Ensumant la terra

dissabte, 11 d’abril del 2020

Caminada per Formentera. 7è dia.14/7/2005.- Sant Francesc- cap de Barbària. Volta per l'estany Pudent

Navegant cap a Formentera

Quan ens vam alçar de la casa de Jordi de Dalt Vila ells ja se n'havien anat a treballar. Vam recollir les nostres coses i vam anar cap a casa Mariana, abans vaig apuntar els éssers mitològics dels Països Catalans del cartell del pis d'en Jordi, tal com explicava a la crònica del dia anterior.

Quan vam arribar a casa Mariana ja havien recollit tota la nostra roba i ens la vam posar neta a la motxilla, però alguna cosa meua es quedava a sa casa, la qual més endavant trobaria a faltar.

Llavors vam dirigir-nos cap al port per agafar el vaixell cap a Formentera, vam deixar les motxilles baix i vam pujar dalt a la part de la coberta, a poc a poc la gran ferralla va encendre els motors i va maniobrar per eixir del port.

Dalt Vila ens deia adéu des de les seues pedres i muralles. L'escuma brollava de darrera del vaixell i feia una estora brillant que portava a la ciutat mil·lenària, a poc a poc es retallava tota la costa de l'illa mentre avançàvem cap al sud per descobrir aquella germana petita, vergonyosa, que s'amagava darrera de la gran.

Anava apareixent al darrera, sol, escarpat i gegant es Vedrà, amb tota la màgia que la natura de la roca i de la mar li havien donat a aquella fascinant muntanya. Es retallava també tota la part sud recorreguda el darrer dia; es cap des Falcó, punta de Porroig, i cap de Llentrisca.

Pel camí vam trobar els Freus, que eren els illots entre Eivissa i Formentera, eren bocins de roca que es trobaven entre les dues illes i dificultaven la navegació, perquè es creaven corrents d'aigua.

Ens donava la benvinguda Formentera, pel que feia a l'origen del seu nom segons unes fonts el nom li venia perquè quan es veia des del sud es veien dues banyes, l'altra versió era que venia de forment, pel blat que es produïa.

Vam passar s'illa des Penjat i s'illa de s'Espalmador, cada vegada ens anàvem aproximant mes al final del viatge. Finalment atracàvem al port de la Savina.

Vam deixar les aigües salades i vam tocar terra formenterenca, vam anar a l'oficina d'informació i turisme per agafar informació. Després l'autobús ens va portar a Sant Francesc, allí la rebuda va ser impressionant, vam anar cap a l'ajuntament, on ens esperaven la Premsa; TV Eivissa i Formentera, el Mundo, IB3, Ultima Hora. Vam entrar a l'ajuntament i ens vam descarregar, i ens van mostrar la foto de premsa en la qual eixíem nosaltres del convent des Cubells. Això d'eixir a la premsa i que la gent ens acomboiés ens omplia el cor. La rebuda del projecte del camí dels Paisos Catalans era ben mirat per tothom. També l'estratègica disposició dels membres del nostre grup, per haver gent de diferents territoris li donava més sensació de PPCC; Manresa, Girona, Cardedeu, Barcelona i Castelló de la Plana.

Poc després va vindre l'alcalde i ens va fer pujar a la sala de plens, allà va trobar molt profitós el nostre projecte, i l'ajuntament s'adheria.

Després vam anar al Museu Etnològic de Formentera, on hi havia un home que ens va mostrar el museu i les diferents etapes de la història de Formentera amb moltes reproduccions antigues de l'illa, en un temps no tan turístic de feines més dures de camp i de mar.

Museu Etnològic de Formentera

Vam baixar a la zona on es trobava el museu, allí ens esperava el guia.

El museu tenia diferents sales depenent de la temàtica, molts dels elements eren reproduccions en maqueta. Primer vam veure un molí de vent, era un molí per a fer pebre per a la sobrassada, hi havia un molí de sang per fer farina, era denominat així perquè tenia tracció animal. Al costat una sènia en miniatura, fou introduïda pels musulmans, però no en queda cap.

Vam veure alguns plats, antigament eren de fusta, no hi ha tradició de ceràmica i tota venia del País Valencià.

En el forn es coïa el pa, ací no hi havia diners, menjaven del que donava la terra i es feien jornals a ses salines a l'agost. Formentera era anomenada l'illa de les dones, perquè els homes havien anat a Amèrica a treballar i es quedaven elles soles a l'illa.

Hi havien espardenyes fetes de pita, podíem veure diferents eines per fer les espardenyes i esfilagarsar la pita. Hi havia un cubell de vi, es feia de fusta de ginebre, era una fusta molt apreciada per fer tot tipus d'eines.

El guia va obrir un cofre i ens va mostrar unes boles i unes figures de fusta altes, era un joc de bitlles, s'anomenava joc de galls, perquè qui guanyava li donaven un pollastre. Per fer les boles del joc s'aprofitaven les arrels del ginebre. La fona s'utilitzava per caçar conills. La utilització de la llana ha segut molt important, es criaven ovelles que pasturaven pel camp, i es feien borrions, que era la llana sens filar, eren grans boles de llana de les que es treia el fil.

La pesca era prou important, ens va ensenyar diferents tipus de trampes, una ampla per caçar morenes, una altra per a llagostí. També vam veure la bombeta d'un far.

Va agafar una caragola (corn), segons el so que treia tenia un significat o un altre, podia dir que hi havia peix o que hi havia pirates.

Vam arribar a la zona dels ferrers, hi havia diferents eines referides al treball del ferro, així com una enclusa i una mola. També vam veure un canyís de boga per assecar figues.

Hi havia la reconstrucció d'un teler i un burell, hi havia un "caterano", que era un moble típic de les cases antigues (còmoda).

Vam arribar a l'espai de la indumentària, vam trobar un capell de galletera, típic de l'Habana, i es que durant els anys 20 i 30 del segle passat molta gent de Formentera arribava a l'Habana i el van importar.

La roba tradicional era com la d'Eivissa d'abans, però a Formentera no hi havia tants diners i no va evolucionar com a Eivissa, es va quedar més austera.

Vam arribar a la darrera sala on hi havia una caixa quadrada amb un mànec, era una màquina per fer sobrassada. També hi havia una premsa de vi i dos tipus de carretons per batre el blat, un era de fusta de savina amb una biga central de savina, la qual estava creuada per pals a diferents distàncies que es clavaven en el tronc central, això passava per sobre el blat i l'amollava de la corfa, l'altre era de pedra amb estris, era d'origen mallorquí. També per la importància de la pedra i les construccions de pedra en sec vam veure una cibera per portar pedra.

També hi havia un bolantí, que era una roda circular gran que aguantava uns engranatges per fer fil de pescar.

Hi havia una locomotora de vapor de 1898, la feien servir per transportar la sal a les salines quan aquestes funcionaven.

Can Morroig era una casa senyorial mallorquina, era l'amo de ses salines, el molí de sal era de vent, per picar la sal, hui convertit en un restaurant.

Després ho va comprar Salineras, va posar dos trens, a l'any 83 van tancar i van deixar de funcionar.

També hi havia mesures per pesar, mitges quarteres i almuds.

Cap a cala Saona i cap de Barbària

El dinar

Finalment vam anar a dinar a un bar i em van posar un plat amb les postres típiques de Formentera, es deia rasonera i era un tipus de pudin amb canyella. Vaig deixar el plat de la rasonera més escurat que una vaixella nova.

Després de dinar vam anar on havíem quedat amb el guia per fer un recorregut amb el cotxe fins al cap de Barbària.

Entre marges de pedra i sargantanes

Al paisatge formenterenc abundaven molt les parets de pedra seca, i els camins rurals on la pedra brollava desmesuradament. Intentàvem creuar-los amb els moderns aparells de quatre rodes, però de vegades es feien intransitables i havíem de recular per trobar un camí no tant pedregós. Quan baixàvem del vehicle per afavorir la maniobra, aprofitàvem amagats per furtar alguna imatge amb la caçadora d'imatges. Captàvem aquells camins solcats de murs de pedra, aquells rètols que indicaven camins de pedres i sargantanes.

