinoses.
El que ens diu el panell sobre l'església i Saranyana:
"La Carta de Poblament o Carta Pobla de Saranyana va ser concedida en favor de Bernat Calvera, al juliol de l'any 1233. Aquesta pedania depenent de la Todolella va estar habitada fins al segle XX i va tenir església i ajuntament.
Destaca la cúpula preromànica, anterior a la construcció de l'església. Aquesta va ser construïda al segle XIII. És un dels vestigis més antics d'edificis religiosos que perduren a la comarca dels Ports. Es tracta d'un dels pocs exemples d'arquitectura de transició entre el romànic i el gòtic. L'església es trobava sota l'advocació de Sant Miquel.
Actualment es troba en ruïna total, i les úniques restes perceptibles són la cúpula de l'absis de carreu treballat i l'arrencada de l'arc faixó, que separava l'absis de la nau. Té un mur tester de maçoneria amb cantonades de carreu. Està declarada Bé de Rellevància Local."
Segons ens indica la viquipèdia quan fa referència a la Todolella i parla del llogaret de Saranyana "Podria tenir possibilitats de ser la ciutat romana de Sarna, esmentada en l'Ora Marítima d'Avienus, però de dubtosa existència."
Vam passejar pels carrers gaudint de les portades amb els llindars de carreus de pedra tallada, de l'església nova i dels ràfecs de fusta, de l'edifici de la vora de l'església, amb el seu arc i una sala que ens donava caliu.
Després d'escorcollar amb la vista cada racó del llogaret, vam deixar el poble al darrera, vam continuar en direcció a la Mata, vam creuar un barranquet i vam seguir per l'altra vessant.
Pel riu Cantavella
Ara anàvem per una senda farcida de fullaraca, a la dreta el riu Cantavella ens oferia bells racons que ens deixaven bocabadats, paral·lel al riu hi havia la carretera de la Mata.
El riu durant milers d'anys havia anat rossegant la roca i dibuixant formes i deixant molts dels seus estrats al vent. Mentre els pollancres havien aprofitat l'avinentesa per escampar-se pels racons més amagats i engalanar el paisatge, tot i que ara estaven vestits d'hivern i la seua nuesa feia feredat. Una espècie que ens acompanyava vestint la nostra senda de verdor era el boix. Una immensa construcció de pedra amb un arc ens va fer qüestionar-nos si podria ser un molí.
Ara la senda s'apropava al riu fins a portar-nos molt a la voreta, el fred havia fet l'aigua gel i com terrossos en un bancal espurnejaven blancor a la llera del Cantavella. Com per trencar amb la resta de paisatge grisenc de brancam nu i de gespa esmorteïda.
Al nostre davant unes vaques marrons no ens perdien de vista, quetes en la seua posició, però atents als nostres moviments. Anàvem agafant altura i això ens donava més vistes sobre el riu, que ens regalava alguns tolls d'aigua clara, alguns meandres tortuosos que foragitaven l'aigua del nostre costat, i llenques de rocam que com ones travessaven la llera del riu, jugant amb l'aigua i donant lloc a xicotetes cascades i regalims.
Ara ens allunyàvem del riu, a l'horitzó un gran prat brillava de verdor i les vaques pasturaven remugant l'herba, a la vora d'un gran mas.
Vam seguir la pista senzilla i planera que passava per davant d'una font, el terra de l'estança estava ben treballat per un mosaic de pedres arrenglerades fent dibuixos geomètrics. La gosseta d'Elia va aprofitar per apaivagar la set acumulada en el viatge.
Després de l'aturada a la font vam seguir, ara teníem una bona vista d'un mas i una ermita al nostre davant. Vam arribar a l'ermita de Sant Gil, el grup s'havia allargassat i els de davant havien fet més camí, hui feia de cotxe granera.
Em vaig aturar a l'ermita, en un marge de pedra d'un bancal s'amagaven uns antics arcs que es dissimulaven entre les pedres del mur. A la vora un panell ens parlava de la festa de l'Onso de la Mata
La Festa de l'Onso
"Aquesta tradició, celebrada antigament el divendres de Carnestoltes, va estar 50 anys sense fer-se. L'any 2007 un grup de joves la va recuperar i la Mata es va convertir en l'únic municipi valencià que conserva aquesta antiga festa. Es creu que es va introduir en temps de la repoblació de Jaume I, quan encara hi havia ossos a la comarca dels Ports.