Ens trobàvem al camp, lluny de les grans urbs. Les figueres a l'altre costat del mur deixaven caure els seus llargs braços sobre els puntals que les aguantaven, i les ovelles pasturaven a la seua ombra.

Vam pujar a l'aparell de quatre rodes i vam anar a cala Saona, mentre, el guia ens omplia d'història i de fets sobre el lloc on ens trobàvem.

Mentre anàvem cap a cala Saona amb el cotxe vaig enregistrar una gravació del que el guia ens anava contant, i ací us l'he transcrit el més fidelment possible.

Gravació del guia

A Formentera en un principi els sostres de les cases eren en forma de terrat pla, igual que a Eivissa, però després van anar derivant cap al terrat de doble vessant. Açò estava lligat amb l'emigració a Amèrica, ja que la teula era més cara, però el terrat pla necessitava un manteniment de cada any, i es va optar per una opció que no necessités tantes reparacions. En aquells temps el manteniment dels terrats el feien els homes, i aquests estaven quasi tot l'any a Amèrica i aquí es quedaven tot l'any les dones soles. Com a Amèrica van fer diners van poder comprar teules que eren més cares que no sols l'argila que s'havia d'assecar.

La coberta plana arquitectònicament era més complicada i necessitava més manteniment.

En el teulat pla els materials els tenien a l'illa; algues, argila i savina, en el teulat a dues vessants s'havien de comprar fora, també amb el teulat pla guanyaven lloc.

N'hi havia moltes circumstàncies que venien a la vegada. A finals del segle XIX encara hi havia molts pocs teulats de doble vessant, van començar a canviar quan hi va haver-hi l'èxode de la emigració cap a Amèrica. Formentera es més petita que Eivissa i té mes dificultats de comunicació

Lluís: Generalment la cultura es troba més ferma que no pas a Eivissa.?

Guia: Si, però hem tingut un allau d'immigració mala de pair, que no sabem com es pot fer.

Durant els segles de despoblament, XV, XVI, i XVII, la terra va deixar de conrear-se, llavors el bosc sortia per tot arreu, quan després van tornar a repoblar estaven obligats a tallar el bosc i conrear les terres.

Quan se'ls donen les terres a eivissencs, se'ls hi diu:

-Heu de tallar el bosc, i heu de fer parets per delimitar i encerclar les vostres propietats.

Fent parets el que feien era treure les pedres del camp, delimitar, i així les cabres i els ramats no eixien i anaven d'un lloc a un altre. Aquestes parets són centenàries i no han caigut, les que fan actualment se'ls obrin.

Aquí sols tenim pins i savines, oliveres i ametllers.

Hi ha una creu de terme que divideix la Mola, Sant Ferran i Sant Francesc.

El guia estava orgullós de les parets centenàries que no havien caigut.

Guia: Per aquesta carretera que anava a cala Saona vaig veure una dona vestida de pagesa, feia molt de temps que no en veia cap, estava guardant animals. Això per gent d'aquí com jo no es molt habitual.

Sílvia: Açò d'aquí es la pita oi?

Guia: La fulla de la pita s'esfilagarsa amb una eina semblat a un raspall.

Guia: En aquesta banda de la carretera hi ha l'aljub des Bosc i més enllà l'aljub des Mestre.

Guia. Arribem al poblat megalític des cap de Barbària. Son d'aquells que enterraven als morts a casa nostra, són del 2000 aC.

Guia: Els mallorquins tenen eixe component rossellonès que nosaltres no tenim.

Aquest es el camí Vell des cap que s'ha conservat una mica d'arquitectura popular. Anàvem per la part asfaltada del camí vell de la Mola. A l'hivern a l'illa hi ha set mil habitants, a l'estiu n'hi ha quaranta mil.

Ara ens va parlar de l'estany Pudent.

Ens vam aturar una estona a cala Saona, vam baixar per unes passarel·les de fusta fins arribar a la cala.

Després de pujar una petita mola ens va apareixent la mar a la dreta i a l'esquerra, pels dos costats fins acabar al far de Barbària.

Cap a s'estany Pudent

Després vam tornar cap a s'estany Pudent. El guia ens seguia explicant coses sobre Formentera

Guia: Si l'aigua de la mar té un 3% de sal, l'estany Pudent en té un 8%. L'aigua de l'estany Pudent passa als estanys per fer sal.

Lluís: Tot aquest entorn té algun valor ecològic?

Guia:Tot açò son reserves naturals, es la Reserva Natural de ses Salines.

En aquesta reserva natural de ses Salines hi ha moltes aus, per exemple hi ha les cabussoneres, el seu nom els ve del costum que tenen de capbussar-se. També hi ha les garses. Està tot protegit, aquí no es pot tocar ni una pedra.

La sal eivissenca era més dolenta que la formenterenca, s'evaporava més, aquí és més pura, més salada, la clau estava a l'estany Pudent. Hi ha una sèquia que comunica l'estany amb la mar.

El guia ens va deixar davant des cap, al no haver-hi nucli de població el bar feia d'aglutinador, tampoc no hi havia ermita. Al sud hi havia la torre des cap o torre des Garroveret.

A l'enllaç podeu veure aproximadament el recorregut de Sant Francesc al cap de Barbària

Volta a l'estany Pudent.

El cotxe del guia ens va deixar al costat de l'estany Pudent, era la primera vegada que fèiem una ruta a peu per Formentera. Vam començar a caminar, teníem a mà esquerra un llac que era més salat que la mar; s'estany Pudent. De vegades la sal a l'aigua agafava una tonalitat rogenca, la vegetació era la típica de zones salobres, abundava la salicòrnia i el tamarit. Vam anar donant-li la volta fins arribar a ca na Costa.

Sepulcre megalític de Ca na Costa.

Es tractava d'un monument funerari d'inici de l'edat del bronze, aproximadament 2000 - 1600 a C.

Presentava un estat de conservació excepcional, era l'únic a les Illes Balears, dotat d'una tècnica de construcció sorprenent, tampoc no n'existien gaires a nivell d'estat espanyol. A ca na Costa es van trobar restes humanes de huit individus, a més de restes materials ceràmics i lítics. El jaciment era molt accessible, es trobava al costat de la carretera d'un paratge natural; s'estany Pudent.

Vam seguir ses salabroses aigües després d'escoltar la Sílvia llegir el que els companys i les companyes de Formentera ens havien contat sobre ca na Costa.

De vegades anàvem per la carretera, que ara a l'estiu era un riu de gent que la creuaven cap amunt i cap avall. Una altra visió blava ens il·luminava, eren ses salines, eixos bancals de mar estancada, que durant tants anys els havien fet servir per extraure l'or blanc. De vegades les soles de les botes fregaven l'aigua que agafava diferents tonalitats, tenyida de roig o de blau.

Vam travessar també una construcció triangular, que era un dipòsit de gasoil, per proveir de carburant durant la guerra civil, també després vam veure la sèquia que comunicava l'estany Pudent amb la mar.

Després vam deixar la carretera per agafar una pista de terra que ens endinsava en la salabror del paratge natural, vorejant s'estany podíem tocar les bardisses de tamarit que aguantaven la sal, i fins i tot vaig poder fotografiar-ne un en flor. Més enllà dels marges, l'estany pudent descansava arrupint la terra d'amargor, i feia fugir els joncs i els senills deixant pas als tamarits i les salicòrnies.

Les soles dels caminants trencaven la serenor del paisatge, els cinc companys escodrinyàvem curiosos, i els nostres passos s'endinsaven a cada racó de s'estany Pudent.

A l'enllaç podeu veure el recorregut per l'estany pudent.

Sant Francesc

Vam deixar la sal i l'aigua per ficar-nos en un camí cap a Sant Francesc, ens tornarien a saludar les pedres dels murs i les roques dels camins, mentre un parell de xiquets ens seguien amb la bicicleta. Vam seguir pel costat del cementeri de Sant Francesc i després vam entrar a la població.

Vam trobar-nos a les tauletes de la terrassa d'un bar, allí ens esperaven els amics de Formentera. Sandra va anar-se'n amb el guia per deixar les coses al lloc on havíem de dormir.

Vam fer una reunió amb gent de Formentera.

A la reunió van eixir diferents idees; calia crear una xarxa d'habitatges a bon preu, era important l'ús social dels espais religiosos. Es va parlar de les diferents rutes possibles per s'illa, un home va comentar que una vegada a l'any es feia la volta a peu per s'illa, hi havia gent que la feia perfecta donant la volta per cada pedra per petita que fora.

Vam preguntar per la parròquia del Pilar, però ens van dir que el capellà quan veuria el mapa del camí s'espantaria, però que per buscar llocs per dormir calia intentar-ho.

Vam entrar a sopar dintre del bar i va acudir una colleta de gent.

Ens van dir que a can Morroig hi havia un gran projecte d'urbanització. Van fer una gran mobilització i el van aconseguir aturar.

El sopar

Al sopar ens vam seure amb el jovent de desset anys que portaven iniciatives per l'illa. Vaig parlar amb un xic que formava part d'un grup de rock en català anomenat Endèmics, havia sorgit l'any passat i la primera actuació la feien el cinc d'agost. A la trobada de músics per la llengua van estar. Feien versions d'altres grups i començaven a fer lletres pròpies.

Vaig xarrar amb unes xiques formenterenques, Arantxa i Glòria, que ens van contar el que suposava per la gent jove viure en una illa, es sentien limitades i tenien ganes d'anar a estudiar a Barcelona.

A Formentera anaven a l'escola i a l'institut, i si volien seguir estudiant havien d'anar fora a alguna universitat.

Per sopar vam menjar amanida pagesa; estava feta de peix sec i de pa dur mullat, fins i tot amb aigua salada, tomaca, ceba i pebrera. Era un plat que abans era de pobres i ara es de rics, els almogàvers ja en menjaven.

Ens va agradar parlar amb la gent del rollo de Formentera, vaig veure molt bon ambient. Hi havia prou gent del rollo amb ganes de lluitar per la supervivència de la nostra cultura.

Després de xarrar i sopar vam anar a les escoles que ens havia deixat l'ajuntament. Aquella nit a l'hora de dutxar-me em vaig adonar que no tenia tovallola, s'havia quedat al pis de Mariana a Eivissa. Que hi farem? Vam dormir a la zona d'esports de les escoles de Sant Francesc.

La finca de Can Morroig del govern Balear era una finca pública on hi havia el centre d'interpretació del Virot, el sondejador històric de les barques.

Era moment de descansar, ja que a l'endemà ens esperava un dia dur.

Dalt Vila en el nostre viatge cap a Formentera

Museu etnogràfic de Formentera

Museu etnogràfic de Formentera, màquina de tren.

Murs i camins rurals de Formentera, camí del cap de Barbària

Sepulcre megalític de ca na Costa prop de s'estany Pudent

Savina a la vora de l'estany Pudent

Estany Pudent

dijous, 9 d’abril del 2020

Caminada per Eivissa: 6è dia.13/7/2005. Es Cubells- Punta de Porroig- Es Jondal- s'areoport- Vila

A l'alba des Cubells

Em vaig alçar a les set del matí i vaig escriure una miqueta la crònica d'ahir, després vaig despertar als meus companys i companyes i vaig eixir a esmorzar. Les monges eren matineres, ja ens havien preparat una taula amb llet, cafè, embotit, pa amb tomata, oli, galetes, etc. Tot un festí per omplir el pap i tenir forces per el dia que ens esperava de sol i asfalt.

Aquest matí les monges feien silenci però una d'elles va eixir amb el radiocasset, i ens van dir que posaven música tot i que elles estaven en silenci. Clar, em vaig imaginar que posaria música clàssica, però llavors van començar a sonar cançons religioses que parlaven de l'amor a Déu. La situació ens era graciosa; aquelles cançons, les monges traginant en silenci, i nosaltres mirant-nos la situació i aguantant el riure per sota del nas. Poc després la premsa va arribar a les portes del convent, i ens esperava fora per fer-nos una entrevista.

Primer vam acabar d'esmorzar i després vam eixir fora, vam parlar amb el diari d'Eivissa, que causalitats de la vida la fotògrafa era de Castelló de la Plana. Hui ens separàvem Sandra i Lluís, que havien de parlar amb el Consell Insular i el Govern Balear, per presentar-los el Camí, i Sílvia David i jo ens quedaríem fent la ruta des Cubells fins a ses Salines.

Les darreres explicacions de les monges

Pel matí ens vam retardar molt, perquè Àngela, la monja, va començar a explicar-nos coses, va tornar a parlar de les virtuts del pare Palau, que era d'Aitona (Segrià) i feia missions per ses illes.

Ens va mostrar un gran plànol a l'entrada on estaven totes les rutes que el capellà havia fet per Eivissa.

Ens va parlar del pelegrinatge de les monges i el fundador a es Vedrà. Ens va dir que antigament les monges pujaven al cim però ara estava prohibit, com el pare Palau havia meditat dalt des Vedrà li tenien molt de fervor. Ens va parlar del poblat púnic de cala d'Hort i que les barques eixien de cala Vedella a les 12, però es podia parlar amb el barquer per variar l'horari. Des de cala d'Hort donaven la volta a es Vedrà. Fins i tot ens va facilitar també els telèfons del barquer.

Per variar hui agafaríem tot el sol, feia una hora que hauríem d'haver eixit, ens vam acomiadar de l'Àngela i la Flora i vam iniciar el camí.

Iniciem la marxa cap a Punta de Porroig i Vila

Ens vam dirigir cap a Sant Josep de sa Talaia, era una carretera asfaltada, ens envoltaven alguns camps de conreu; especialment bancals d'ametlers, garroferes, i també algunes pinedes de tant en tant. A les ombres dels pins aprofitàvem per descansar de la calitja del sol.

Ens vam topetar amb un cartell que posava Vista Alegre, vam arribar prop d'una urbanització i vam preguntar a un home que venia amb la moto. Pràcticament abans de començar a parlar ja ens va dir: "a mi me hablan en español". Si no vols brou dues tasses!, maleits imperialistes intolerants.! Li ho va preguntar la Sílvia que no tenia massa problemes amb aquest tema. Vam seguir les indicacions que ens va donar.

Així va ser, vam passar primer les dues casetes, i després vam anar per un camí que vorejava un barranc molt profund, fins arribar a baixar la carretera a la vora del barranc. Finalment vam baixar fins arribar a una caleta que era la desembocadura del barranc. Però en veure que la caleta no tenia eixida vam tornar a pujar per l'asfalt. En aquest moment es van ajuntar; la forta costera, l'asflat, i el sol radiant. Vam passar un moment feixuc, però vam superar la costera i vam arribar a Porroig i punta de Porroig. Per un moment ens vam allunyar de la carretera i ens vam aturar un moment per veure el paisatge. Vam poder comparar la panoràmica que visualitzàvem de la realitat respecte el plànol, del cap Negret a la punta de Porroig, es clar que en la realitat la platja estava engalanava amb moltes hamaques i gent que prenia el sol.

Ara ens allunyàvem per un moment de la mar i creuàvem la punta de Porroig per l'interior. Ací hi havia més urbanitzacions, tot i que encara hi havia pinars, el turisme de sol i platja abundava més que al nord-est de l'illa.

Vam guaitar a les caletes de punta de Porroig i es Jondal, i després per una carretera a mà dreta vam deixar es puig des Jondal. Aquesta vegada els tres ens hauríem d'apanyar, sobre el mapa anàvem decidint els camins. Vam passa per sa caleta on ens va dir Mariana que parava l'autobús des Cubells. Ara vam tornar a eixir a una platja tota plena de pedres, hi havia la possibilitat de banyar-nos però finalment no ho vam fer. Vam preguntar per ses Salines, i ens van dir que encara quedaven dues hores, Lluís i Sandra estaven a la visita de ses Salines, nosaltres no hi podríem acudir i vam anar directament a l'aeroport.