L'arribada de l'os representa l'arribada de la primavera, i amb ella el bon temps i les collites del camp, simbolitza així la fertilitat (sobretot de la terra), i és per això que mostra fixació pels xiquets i les dones. La seua aparició al bosc era una bona notícia i un motiu de celebració important.
Una nit de primavera apareix per la Mata un trobador. L'acompanyen un grup de torxers i una colla de dolçainers que amenitzaran la festa. El trobador llegeix una sèrie de versos que anuncien l'arribada de l'Onso, nom que rep l'os de la Mata.
Tot seguit, l'os fa presència a la plaça. Va vestit amb pells d'ovella, la cara i les mans estan ennegrides pel follí i duu penjant unes esquelles a la cintura, va lligat amb unes cordes que subjecten dos diableres; l'Onso corre per la plaça i s'endinsa en els carrers del poble. Pel camí puja als balcons amb l'ajuda d'un tronc i entra a les cases dels veïns per espantar-los.
Al llarg del recorregut, la gent espera a l'Onso a la porta de sa casa amb taules plenes de menjar i beguda per a oferir a l'os i a la resta dels veïns. Una vegada ha passat la comitiva s'hi uneixen i continuen el recorregut."
La Mata
Vaig seguir caminant després d'assabentar-me i veure les imatges de l'Onso al panell i el peiró de Sant Gil em confirmava que havíem arribat a la Mata.
Vam gaudir del paisatge urbà, alguns palaus ens feien aturar-nos per contemplar l'arquitectura medieval i els erosionats escuts de les façanes, llaurats pels anys, el desgast pel temps arrapava la roca treballada.
Vam aprofitar per apaivagar la set a la font que hi havia al carrer, sota els porxos, vam seguir fins l'església. Molt a prop ens vam aturar a un restaurant on havia estat l'antiga llotja, encara ressaltaven els seus alts arcs apuntats fets de gruixudes pedres treballades. Vam dinar gaudint del sol de la terrassa. Després de l'àpat vam gravar un vídeo del Camí als Ports, on els protagonistes eren Olga Carbó, la Mata i els Ports.
En acabar la jornada ens vam acomiadar i ens vam dirigir cap a Olocau on teníem l'habitatge llogat.
Caminada d'Olocau a la Todolella 16/1/22
El sofà era el millor caliu per passar la nit freda dels Ports en un habitatge confortable i bona companyia. A l'endemà el rellotge em recordava l'hora d'alçar-me. Ens vam trobar al pis de sota amb Maite i els companys i companyes de la Marina per fer un bon esmorzar abans de començar la jornada.
En eixir al carrer el fred glaçava els esguards mentre el marcador del cotxe ens indicava menys sis graus. No sé si recordava haver-lo vist mai amb aquesta xifra. Vam agafar els cotxes i vam resseguir la tortuosa carretera fins a la Todolella on vam deixar algun vehicle per després poder tornar.
Ens vam trobar amb la resta de companys i companyes a la plaça de l'església, vam recordar la visita guiada que ens van fer per Olocau i vam gaudir del casc antic, de grans portalades i vells edificis. Vam eixir del poble en direcció a la Todolella. El camí feia pujada i al nostre darrere es quedava com una maqueta el poble, protegit pel seu castell d'Olcaf, tal com l'anomenaven en temps antics, algunes muralles i torres ens parlaven de la importància que va tindre en el passat i l'estat de runa en el qual es trobava. La pista anava giravoltant i ens anava donant perspectives diverses, pensem que Olocau és com una península banyada per la mar d'Aragó i connectada a l'istme del País Valencià per una xicoteta porció de terra.
Ara el camí feia pujada i esbufegàvem el fred, però les noves vistes reconfortaven l'esforç. Ara vam arribar a l'ermita de la Magdalena. Un detall que per mi és important, que en arribar al panell on hi havia la informació respecte l'ermita, també es trobava aquesta en català. Era d'agrair que en un poble castellanoparlant tingueren aqueta sensibilitat.
Ermita de la Magdalena d'Olocau
L'arquitectura d'Olocau del Rei es troba representada per l'església de Nostra senyora del Pópulo (segles XIII- XIV) i per les seues cinc ermites. D'aquestes ultimes l'ermita de la Magdalena és la més antiga. És correspon a les ermites denominades de reconquesta i el seu origen es remunta al segle XIV, encara que va ser modificat al segle XVIII. És trobava a la vora d'una antiga vereda, de la qual encara queden rastres de l'empedrat i dels murs que la delimitaven.
L'ermita està situada als afores de la població, en la carretera a Bordó, i es tracta d'una petita construcció rectangular i allargada, amb coberta de teules a dues aigües. La fàbrica és de maçoneria. Presenta la peculiaritat de la seua entrada, ja que és lateral i sota una curta teulada. La porta és de taulons de fusta, emmarcada en un arc de mig punt, i és l'única obertura en els paraments, excepte una espitllera sota el ràfec. A l'interior presideix l'altar una imatge de Maria Magdalena.
Els masos, els accents del paisatge
Després de gaudir de la imatge de l'ermita vam seguir caminant, ens vam deixar el GR marcat de roig i blanc per seguir la traça, antics camins empedrats que zigzaguejaven sota nuoses carrasques. Notava sota els peus anys d'història, de traginers i de maquis. Antics masos amb multitud d'habitatges eren com accents del paisatge i la història viva dels anys passats. Vam arribar a un segon mas, la masovera, molt amablement ens va vindre a rebre i ens va explicar que era molt tranquil·la la vida al mas, que era d'Olocau, es va casar i allí es va quedar. El camí travessava el mas per sota d'un arc de pedra que li donava una bellesa irresistible. La masovera ens va dir que aquell pas era important i podia servir de duana en temps passats.
Des de dalt del mas la masovera ens va dir que el camí seguia per dins del barranc, hi havia uns metres una mica perdedors, amb els esbarzers que amb els queixals esmolats volien cruspir-se l'estret pas pel barranc, però nosaltres encara els vam poder sortejar i passar a l'altra banda de la llera. El sol començava a esbargir la fredor del matí i el caliu del sol feia més agradable la caminada, vam fer una aturada en arribar a la pista planera.
Al nostre davant una muntanya retallava vells bancals que donarien pastura o cereals en temps passats, ara es trobaven erms, però el seu perfil ens dibuixava una activitat humana més agitada en segles passats. Vam passar per alguns bancals on la verdor dels nous brins i la marronor de la terra treballada inundava com una mar el paisatge, dubtava si es tractava de blat o d'ordi, però un grapat de cereal, restes de la sembra ens va donar la resposta, era ordi allò que brollava d'entre la terra. Vam gaudir d'aquesta vall i de la màgia de la terra conreada. Al fons de la pista un rengle de pollancres partia un gran bancal on el cereal encara no havia gosat treure el cap.
La fam ja feia remor al nostre estómac i vam cercar un raconet per esmorzar, un espai a la vora dels pollancres encara vestits d'hivern seria un bon lloc per fer un mosset. Vam aprofitar per fer un repàs de la història dels pobles que havíem passat i en acabar vam seguir cap a la Todolella.
Un pal carregat de paletes aguantava la informació a la vora del camí, ens mostrava la gran activitat senderista i els diferents tipus de rutes i indrets de la zona, ens tornàvem a trobar per una estona amb la GR 331, que l'havíem deixada feia unes hores.
Un mas de grans dimensions restava al raser de la vessant de la muntanya, els diferents habitatges formaven un conglomerat on es podien visualitzar les construccions més antigues i les més noves, alguns vehicles i algunes persones es veien traginar, donant-nos una imatge de la seua activitat ben viva. En seguir caminant, a la vora nostra un bancal plantat de carrasques tofoneres ens parlava d'un altre conreu d'aquesta zona, en aquest cas els arbres ja tenien uns anys per la dimensió de les seues soques, però xocava veure els arbres llaurats i esporgats, acotades així les seues grans dimensions naturals.