La pista es va fer llarga, era una carretera que anava pel costat de l'aeroport on els avions anaven entrant i eixint, vaig gravar alguns avions en les seues maniobres. Ara entenc allò que ens van contar en Pau de les vint-i-cinc mil persones de pas per dia en una illa de cent mil persones. Una vegada dins de l'aeroport vam descansar i vam agafar l'autobús cap a Vila, on havíem quedat amb Sandra i Lluís. Una vegada retrobar-nos amb ells a Vila vam comprar fruita a una parada del mercat i vam dinar a una plaça, ells es van comprar entrepans i jo encara tenia pa i fuet. Després vaig anar on hi havia la casa natal de Joan Castelló Guash, escriptor costumista que va nàixer el 15 de març de 1911 i va morir el 15 de març de 1984.

El comiat d'Eivissa

Després vam anar a casa Mariana i Isaac i ens vam poder dutxar i descansar. David, Sílvia i jo vam anar a casa Jordi a deixar les coses i vam quedar per la nit a Santa Gertrudis de Fruitera. A l'endemà deixaríem Eivissa i aniríem cap a Formentera.

Dins de l'illa les distàncies eren relativament curtes, ja que tot estava molt a prop.

Primer vam sopar un entrepà al bar amb els amics i amigues del Camí d'Eivissa i els companys i companyes amb els quals havíem compartit aquesta aventura. Després vam seguir fent algunes fotos per al record amb tota la gent que ens havia ajudat a fer possible aquest viatge.

Alguns caminants vam dormir a casa Jordi. A sa casa tenia un cartell on hi havia representats els personatges mitològics dels Països Catalans.

Mitologia dels Països Catalans

Anima de la mar, Berruguet, es Bogiot, Bruixa,

Dona d'aigua, Drac, Filisteus, Rotllà, Tombatossals,

Sirena( Columbretes, Medes),

Simiot, Serpent, Rabosa de tres caps ( Baix Ebre),

Pare llop, Puigmal (guardava el bestiar).

A Eivissa el personatge mitològic tradicional era el Berruguet. Com els follets domèstics d'altres contrades el Berruguet eivissenc vigilava de nit que tot hagués quedat net i endreçat, si no era així escarmentava la mestressa de la casa a surres. Tenia cura del bestiar i trenava les crins dels cavalls amb una extremada habilitat i refinament, solia viure a la cisterna on es guardava l'aigua de la casa.

Vaig dormir al sofà de casa Jordi, a l'endemà canviàvem d'illa i coneixeríem Formentera.

A la galeria de fotos de la web del Camí podreu trobar algunes fotografies.

Tanquem el cicle del viatge a Eivissa

Durant aquests sis dies hem fet la volta a l'illa d'Eivissa. Tot va començar a Dalt Vila, i durant aquests dies hem conegut gent que ens ha ajudat i ens ha explicat infinitat de coses, hem escoltat moltes històries, hem tingut vivències inoblidables, hem trepitjat cales, platges, camins i pobles. Hem tastat la gastronomia, hem descobert paratges naturals, hem contemplat les postes de sol, hem descobert la cultura popular, hem compartit les reivindicacions de la gent. Hem descobert l'essència i els racons més amagats de l'illa. Hem cantat i escoltat els grups que havien fet de la tradició música, com Uc.... i hem encetat un camí que encara és ben viu.

En aquests moments, l'onze d'abril de 2020, quan estic escrivint aquestes ratlles, tancat a casa pel confinament per la pandèmia del coronavirus, després d'haver passat vora quinze anys d'aquest meravellós viatge, agraesc molt haver-ho escrit i haver fet les cròniques detallades manuscrites. Ara tota aquesta informació que em trobo a les mans és un tresoret que vull compartir amb les persones que aprecieu i compartiu un sentiment d'estima i de valoració de la nostra cultura.

Etapa es Cubells Dalt Vila

dimarts, 7 d’abril del 2020

Caminada per Eivissa. 5è dia. 12/7/2005. Corona-cala Salada- Sant Antoni de Portmany-platges del Comte-cala d'Hort- Es Cubells.

Corona

Em vaig alçar més prompte que ningú de la gent del nostre grup, estaven ben dormits sota la pinada. La fresqueta del matí era acollidora, i convidava a donar un passeig pels voltants, i això vaig fer, tot i que, una mica abans, quan jo encara estava ben arraulit dins del sac vaig escoltar els nostres companys d'Eivissa que se n'anaven a treballar.

Quan jo vaig tornar de la volteta els companys i companyes van començar a despertar-se i a recollir sacs i màrfegues, poc després van vindre els xics que ens acompanyarien durant el dia; el Pep i un amic seu que no recordo el nom.

Vam anar a Corona per comprar queviures i fer-nos un cafè, després vam carregar les coses al cotxe, vam pujar i ens vam apropar per una pista forestal per deixar el cotxe.

Vam començar a caminar per un camí on hi havia pinades de pi blanc, Corona era anomenada així per la seua situació, per estar construïda a la vora d'una muntanya formant una corona.

Poc després de caminar una miqueta vam veure una gran casa damunt d'un tossal. Al cim de les muntanyes estava prohibit construir, era la casa de Creto, era el cantant del grup Furor Music, es veu que l'alcalde va rebre una bon grapat de bitllets i li van donar els permisos per fer l'edifici. Ara s'havia denunciat per la il·legalitat que havia suposat, per haver fet la casa i l'estudi de música. Era el que passava quan algú per diners es mullava.

El pla de Corona

Allí Pep ens va explicar la història geològica del pla de Corona. Eivissa era calcària, són formacions càrstiques, amb el pas de l'aigua hi havia la dissolució d'una part de la roca i això originava la formació de coves, de les quals l'illa estava plena.

Els polers són unes planes que es formen per la dissolució de la roca, l'aigua va arrossegant la terra i la roca dissolta a la part baixa i es va formant una plana endorreica. L'aigua s'acumula i es forma un llac. Aubarca, vol dir lloc per recollir o acumular aigua. La plana era inundable, per això les cases evitaven la part mes baixa i es situaven a la vora de les muntanyes, que es el que li donava el nom a Corona. Era més coneguda pel nom de Corona que per Santa Agnès.

Abans poblaven el pla milers de fruiters però a partir del segle XVIII s'hi van plantar ametlers.

Corona és el poble menys poblat, tenia 900 habitants a principis del segle XX, ara en té 250 habitants (recordem que el viatge es de l'any 2005).

No hi havia una concentració de nucli de poble, eren cases disseminades pel terme, aquesta peculiaritat de Corona ens pot ajudar a fer-nos una idea general de com era la resta de l'illa abans de fer l'agrupament i que es començaren a formar la major part de pobles. La gent tenia un sentiment de pertinença al poble de Corona, no existia un sentiment de pertinença al poble de Sant Antoni, això era imposat. Moltes cases eren comprades per alemanys. El Torrent de Corona era anomenat Es Broll de Bruscastell. Hi havia debat entre si havia hagut abans bosc d'alzina, però es pensa que sempre hi havia hagut pins.

Petjades de subsistència

Vam iniciar la marxa per un sender a la voreta de la mar entre pins, a mà dreta teníem la mar, darrera podíem veure ses Margalides on la nit passada va desaparèixer el sol. A la nostra esquerra s'alçaven encinglerades muralles de pedra que contrastaven amb l'espessor del bosc i els matolls. Molts vaixellets de vela recorrien la mar, des de la seua posició veurien millor els escarpats penya-segats de la costa. Era un paisatge privilegiat. La senda es trobava prou tapada per les mates i costava seguir el camí, però el tallat profund que donava a la mar ens encongia el cor, era impressionant la natura quan la deixàvem fer. Allà lluny hi havia un turó que eixia cap a l'aigua, era el cap Nonó.

Durant l'època de les incursions pirates, segons ens explicava en Pep, a aquells dissortats condemnats que els enxampaven els posaven damunt del cingle i els feien tirar-se de cap al precipici.

Quan estaven damunt de la roca exclamaven: de cap no, no!.

Per això s'ha denominat el cap Nonó. Allà més lluny, gitada a sobre de l'aigua podíem observar sa Conillera que parlava amb es Bosc sobre la netedat de les aigües.