La Todolella
Vam seguir la pista gaudint del paisatge de muntanya, a l'horitzó unes quantes cases amb consistència de poble ens parlaven del nostre final de ruta, la Todolella. Havia quedat amb Alfredo perquè ens parlés de la Todolella abans d'anar a dinar.
Vam pujar per la pista fins a una nau que posava el Pitalaero.
El Pitalaero
Alfredo ens va explicar la història del mot Pitalaero, era un pi molt gran. Antigament anaven de romeria a Bordó sols els homes, i quan tornaven s'aturaven al pi Pitalaero i allí berenaven i es trobaven amb les dones i els xiquets i xiquetes. És un pi que va quedar viu fa 545 anys, i estava a un cantó de roques i va sobreviure quan la resta es van morir, tal vegada per una plaga, però debilitats per la forta sequera.
Vam parlar de les diferents plagues del pi, de feia poc la del tomicus, accelerat per l'estrès hídric que els debilitava.
Alfredo ens va contar que tot el poble té calefacció i aigua calenta des d'una caldera, per biomassa, les plaques solars alimenten una fabriqueta municipal i els motors de les calderes, i aquelles que veieu allà alimenten les bombes de l'aigua. També hi ha una xarxa municipal pels masos i les granges de 48 km de canonades d'aigua potable. Josep li pregunta d'on arriben els cacaus per fer aqueta inversió? Alfredo ens va dir que ha estat a l'Ajuntament des de l'any 95, vint anys com alcalde de la població.
I la biomassa d'on la porteu?
La comprem a una empresa, es tot pi triturat, a Terol hi ha moltes plantacions de 50 o 60 anys que s'han quedat molt espesses i les aclareixen i donen aire als que es queden. Hi ha milers d'hectàrees en aquesta situació, de cada dos pins en trauen un, i alguna fila pel mig. Es van plantar molt espessos i no trauen rama, sols tiren cap amunt, l'any que els tallen fa molt mal efecte, ja que es veu molta claror, però als dos o tres anys els que queden agafen força i ja trauen nova branca.
Es necessari aclarir també per aturar els incendis, fer tallafocs, ja que on està tan espès és molt complicat actuar en cas d'incendi, fan franges de 60 o 70 metres més clars i son els punts on és més fàcil aturar el foc.
Alfredo ens va obrir la sala de màquines on hi havia les calderes i la maquinària per produir la calor i ens va parlar de tot el circuit de l'aigua calenta. Van comprovar les pèrdues de calor un dia que va nevar, ja que si hi havia alguna fuga, la neu es desfaria més ràpidament en aquest punt de la canonada d'aigua calenta, però la neu estava intacta, senyal que no hi havia pèrdues de calor.
Ens va dir que hi havia un projecte de planta de biogàs, tenia llicencia d'obres però en dos mesos es va morir l'impulsor i el projecte es va quedar aturat. Alfredo ens va dir que ho havia vist a Holanda, per a fer llum per a un grup de granges, un 80% de la calor fugia per la xemeneia i van agafar aquesta calor per calfar l'aigua i llavors es va plantejar portar-ho a la Todolella.
Després vam entrar a la nau on hi havia la fàbrica, vam veure les diferents màquines, les cintes transportadores, el magatzem amb els motlles i els taulellets acabats.
Hi ha unes 8 persones treballant a la fàbrica, tenen un jornalet, la formula és un conveni amb Pamesa, ells ens porten les màquines i la matèria prima, i nosaltres la muntem, l'empaquetem i a final de mes ve un camió i s'emporta el producte elaborat.
Després vam pujar cap al poble per la part del castell, vam arribar on hi havia el minigolf i gravat en pedra les diferents partides, vam poder veure la de Saranyana. Hi havia l'escultura del ballador de la Dansa Guerrera de la Todolella.
Ens vam aturar davant del panell fet de pedra on hi havia gravat allò que identificava al poble. Alfredo ens anava identificant els diferents símbols. Les espardenyes, el pernil, el todó, les quatre barres i el castell.