Vam arribar a uns bancals, antigament aquestes terres es conreaven, ací es feia horta, questa zona era nomenada els Hortets, i més enllà sa muntanya Roja. Ara ja estaven abandonats, a prop d'ací hi havia un naixement d'aigua dolça, la qual omplia una bassa, encara la podíem veure plena. Era el record del que va ser una agricultura de subsistència a la vora de la mar, els darrers bocins de terra que li podien arrapar a s'illa abans de caure en les profunditats més salobres.

De l'agricultura de subsistència a les festes "rave".

Segons ens contava en Pep, la zona corria el perill de ser massa descoberta, era un lloc on acostumaven a fer-se festes "rave", on posaven ciris pel camí per trobar la senda. La gent anava acudint als bancals a drogar-se i a beure. Una vegada va acudir la Guàrdia Civil i un xic va saltar pel penya-segat i es va matar, perquè deia que sabia volar.... i no en sabia.

Quan l'agricultura deixa d'existir en un lloc la natura a poc a poc va agafant les seues pertinences. Els marges es van fent més amples i van ocupant cada vegada més part del bancal. Mes enllà de la mar si fixem la mirada el Montgó ens saludava des de la Marina Alta.

Ara la volta seria circular, no tornaríem pel mateix lloc. Unes runes d'una antiga construcció ens recordaven que hi havia gent que feia anys subsistia allí, conreant les terres i pescant peix fresc. Encara podíem veure la cúpula arrodonida que era el forn on es coïa el pa. Ara la construcció estava molt enrunada, havien caigut els sostres i algunes parets, vam seguir pujant deixant les velles feixes de terra allà baix. Ara anàvem bé sota l'ombra dels pins, veiem una altra vegada ses Margalides, però des d'una posició més elevada, també veiem la senda d'anada. Roques, mar i vegetació es fonien en una combinació de formes que ens deixaven sense respiració. La brisa feia moure les copes dels arbres que jugaven amb el cel blau, i aquest s'unia a l'horitzó amb la mar. Aquesta, allà sota els cingles esmolava les roques de la costa fent amagatalls tan meravellosos com ses Balandres o acaparant a ses Margalides per sempre, i honorant-les amb l'escuma de les seues ones. Cap paraula, cap imatge pot descriure la bellesa d'aquest racó amagat d'Eivissa.

En Pep ens va contar que una vegada estava tot sol voltat de natura a la vora d'un bancal cara al precipici que donava a la mar, i des del buit li va eixir un home d'uns seixanta anys amb un puro i un poal de peix, pujant tot tranquil pel precipici. En Pep es va quedar tot sorprés mirant-se el penya-segat i cercant per on havia pujat aquell home.

Les feixes de terra no eren totes del mateix propietari, a les de baix es conreava horta i les de dalt eren de secà, generalment no hi vivien tot l'any excepte una família.

Quan hi havia fortes pluges l'aigua relliscava pels corriols fins formar cascades que del penya-segat queien directament a la mar. Açò era un espectacle únic, i sols passava amb fortes pluges.

L'existència de canyars ens indicaven que hi havia aigua dolça, ací hi havia molt poc de mercat i tot el que collien era quasi tot per autoconsum. A sa cova de ses Fontanelles hi havia les úniques pintures rupestres d'Eivissa.

Després de pujar una mica més de pista entre pins vam arribar a un bar, prop d'on teníem aparcat el cotxe. Vam carregar aigua freda per apaivaga la calor, llavors va aparèixer el Jordi, el xic que feia ucs la nit passada, llavors vam anar cap a cala Salada, amb els dos cotxes, el de Pep i el de Jordi. Vam parar una mica a la cala, aquesta es trobava plena de gent. Em va fer gràcia una mica el nom; Cala Salada, com si ser salada fos un distintiu per diferenciar-la de les altres cales. Llavors em van explicar d'on li venia el nom. Ací el nom no li venia de la sal, la cala formava com una cel·la, i d'ací derivava a cala cel·lada, equivalent a cala tancada. Però la "e" es fa "a" i sona cala salada. Prop de la cala Salada vam trobar una capella de l'època de l'esplendor paleocristià, però no van arribar a santificar-la, al costat en van fer una de nova.

Cap a Sant Antoni

L'aturada va ser curta i vam tornar a pujar al cotxe, vam fer cap a Sant Antoni, vam creuar una zona muntanyosa boscosa i vam eixir a una part molt més humanitzada, estàvem a Sant Antoni de Portmany. Ací vaig trobar el contrast entre totes les xicotetes poblacions agrícoles i de muntanya amb paratges molt verges que havíem anat passant i aquesta amb un paisatge molt turístic, amb grans blocs de pisos i pàl·lids turistes que poc coneixien de la història de l'illa i venien als hotels i a la platja de Sant Antoni, per enrojar-se com una bajoconera.

Sant Antoni era un antic poble de pescadors, a part de Vila sols hi havia Sant Antoni i Santa Eulària.

L'església de Sant Antoni era del segle XIV, era fortificada i era de les primeres de fora de Vila, cap als anys seixanta es va urbanitzar l'altra part de la badia.

L'església no tenia finestres i era utilitzada per quan hi havia atacs pirates, feien sonar el corn o senyals amb foc i tothom es refugiava a l'església. Per això tenia una torre que tenia dos canons, encarats cap a sa Conillera, dins hi havia un pou per si durava molt la tancada, i l'actual església era del segle XVII i acabada al segle XVIII.

Ens vam acomiadar de Pep i de l'altre xic de l'Institut d'estudis Eivissencs, vam anar al port per comprar un bitllet per anar a platges de Comte (mal anomenada cala Conta). Allí tots els edificis havien col·lapsat tota la costa de la badia. Sant Antoni en lloc de créixer cap a l'interior havia crescut cap a la línia de la costa, vorejant quasi tota la badia. Hi havia edificis salvatges que formaven grans cingleres de formigó on niaven milers de rostres pàl·lids que feien el seu vol migratori cap a l'estiu, quan a Sant Antoni la temperatura calentava l'aigua i la sorra cremava sota els raigs del sol.

Després de solucionar un xicotet problema, ja que ens havien venut un bitllet d'anada i tornada i nosaltres ja no tornaríem, ens vam seure a la coberta de la gran barcassa sense perdre ni un detall del que passava, ni dintre ni fora. Un grup de xiques amb biquini ocupaven la part posterior del vaixell i amb gran complexe de marisc intentaven agafar la coloració de la gamba o del llagostí de Vinaròs.

L'autobús de la mar

El vaixell començava a llançar escuma per la popa i la proa trencava les ones sense remordiment. Al darrera deixàvem Sant Antoni amb les cales rocoses, al davant ens esperava sa Conillera, l'illot més gran d'Eivissa. La meua càmera reflex era molt políticament correcta i es negava a fer fotos de cara al sol per molt que jo l'obligava, per això no em va deixar fotografiar sa Conillera, en canvi la càmera digital no tenia problemes ideològics i lo li importava estar cara al sol.

El vaixell em va recordar l'autobús de línia però per la mar, feia algunes parades als diferents ports i la gent pujava i baixava com si fora l'autobús.

A l'altre costat de la badia vam veure unes coves de roques marronoses que sols es veien des de la mar, això ens indicava de vegades la mar com estava de cabrejada i com arremetia contra la costa.

A la vora vam veure un bosquet de savines, a l'anomenada cala Bassa i després la torre d'en Robira, era una torre circular de vigilància. Finalment vam entrar a les platges de Comte, allí vam baixar i vam buscar un lloc per dinar, vam entrar a preguntar preus. Al restaurant ses Roques de cala Comte era una miqueta més car per a la meua butxaca, però vam dinar amb un menú de 15€. La vista era preciosa, al davant teníem sa Conillera, just al seu davant l'illa d'es Bosc, que tenia una forma particular de coixinet, amb poc o millor dit no gens de bosc, sols algunes taques de vegetació. Més enllà hi havia s'Espartar, més punxeguda, eren els illots de darrera, anomenats així perquè antigament la gent anava a buscar espart. Més enllà hi havia ses Bledes que eren tres illots i el del mig tenia forma de castell.

Entre nosaltres i sa Conillera creuaven barques, barquetes i vaixellets. Era una altra sorpresa que ens preparava la llengua i els topònim; conills, bledes i espart, i una miqueta de bosc. Tal vegada el nom de sa conillera li venia per l'existència de conills?.

El dinar a ses Roques

El restaurant tenia una disposició privilegiada, podíem contemplar els gegants dormits que teníem al davant. Rafael, que era el cambrer del restaurant, molt amablement ens anava portant els plat plens i se'ls anava emportant buits, i a més ens atenia en català. També ens va preguntar on anàvem i li vam explicar el projecte del Camí. El Lluís li ho va explicar: era un recorregut que enllaçava totes les terres de parla catalana amb un camí permanent, amb llocs per dormir i un turisme sostenible i desestacionalitzat.

Es va mostrar molt interessat i es va fer amic del Camí. Després quan vaig entrar dins per agafar-li el nom l'ama del restaurant, que estava afònica, també es va fer amiga del Camí donant suport amb el nom del restaurant ses Roques.

Després van vindre Pau, Lina, Mariana i Isaac, ens vam banyar a la cala de davant. Uns xiquets anglesos es disposaven a llançar-se a la mar des d'una roca prou elevada, la primera vegada els feia molt de respecte, però després repetien una i una altra vegada l'espectacle.

Jo em vaig mullar els cames i després em vaig posar a una roca que no cobria, no vaig tardar molt a eixir de l'aigua.

Vaig parlar amb Pau i em va donar un disc amb música tradicional de les Pitïuses,

Segons em comentava UC eren de Vila i els Quatre de Copes eren els fills d'Aires Formenterencs i eren de Formentera, i Pota Lait eren de Santa Eulària.

Ha segut una vesprada tranquil·la al restaurant i amb la vigilància dels nostres gegants nedadors de pedra que ens hagués agradat visitar però sols els podíem veure de lluny.

La posta per es Vedrà

Vam anar cap als cotxes i vam fer via cap a Cala d'Hort, vam aparcar els cotxes a la vora d'una tanca metàl·lica i unes grans pedres i vam començar a caminar. Aquesta vegada sense massa pes, no hi havia temps que perdre, la gent corria, poregosa de perdre's l'espectacle que sols es repetia una vegada al dia.

El sol anava caient sense remei, res no l'aturava i volíem arribar abans al lloc per assaborir millor l'espectacle. Finalment vam arribar i encara vam poder veure una part de la funció, la gent estava asseguda atenta a l'escena, sense perdre's detall de l'estrella de la vesprada, on el teló de fons era el cel, i el pati de butaques el gran penya-segat on seiem els espectadors.

Per una banda hi havia el majestuós es Vedrà ; solemne, seré, altiu i callat, donzell engalanat d'aigües clares que esperava el pas dels anys, però l'altre actor, la bola de foc, repetiria hui el seu espectacle en un altre escenari, fondrà la mar des Vedrà?. Hui hi havia més gent mirant i el silenci no seria tan intens.

La mar a poc a poc va engolint-se al sol, i al mateix temps va encenent l'horitzó. Es Vedrà no s'immutava davant la força de la bola de foc, i envejava la mar, que es s'anava cruspint la llum del dia. Sols un tros de bresquilla lluent deia adéu a es Vedrà, que finalment es fonia dins de la salabror de l'aigua, amb el record de l'ahir i l'esperança del demà. Perquè cada dia es repetirà aquest instant, on es Vedrà, el sol, la mar i el cel ens mostraran la seua obra meravellosa.

A poc a poc la gent en acabar la funció va començant a anar-se'n, sabent que fins a l'endemà no tornaria a repetir-se l'espectacle. Nosaltres també vam fer via. Vam tornar als cotxes i vam anar cap a es Cubells. En arribar al convent ens vam acomiadar dels nostres amics i vam entrar on les monges ens estaven esperant.

La nit al convent d'es Cubells

Aquella nit tindríem llit, una habitació individual per cadascú, i un endoll per posar el carregador. Poc després vam eixir a sopar a la zona del menjador, on hi havia una taula parada amb un àpat abundant i suculent, llonganisses amb ceba i una amanida gran.

Mentre sopàvem les mongetes no ens van deixar sols ni uns minut, ens van explicar qui era Francesc Palau, que en 1860 va crear el convent de monges missioneres carmelites. Encara que no combregués amb molts aspectes de les religioses era interessant entendre com vivien i com s'organitzaven.

Àngela, que era d'un poble del Berguedà va començar a parlar dels pobles de la seua comarca. Es Vedrà el tenien com un símbol. Feien peregrinacions i antigament l'escalaven.

Ens van dir que estaven en una trobada mundial de monges i que havia vingut una xica de Bilbao, ens van preguntat si érem creients i les nostres opinions religioses.

Va ser una situació una miqueta complicada, volia expressar la meua opinió sense ofendre a aquesta pobra gent. Tothom més o menys vam eixir del pas con vam poder. Vaig tenir sort de ser el darrer en contestar i vaig tenir més temps de pensar-ho.

Una altra monja ens va dir que hi havia nits que eixien al camp i dormien totes sota una figuera. Parlaven del seu fundador en Francesc Palau, fins i tot ens van proposar que es podria dir el camí de Francesc Palau. Evidentment el camí no podia fer-ho, i havia de ser laic, tot i que cadascú trobaria si volia la seua creença.

Una vegada sopats i havent escoltat els seus raonaments ens en vam anar a les habitacions, i a l'endemà seria un altre dia. L'habitació era austera, hi havia un quadre d'una mare de deu a sobre del llit, una pica, una tauleta i un llit contra la paret. Va ser un luxe, tot i l'austeritat de l'habitació poder dormir en llit i descansar per agafar forces per al dia següent.

Ruta Corona Es Cubells 1

Ruta Corona Es Cubells 2

Pla de Corona

Olivera a prop de Corona

Antiga construció amb el forn als Hortets

La torre d'en Robira

Posta de sol per es Vedrà

dissabte, 4 d’abril del 2020

Caminada per Eivissa: Quart dia del viatge dels primers passos d'el Camí.Port de Sant Miquel-Sant Miquel-Corona.11/7/2005

A trenc d'alba a la cala dels Moltons

(Després de passar la nit a la caleta)

Amb la claror del dia van aparèixer els primers exploradors per sa caleta que intentaven buscar en la frescor de l'alba algun tresor amagat.

A nosaltres ens van saludar i van seguir el seu camí per entre els pins. Lluís va donar el bon dia al sol i jo vaig notar l'energia de les gavines sobre la roca grossa i el ritme de les ones.

La veu del paisatge

En un moment de placidesa el paisatge em va xiuxiuejar a l'oïda:

La mar ha polit sa cala i ha deixat un gros cudol davant sa platja, les ones acaronen les fustes per on llisquen les barques, les quals es troben a la sorra esperant un nou viatge quan sa caseta de ciment està tancada. Engalanada amb aquelles lletres que deien el següent:

Salvem Sant Joan, no més PP, no més ciment.

Una gavina em saludava des de la pedra gran, com per intentar entendre el que estàvem fent. La mar ens acompanyava amb la seua música de fons, pel matí feia una mica de fresqueta que revifava l'ànima, però quan el sol ens escalfarà tornarem a notar la temperatura a la nostra pell.

Llavors vaig improvisar la meua resposta donant bots entre la sorra i expressant en moviment el que notava.

Draps bruts

Llavors vaig veure que a la vora d'una de les barquetes hi havien draps bruts que trencaven la pau del matí, li llevaven l'encant dels Moltons, el quadre no acabava de ser perfecte. Llavors vam traure la brutícia i la vam llançar a la paperera més propera.

Un cop feta la bona acció del matí netejant sa cala vam iniciar el camí cap la cala del restaurant, estava molt més humanitzada i no tenia una imatge tan idíl·lica com al cala dels Moltons.

Salvem Benirràs

Ací la brutícia era molt més grossa i no cabia dins d'una paperera. Uns blocs d'apartaments immensos trencaven l'encant de la badia. Per un moment vam fer l'exercici d'eliminar mentalment aquell monstre de ciment per imaginar com seria el port verge. També molt a prop estava la cala Benirràs que estava amenaçada per molts projectes urbanístics. A la darrera jornada havíem trobat algun cartell reivindicatiu en el qual ens feia referència, i ens alertava que estava en perill.