Li vam preguntar a Alfredo per la tradició en la fabricació de fideus de la Todolella, de la qual ens van parlar la gent de Villores a l'estiu, que anaven a peu a "la Tolella" a fer fideus.
Resulta que feien farinetes i un vell va parlar amb l'amo del molí, que tenia molta amistat amb ell i va començar a fer fideus, i es va fer una fabriqueta de fideus. És la primera casa entrant al poble, casa fideuer.
Ací al poble encara hi ha quatre o cinc dones que es dediquen a fer espardenyes, a Portell hi ha més tradició de confecció, i tota la gent que a casa feia espardenyes ara s'han passat a la confecció.
El pernil dibuixat és en nom a l'empresa de pernils, i la nau d'assecatge que hi ha baixant més avall. Hi ha un au de la qual dubtàvem de la seua identitat, comencem a barallar diferents possibilitats, fins que Alfredo ens diu que és un todó, és una espècie de colom, d'ací li ve el nom de la Todolella, és gris amb tres plomes blanques, i el darrer element era el castell de la Todolella.
Nosaltres vam seguir el camí fins el castell.
El Castell de la Todolella
La vida de Ricardo Miravet
El castell de la Todolella es troba més amunt del poble, està en mans privades, ara fa 53 anys el va comprar un francès, ara té 93 anys, l'ha cedit a la generalitat, és d'una fundació, mentre ell visca no es pot visitar. Va restaurar l'orgue de Morella, però ell és argentí i va estar sempre a París a l'ambaixada, però el temps lliure de funcionari tocava el piano a Notre dame. A partir de tot això ha restaurat diferents orgues, el de Morella i el de Borriol.
Com va vindre ací?
Ell va vindre amb un amic de Morella, ja que a ell li diuen Ricardo Miravet, i la seua família provenia de Miravete de la Sierra a Terol, va passar per Mirambell i Olocau i quan va veure el castell de la Todolella, el va voler per a ell viure allí. Abans hi havia una família que vivien en una casa al poble i el tenien llogat, hi havia a la part de baix porcs i a les sales de dalt una granja de gallines i pollastres.
Ens aturem a la façana del castell, Alfredo ens conta que on té els òrgans és on hi ha la finestreta més menuda, la de baix dóna on hi havien els corrals. La reixa gran és on hi ha la cuina. Per dins és auster, no té luxes, comparats en cases d'Olocau o de la Mata. El pati és el mes impressionant, estan els arcs, està la presó, l'escala d'accés no és l'original que s'utilitzava per pujar al castell, hi ha 22 llits que cada planta té 7 o 8 llits però esta buit d'ornaments.
Està restaurat? una part es restaurada, la porta d'accés a la cuina i un balcó, pel que fa als merlets, els de cara vista són mes moderns, ja que alguns estaven malmesos i es van reconstruir.
La volta pel poble
Els de Villores ens deien anem a "la Tolella", col·loquialment acurtaven el mot.
Després d'aquesta visita al castell vam seguir endinsant-nos dins del poble, vam passar per davant de l'església, i vam parlar de les diferents ampliacions i reformes, i pels carrers estrets vam arribar a la plaça Major on hi ha l'escut amb la Dansa Guerrera de la Todolella, allà un cercle tancava el centre de la plaça, segons ens va contar Alfredo era on muntaven la barraca de la Santantonà de la Todolella el proper 5 de febrer.
Una vegada arribat a aquest indret ens vam acomiadar d'Alfredo i li vam agrair la seua visita per la Todolella. Nosaltres vam buscar un lloc per dinar, i en acabar l'àpat vam tornar cap a casa, després d'un cap de setmana ben farcit d'experiències i de conèixer una mica millor aquesta meravellosa comarca.
Tornant a casa m'arribava una notícia, "La Santantonà de Forcall acaba amb en un accident i el Maio al desmuntar la barraca cau i causa desperfectes en un edifici proper."
Ací teniu la ruta seguida dels dos dies: etapa Forcall la Mata, etapa Olocau la Todolella.