Visite els presoners

Vam entrar al restaurant que obria en aquell moment, per acabar d'enllestir les darreres necessitats abans de començar la jornada. Vaig dedicar una estona per visitar els presoners; els crancs, les cigales, alguna truita i altres mariscs amb les pinces engomades que esperaven innocentment el moment de la seua execució a la peixera del restaurant.

Anàrem a Sant Miquel

Ens vam acomiadar de la gent del restaurant i vam anar a cercar l'autobús que anava a Sant Miquel, vam esperar en una parada plena de gent. Quan va arribar vam posar les pesades motxilles al portaequipatges i vam pujar, i ens vam dirigir a Sant Miquel. Una vegada al poble vam anar cap a l'ermita i allí va ser on vam estar una estona al bar explicant-li el projecte del Camí. Ens van tornar a parlar de la conflictiva autopista i de la revolta general contra ella, de la màfia de l'Abel Matutes, l'amo de s'illa. La gent estava desenganyada, després d'haver aconseguit trenta mil signatures no trobaven la manera de canviar les coses, llavors Lluís els va parlar de la lluita no violenta i els seus diferents graus.

L'església de Sant Miquel

La xica ens va parlar de l'església de Sant Miquel on tothom acampava, on hi havia serveis però no hi havia dutxes. A Sant Miquel cada dijous hi havia un mercadet.

També ens va comentar que a la manifestació contra s'autopista van tindre més de vint-i-cinc mil persones. Hi havia un lema preciós que deia:

"Ses autopistes són per anar d'un lloc a un altre, a Eivissa ja hi som".

Després d'una bona estona parlant amb la xica del bar vam anar a Sant Miquel, (al meu cap retronava la cançó d'UC; "Anàrem a Sant Miquel" especialment en el seu paràgraf que deia aquestes paraules. Anàrem a Sant Miquel, anàrem a Sant Miquel una colla de gent bona ...,)

Cap a Sant Mateu

Vam entrar al supermercat i vam buscar una persona que treballava allí interessada amb el Camí. Vam comprar alguns queviures i vam eixir del poble, tot preguntant a un vell el camí millor per anar a Sant Mateu, si era possible per sendes i camins poc asfaltats. Però l'asfalt ocupava prou tros del camí, tot i que el transit no era massa freqüent.

La màgia de les figueres

Anàvem entre camps de conreu i camps d'horta, vam passar per la vora d'una figuera i va eixir a la conversa la màgia d'aquest arbre, les llegendes que es conten, la llegenda de la maledicció que suposa tallar una figuera en la fulla verda.

Hui no hi havia cotxes que ens portaven la càrrega, ni núvols que tapaven el sol. El segon dia havia segut una preparació per al tercer dia on sols comptàvem amb les nostres forces, per carregar a sobre tot el que necessitàvem i també per suar la nostra calor en el sol ardent de juliol.

A una vora del camí vam trobar una construcció que em resultava familiar, era un pou de pedra, vam aturar-nos per apaivagar la set i la calor. Vaig ajudar-li a David a poar, tot i que el nivell era prou profund vaig estirar fort de la corda, allà va eixir el poal metàl·lic amb aquell miracle dolç i escàs, que feia possible la vida a l'illa, voltada per tanta mar salada. Vam beure i vam omplir les ampolles, intentant no embrutar el poal. Em va emocionar el ritual als pous i a l'aigua dolça que es feia a Eivissa, i la seua tradició ancestral de les ballades als pous.

De les ballades als pous hem parlat en altres jornades i del fet que es continuaven fent. La comitiva anava d'un pou a un altre pou ballant i cantant, amb roba tradicional i menjant productes de la terra. Una vegada ja havíem tocat i notat l'essència de la vida a s'illa vam seguir en direcció a Sant Mateu. A la nostra dreta vam trobar una casa típica eivissenca amb el sostre formant diferents cups, a l'esquerra vam trobar l'emblemàtica església de Sant Mateu.

Tots els pobles o gairebé tots els seus noms feien referència a sants, excepte Vila, i això era perquè provenien de la conquesta catalana, ja que en principi no hi havia poble. Eren ermites disseminades i fortificades. A partir de la creació de l'ermita van aparèixer algunes cases al voltant, agafant com a nom de la població el de l'antiga parròquia.

L'església de Sant Mateu tenia també uns porxos, la vam visitar i després vam veure una casa típica eivissenca sense restaurar.

Cap a Santa Agnès de Corona

Vam deixar Sant Mateu i ens vam dirigir a Santa Agnès de Corona, coneguda també com Corona. Les converses al grup anaven canviant, eren moltes hores les que passàvem junts, ara ens tocava endevinar quina manera era la millor d'arreglar el món, com la gent podia decidir millor sobre les qüestions que ens afectaven, i quina seria l'organització ideal d'una societat. Lluís ens feia explicacions sobre l'art d'organitzar la democràcia participativa. També hi havia moments més fluixos de cansament psicològic, els dies pesaven, hi havia estones d'enyorança i de voler tornar a casa, i els companys i companyes de viatge et semblaven més distants. Certes diferències també afloraven en moments de tanta convivència, però havíem de seguir el camí.

Finalment vam arribar a Corona tot creuant camins voltats de camps de conreu. En entrar al poble ens vam seure a un restaurant i allí vam esperar a Mariana, que ens faria de guia durant alguns dies.

Durant el dinar el tema de conversa va ser el tema de la dignitat de la nostra llengua, una de les persones divergia de la resta i estava sola amb aquest argument, va ser com una espurna en un polvorí. Ens va dir la frase: " con el castellano nos entendemos todos" clar, ens vam llançar tots a sobre, això destruïa les llengües minoritàries, les que no teníem de la nostra part un estat propi que ens defensés, com era el nostre cas. Era el dret de parlar cadascú la seua llengua, era la cançoneta que teníem tant avorrida pels altres per intentar fer-nos callar.

Va arribar la Mariana al restaurant i es va unir al grup, la Mariana ens va explicar que de cala Carbó a es Cubells era parc natural però ho van llevar, que fan el que volen i ningú els diu res. També ens va parlar de sa lluita contra s'autopista, que va de Sant Antoni fins a Sant Rafel i fins a Vila, i de Vila a s'aeroport. El problema era que sempre eren els mateixos i ens deia que hi havia una mica de derrotisme en no poder aturar es gegant mafiós d'Abel Matute.

Ara vam poder descarregar part del pes de les motxilles, de fet la gent es va deixar les motxilles als cotxes i vaig ser jo l'únic que va agafar la motxilla descarregant part de la càrrega.

Sa cala de ses Balandres

Vam seguir el Camí, deixàvem Corona endarrere. Ens vam endinsar per un bosquet de pi blanc (pinus haleppensis) tot fent pujada. Allí la Mariana ens va dir que aquesta nit no podíem fer foc, que estava totalment prohibit. Tampoc ens venia de nou i no era la nostra intenció encendre flames.

Vam seguir per una pista envoltats de pi blanc, vam veure més enllà sa cala de ses Balandres, més enllà ses Margalides, i vam descendir per un corriol cap a sa cala.

Era una senda entre pedres, la comitiva dels sis començaven el descens. Al fons apareixia la imatge des Balandres amb aquelles parets tan elevades precipitant-se dins de la mar. El penya-segat feia un semicercle que es perdia en la fondària on moria a la vora de la mar. Però va arribar el moment de posar-nos a prova i vam arribar a un lloc on per baixar la gent també tenia algunes dificultats.

Hi havia una corda penjada sobre uns 8 metres de paret de roca llisa, però hi havia algunes pedres que sobreeixien per poder posar els peus.

Em va tocar el torn, vaig esperar a que Lluís hagués baixat i em vaig decidir, no em fiava de la corda, em fiava més de les meues mans a la roca, però la corda donava seguretat si fallava la pedra. Allò més important era no començar a tremolar i havia de mantindre la calma, i domnar els braços i les cames fermes, si començava a tremolar estava perdut. Sentir-me segur en la postura nova i tantejar la pedra abans de deixar el meu pes a sobre, ajudant-me de la corda amb una mà. Els moviments eren lents i precisos.

Tal com vaig anar baixant i vaig anar veient més prop el terra vaig anar tranquil·litzant-me.

Quan vaig arribar a terra ferma vaig buscar una senda que portava a sa cala, després de baixar per algunes pedres mes vaig arribar a ses Balandres, els que anaven davant ja estaven banyant-se.

Em vaig canviar i em vaig posar el banyador, vaig buscar un lloc més accessible amb menys profunditat, l'aigua era molt neta i amb menys cudols. Mariana es va quedar tombada a una pedra.

I l'altra gent es va ficar a l'aigua.

Amb un accés difícil no hi havia ningú més que nosaltres, una natura salvatge en un raconet meravellós, on contrastaven les parets verticals de pedra en forma de semicercle que deixaven que la mar humiteges els seus peus. Allà més lluny, com un nedador que es separa de la resta hi havia ses Margalides, l'illot que mirava a sa Conillera i que parlava amb l'illa d'es Bosc.

L'energia que ens transmetia aquell indret era molt gran; pedra, aigua, plantes i amics, amb la llibertat de banyar-nos a una cala perduda de la nostra terra. Això em va fer mirar l'horitzó on tots els colors del blau s'ajuntaven, i alçar la veu fent de les paraules melodia.

Cantem el nostre cançoner

Vaig cantar moltes cançons de la nostra terra. La cançó era una de les expressions culturals més boniques i amb ella expressàvem les arrels més profundes de la nostra cultura; expressàvem mil moments, sentiments i raons.

Per això li vaig cantar a ses Margalides qui érem i d'on veníem, que fèiem i que volíem. Li vam explicar melòdicament la història d'una samarreta vermella, i la d'una estaca que ens lligava per sempre i que volíem tombar, i perquè no la història d'uns lladres que van entrar per Almansa. La d'una fera ferotge que uns guàrdies no van deixar parlar, i la fatalitat d'un truc a trenc d'alba.

Tot i que jo no en sabia, m'agradava escoltar al David cantar les cançons que cantava a la coral on ell pertanyia.

Allà Sandra em va deixar unes ulleres d'aigua i vaig poder ficar el cap a sota de l'aigua, i vaig veure la claredat de les pedres que la mar havia decidit envolcallar per sempre.

Amb la carn ben tova

Quan ja teníem la carn ben tova per l'aigua, i les gavines estaven ja cansades de les nostres cançons vam eixir de l'aigua i ens vam situar a la roca, que el destí havia decidit mantenir distant del constant desgast de les ones de la mar.

A la pujada vam veure dues casetes incrustades a la roca, aprofitant els orificis, amb una porteta de fusta, per guardar els estris dels pescadors.

Vam refer els passos que ens havien portat a la cala, vaig tornar a pujar per la corda, però la pujada era molt més fàcil, vaig arrapar-me a les pedres que sobreeixien de la paret, però ara la corda no em feia tanta falta. Em donava seguretat però podia prescindir d'ella. Vam donar les gràcies a la savina que aguantava la corda, i vam seguir per entre les roques i cingleres pujant, deixant allà sota el descans i la quietud de ses Balandres.

Una vegada vam deixar el corriol i vam arribar al pla del pinaret vam deixar les coses, i després ens vam enfilar per un turonet fins arribar a la vora del penya-segat, ara veiem allà sota ses Margalides i sa cala de ses Balandres i al davant el sol a punt de pondre's.

La posta per la mar

Estàvem esperant la caiguda del sol per la mar, el silenci i la pau envoltaven un moment tant delicat. Per a mi era la primera vegada que veia pondre's el sol per la mar.

A sobre del cingle es veia sa cala de ses Balandres, on ens havíem banyat, el silenci dels sis feia mística l'escena, esperàvem el moment amb atenció. L'horitzó es va tenyir d'un rosa que s'escampava allà on s'ajuntava el cel i la mar. La posta era impressionant. Des d'aquell punt a sobre del penya-segat tenia el privilegi de tindre la primera fila per gaudir d'aquella posta de sol engolida per la mar. Semblava que l'incendi de la mar fora inevitable.

Quan la gran bola de foc entrava en contacte amb l'horitzó, la brisa acaronava els nostres rostres i exaltava l'encant del moment, la lluentor del sol escampa una franja roja fins l'escull de ses Margalides.

Les rates de mar revolaven les darreres hores de sol, mentre el dia ens deia adéu, i sis estàtues de carn i os viu esperaven el moment precís.

Era el moment de cloure el foc que donava la vida, quan el sol encenia la mar, a poc a poc la gran bola de foc encenia l'horitzó i com un cèntim en una vidriola anava escolant-se irremeiablement. Mitja bola de foc havia desaparegut, i a poc a poc l'aigua es va anar menjant l'astre, fins que sols quedava una xicoteta llenca roent que acabaria fonent-se, fins també desaparèixer.

El moment màgic de la posta havia passat, la mar s'havia encés i el sol se n'havia anat. Qui sap si per mi es repetiria alguna vegada un espectacle com el de hui. El sol havia fugit per la mar, i les gavines cridaven i discutien sobre per quin lloc s'havia escolat el fugitiu.

Després de l'espectacular actuació sols ens feia falta aplaudir, encara que aquest artista tots els dies tornava a fer el seu espectacle, però cada vegada l'escenari era diferent.

Mariana ens va parlar dels virots que eren una espècie d'ocells,(no significa el mateix que a Mallorca). Es posaven diferents persones en diferents punts de l'illa i contaven els que venien i els que anaven, d'aquesta manera compatibilitzaven tots els virots i tots els seus desplaçaments.

La nit al bosc

Una vegada s'havia acabat la funció vam baixar una altra vegada a Corona, quan vam passar pel clar del bosc ens vam desviar cap a la dreta, el corriol es feia més i més impracticable.

Mariana anava davant, jo vaig reconèixer el corriol correcte, llavors vaig recular cap la clariana i allà vaig agafar la senda bona que vaig reconèixer. Lluís i Sandra em seguiren, i David, Sílvia i Mariana van seguir per la senda equivocada.

Finalment ens vam trobar i vam seguim per la pista fins arribar a Corona on estaven els cotxes. Allà es van unir més amics que ens farien companyia aquella nit, eren amics de Mariana; Isaac i Jordi.

Molts van anar a per entrepans, jo encara tenia pa i fuet. Vam agafar els cotxes i ja de nit vam tornar per pistes per on havíem vingut. Vam arribar a una zona de bosc on estaven els altres cotxes. Era tot ben fosc, ara havíem d'agafar tota la càrrega, ja que ja no tornaríem als cotxes. Vam començar a caminar per dins del bosc en plena foscúria, en principi no veiem als altres però prompte vam veure una llum al fons, i ens vam dirigir cap a la llanterna.

Vam travessar un portell del mur i vam entrar en un pinaret pla que seria on dormiríem.

Van acudir més gent, una xica que era galega que era l'única que parlava castellà, vam sopar els entrepans i el menjar que havíem portat, i també van vindre el Pau i la Lina.

Després en Jordi va parlar de les seues habilitats, i es que així com hi ha gent que sap agafar aire per la boca i fer eruptes per voluntat pròpia, ell tenia el que anomenava el domini de l'esfínter, i podia descarregar es aires del budell quan ho desitjava, així que ens va fer un concert. Després ens va fer un Uc, que era el crit típic d'Eivissa, segons ell era més un crit de guerra que per comunicar-se, però segons Pau era més un senyal per comunicar-se entre els pastors.

Després de sopar la conversa va anar cap a diferents costats, vam parlar de la situació del país, com no podia faltar: de l'amo d'Eivissa, d'Abel Matutes; també van contar acudits d'Eivissa, Mariana ens va dir que li agradava beure i anar de discoteca, que portaven en la sang això de les discoteques. Ens van dir que Corona era l'única església que no tenia porxos.

No vam tardar molt a anar-nos-en a dormir, ens vam posar al sac i vaig mirar cap al cel, els pins ens feien de coberta, aquesta nit no es veien els estels, era la quarta nit.