La Santantonà de Forcall 14/1/22
 |
| La Barraca i el palau dels Osset a Forcall |
 |
| Muntant la barraca |
 |
| La Capolleta al capdamunt de la barraca |
 |
| Les Tronques i de fos la barraca |
 |
| La foguera anomenada les Tronques |
 |
| Un ninot de Botarga pujant un balcó |
 |
| La barraca el divendres 14 per la vesprada |
 |
| La capolleta, rematant la vestida de la barraca |
 |
| La foguera anomenada les Tronques |
 |
| Les espurnes i la lluna plena |
 |
| El forn medieval |
 |
| El forn medieval |
 |
| Interior del forn medieval |
 |
| Escultura de Sant Antoni |
 |
| La flama que porten els Cremallers |
 |
| Eixida de la Santantonà amb les dues flames dels Cremallers |
 |
| Botargues a la plaça de Forcall |
 |
| Els Cremallers |
 |
| La barraca en flames |
 |
| Eixim de Forcall |
 |
| Forcall |
 |
| Les Moles de Forcall |
 |
| La vall del Calders |
 |
| Forcall, entre rius i moles |
 |
| Forcall |
 |
| Pugem al piló de Sant Pere |
 |
| Caminants i de fons Forcall |
 |
| Entre roques |
 |
| El piló de Sant Pere i la mola de Sant Pere |
 |
| Forcall i les quatre moles, des de la mola de Sant Pere |
 |
| Forats a lamola de Sant Pere |
 |
| Caminants a la mola de Sant Pere |
 |
| La senda cap a l'ermita de Sant Cristòfol |
 |
| Ermita de Sant Cristòfol de la Todolella |
 |
| Carrascar fortament esporgat |
 |
| Mas de Casanova de la Todolella |
 |
| Peiró de Sant Pere al mas de Casanova |
 |
| L'absis de l'església vella en restauració |
 |
| Espigol |
 |
| Església vella, en restauració |
 |
| Saranyana i el campanar de l'església nova |
 |
| Detall del motlle de l'arc apuntat |
 |
| Saranyana, església nova i antic ajuntament |
 |
| Carrer de Saranyana |
 |
| Església nova de Saranyana |
 |
| Porta amb carreus de pedra tallada |
 |
| Flor de l'avellaner |
 |
| Deixem al darrera Saranyana |
 |
| La senda per la vora del riu Cantavella |
 |
| Estrats al riu Cantavella |
 |
| Boixos a la vora de la senda |
 |
| La senda entre boixos |
 |
| Construcció de pedra a la vora del riu Cantavella |
 |
| Riu Cantavella |
 |
| Meandres del riu Cantavella |
 |
| Vaques pasturant porp de la Mata |
 |
| Empedrat de la font , a la Mata |
 |
| Ermita de Sant Gil |
 |
| Arcs de pedra dins del marge de pedra |
 |
| Peiró de Sant Gil |
 |
| Antiga llotja de la Mata |
 |
| Arcs a la llotja de la Mata |
 |
| Església d'Olocau |
 |
| Castell d'Olcaf |
 |
| Olocau al darrere |
 |
| Ermita de la Magdalena |
 |
| Arc i camí per dins del mas |
 |
| Caminats del País Valencià en l'aturada al mas |
 |
| Pas pel barranquet entre els esbarzers |
 |
| Bancals erms |
 |
| Camps sembrats d'ordi |
 |
| Camp d'ordi |
 |
| Un lloc per esmorzar |
 |
| El Camí al País Valencià |
 |
| Carrasa per criar tòfones |
 |
| La Todolella |
 |
| Màquines per calfar l'aigua de la Todolella |
 |
| Taulellet produit a la fabriqueta de la Todolella |
 |
| Minigolf de la Todolella |
 |
| Estàtua del dansant de la Todolella |
 |
| Panell de la Todolella amb els diferents símbols |
 |
| El castell de la Todolella al fons |
 |
| Castell de la Todolella |
 |
| Castell de la Todolella |
 |
| La Tolella des del castell |
 |
| La Tolella, al fons la cúpula de l'església |
 |
| El campanar de l'església |
 |
| Cercle a terra on fan la foguera de Sant Antoni |
 |
| La Todolella i al fons el castell |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada