dissabte, 11 d’abril de 2020

Caminada per Formentera. 7è dia.14/7/2005.- Sant Francesc- cap de Barbària. Volta per l'estany Pudent

Navegant cap a Formentera
Quan ens vam alçar de la casa de Jordi de Dalt Vila ells ja se n'havien anat a treballar. Vam recollir les nostres coses  i vam anar cap a casa Mariana, abans vaig apuntar els éssers mitològics dels Països Catalans  del cartell del pis d'en Jordi, tal com explicava a la crònica del dia anterior.
Quan vam arribar a casa Mariana ja havien recollit tota  la nostra roba i ens la vam posar neta a la motxilla, però alguna cosa meua es quedava a sa casa, la qual més endavant trobaria a faltar.

Llavors vam dirigir-nos cap al port per agafar el vaixell cap a Formentera, vam deixar les motxilles  baix i vam pujar dalt a la part de la coberta, a poc a poc la gran ferralla  va encendre els motors i va maniobrar per eixir del port.

Dalt Vila ens deia adéu des de les seues pedres i muralles. L'escuma  brollava de darrera del vaixell  i feia una estora brillant  que portava a la ciutat mil·lenària, a  poc a poc es retallava tota la costa de l'illa mentre avançàvem cap al sud per descobrir aquella germana petita, vergonyosa, que s'amagava darrera de la gran.

Anava apareixent al darrera, sol, escarpat i gegant es Vedrà, amb tota la màgia que la natura  de la roca i de  la mar li havien donat a aquella fascinant muntanya. Es retallava també tota la part sud recorreguda el darrer dia; es cap des Falcó, punta de Porroig, i cap de Llentrisca.
Pel camí vam trobar els Freus, que eren els illots entre Eivissa i Formentera, eren bocins de roca  que es trobaven entre les dues illes i dificultaven la navegació, perquè es creaven corrents d'aigua.

Ens donava la benvinguda Formentera, pel que feia a l'origen del seu nom segons unes fonts  el nom li venia perquè quan es veia des del sud es veien dues banyes, l'altra versió era que venia de forment, pel blat que es produïa.
Vam passar s'illa des Penjat i s'illa de s'Espalmador, cada vegada ens anàvem aproximant mes al final del viatge. Finalment atracàvem al port de la Savina.
Vam deixar les aigües salades i vam tocar terra formenterenca, vam anar a l'oficina d'informació i turisme per agafar informació. Després l'autobús ens va portar a Sant Francesc, allí la rebuda va ser impressionant, vam anar cap a l'ajuntament, on ens esperaven la Premsa; TV Eivissa i Formentera, el Mundo, IB3, Ultima Hora. Vam entrar a l'ajuntament i ens vam descarregar, i ens van mostrar la foto de premsa en la qual eixíem nosaltres del convent des Cubells.  Això d'eixir a la premsa i que la gent ens acomboiés ens omplia el cor. La rebuda del projecte del camí dels Paisos Catalans era ben mirat per tothom. També l'estratègica disposició dels membres del nostre grup, per haver gent de diferents territoris li donava més sensació de PPCC; Manresa, Girona, Cardedeu, Barcelona  i Castelló de la Plana.

Poc després va vindre l'alcalde i ens va fer pujar a la sala de plens, allà va trobar molt profitós el nostre projecte, i l'ajuntament s'adheria.

Després vam anar al Museu Etnològic de Formentera, on hi havia un home que ens va mostrar el museu i les diferents etapes de la història de Formentera amb moltes reproduccions antigues de l'illa, en un temps no tan turístic de feines més dures  de camp i de mar.

Museu Etnològic de Formentera
Vam baixar a la zona on es trobava el museu, allí ens esperava el guia.
El museu  tenia diferents sales depenent de la temàtica, molts dels elements eren reproduccions en maqueta. Primer vam veure un molí de vent, era un molí per a fer pebre per a la sobrassada, hi havia un molí de sang per fer farina, era denominat així perquè tenia tracció animal. Al costat una sènia en miniatura, fou introduïda pels musulmans, però no en queda cap.
Vam veure alguns plats, antigament eren de fusta, no hi ha tradició de ceràmica  i tota venia del País  Valencià.
En el forn es coïa el pa, ací no hi havia diners, menjaven del que donava la terra i es feien jornals a ses salines a l'agost. Formentera era anomenada l'illa de les dones, perquè els homes havien anat a Amèrica a treballar i es quedaven elles soles a l'illa.
Hi havien espardenyes fetes de pita, podíem veure diferents eines per fer les espardenyes i esfilagarsar  la pita. Hi havia un cubell de vi, es feia de fusta de ginebre, era una fusta molt apreciada per fer tot tipus d'eines.
El guia va obrir un cofre i ens va mostrar unes boles  i unes figures de fusta altes, era un joc de bitlles, s'anomenava joc de galls, perquè qui guanyava li donaven un pollastre. Per fer les boles del joc s'aprofitaven les arrels del ginebre. La fona s'utilitzava per caçar conills. La utilització de la llana ha segut molt important, es criaven ovelles que pasturaven pel camp, i es feien borrions, que era la llana sens filar, eren grans boles de llana de les que es treia el fil.
La pesca era prou important, ens va ensenyar diferents tipus de trampes, una ampla per caçar morenes, una altra per a llagostí.  També vam veure la bombeta d'un far.

Va agafar una caragola (corn), segons el so que treia tenia un significat o un altre, podia dir que hi havia peix o que hi havia pirates.
Vam arribar a la zona dels ferrers, hi havia  diferents eines referides al treball del ferro, així com una enclusa i una mola. També vam veure un canyís de boga per assecar figues.
Hi havia  la reconstrucció d'un teler i un burell, hi havia  un "caterano", que era un moble típic de les cases antigues (còmoda).
Vam arribar a l'espai de la indumentària, vam trobar un capell de galletera, típic de l'Habana, i es que durant els anys 20 i 30 del segle passat  molta gent de Formentera arribava a l'Habana i  el van importar.
La roba tradicional era com la d'Eivissa d'abans, però a Formentera no hi havia tants diners i no va evolucionar com a Eivissa, es va quedar més austera.

Vam arribar  a la darrera sala on hi havia una caixa quadrada amb un mànec, era una màquina per fer sobrassada. També hi havia una premsa de vi i dos tipus de carretons per batre el blat, un era de fusta de savina amb una biga central de savina, la qual estava creuada per pals a diferents distàncies que es clavaven en el tronc central, això passava per sobre el blat i l'amollava de la corfa, l'altre era de pedra amb estris, era d'origen mallorquí. També per la importància  de la pedra i les construccions de pedra en sec  vam veure una cibera per portar pedra.
També hi havia un bolantí, que era una roda circular gran que aguantava uns engranatges per fer fil de pescar.
Hi havia una locomotora de vapor de 1898, la feien servir per transportar la sal a les salines quan aquestes funcionaven.
Can Morroig era una casa senyorial mallorquina, era l'amo de ses salines, el molí de sal era de vent, per picar la sal, hui convertit en  un restaurant.
Després ho va comprar  Salineras, va posar dos trens, a l'any 83 van tancar i van deixar de funcionar.
També hi havia mesures per pesar, mitges quarteres i almuds.


Cap a cala Saona i cap de Barbària
El dinar
Finalment vam anar a dinar a un bar i em van posar un plat amb les postres típiques de Formentera, es deia rasonera i era un tipus de pudin amb canyella. Vaig deixar  el plat de la rasonera més escurat que una vaixella nova.
Després de dinar vam anar on havíem quedat amb el guia per fer un recorregut amb el cotxe fins al cap de Barbària.
Entre marges de pedra i sargantanes
Al paisatge formenterenc abundaven molt les parets de pedra seca, i els camins rurals on la pedra brollava desmesuradament. Intentàvem creuar-los amb els moderns  aparells de quatre rodes, però de vegades es feien intransitables i havíem  de recular per trobar un camí no tant pedregós. Quan baixàvem  del vehicle per afavorir la maniobra,  aprofitàvem amagats per furtar alguna imatge amb la caçadora d'imatges. Captàvem aquells camins solcats de murs de pedra, aquells rètols que indicaven camins  de pedres i sargantanes.
Ens trobàvem al camp, lluny de les grans urbs. Les figueres a l'altre costat  del mur  deixaven caure els seus llargs braços sobre els puntals que les aguantaven, i les ovelles pasturaven a la seua ombra.
Vam pujar a l'aparell de quatre rodes i vam anar  a cala Saona, mentre, el guia ens omplia d'història i de fets sobre el lloc on ens trobàvem.
Mentre anàvem cap a cala Saona amb el cotxe vaig enregistrar una gravació del que el guia ens anava contant, i ací us l'he transcrit el més fidelment possible.

Gravació del guia
A Formentera en un principi els sostres de les cases eren en forma de terrat pla, igual que a Eivissa, però després van anar derivant cap al terrat de doble vessant. Açò estava  lligat amb l'emigració a Amèrica, ja que la teula era més cara, però el terrat pla necessitava un manteniment de cada any, i es va optar per una opció que no necessités tantes reparacions. En aquells temps el manteniment dels terrats el feien els homes, i aquests estaven quasi tot l'any a Amèrica i aquí es quedaven tot l'any les dones soles. Com a Amèrica van fer diners van poder comprar teules que eren més cares que no sols l'argila que s'havia d'assecar.
La coberta plana arquitectònicament era més complicada i necessitava més manteniment.
En el teulat pla els materials els tenien a l'illa; algues, argila i savina, en el teulat a dues vessants s'havien de comprar fora, també amb el teulat pla guanyaven lloc.
N'hi havia moltes circumstàncies que venien a la vegada. A finals del segle XIX encara hi havia molts pocs  teulats de doble vessant, van començar a canviar quan hi va haver-hi l'èxode de la emigració cap a Amèrica. Formentera  es més petita que Eivissa i té mes dificultats de comunicació

Lluís: Generalment la cultura es troba més ferma que no pas a Eivissa.?
Guia: Si, però hem tingut un allau d'immigració mala de pair, que no sabem com es pot fer.
Durant els segles de despoblament,  XV, XVI, i XVII, la terra va deixar de conrear-se, llavors el bosc sortia per tot arreu, quan després van tornar a repoblar estaven obligats a tallar el bosc i conrear les terres.
Quan se'ls donen les terres a eivissencs, se'ls hi diu:
 -Heu de tallar el bosc, i heu de fer parets per delimitar i encerclar les vostres propietats.
Fent parets el que feien era treure les pedres del camp, delimitar, i així les cabres i els ramats no eixien i anaven d'un lloc a un altre. Aquestes parets són centenàries i no han caigut, les que fan actualment se'ls obrin.
Aquí sols tenim pins i savines, oliveres i ametllers.
Hi ha una creu de terme que divideix la Mola, Sant Ferran i Sant Francesc.

El guia estava orgullós de les parets centenàries que no havien caigut.
Guia: Per aquesta carretera que anava a cala Saona vaig veure una dona vestida de pagesa, feia molt de temps que no en veia cap, estava guardant animals. Això per gent d'aquí com jo no es molt habitual.
Sílvia: Açò d'aquí es la pita oi?
Guia: La fulla de la pita s'esfilagarsa amb una eina semblat a un raspall.
Guia: En aquesta banda de la carretera hi ha l'aljub des Bosc i més enllà l'aljub des Mestre.
Guia. Arribem al poblat megalític des cap  de Barbària. Son d'aquells que enterraven als morts a casa nostra, són del 2000 aC.
Guia: Els mallorquins tenen eixe component rossellonès  que nosaltres no tenim.
Aquest es el camí Vell  des cap que s'ha conservat una mica  d'arquitectura popular. Anàvem per la part asfaltada del camí vell de la Mola. A l'hivern a l'illa  hi ha set mil habitants, a l'estiu n'hi ha quaranta mil.
Ara ens va parlar de l'estany Pudent.
Ens vam aturar una estona a cala Saona, vam baixar per unes passarel·les de fusta fins arribar a la cala.
Després de pujar una petita mola ens va apareixent la mar a la dreta i a l'esquerra, pels dos costats fins acabar al far de Barbària.

Cap a s'estany Pudent
Després vam  tornar cap a s'estany Pudent. El guia ens seguia explicant coses sobre Formentera
Guia: Si l'aigua de la mar té  un 3% de sal, l'estany Pudent en té un 8%. L'aigua de l'estany Pudent passa als estanys per fer sal.
Lluís: Tot aquest entorn té algun valor ecològic?
Guia:Tot açò son reserves naturals, es la Reserva Natural de ses Salines.
En aquesta reserva natural de ses Salines hi ha moltes aus, per exemple hi ha les cabussoneres, el seu  nom els ve del costum que tenen de capbussar-se. També hi ha les garses. Està tot protegit, aquí no es pot tocar ni una pedra.
La sal eivissenca era més dolenta que la formenterenca, s'evaporava més, aquí és més pura, més salada, la clau estava a l'estany Pudent. Hi ha una sèquia que comunica l'estany amb la mar.

El guia ens va deixar davant des cap, al no haver-hi nucli de població  el bar feia d'aglutinador, tampoc no hi havia ermita.  Al sud hi havia la torre des cap o torre des Garroveret.
A l'enllaç podeu veure aproximadament el recorregut de Sant Francesc al cap de Barbària


Volta a l'estany Pudent.
El cotxe del guia ens va deixar al costat de l'estany Pudent, era la primera vegada que fèiem una ruta a peu  per Formentera.  Vam començar  a caminar, teníem a mà esquerra un llac que era més salat que la mar; s'estany Pudent. De vegades la sal a l'aigua agafava una tonalitat rogenca, la vegetació  era la  típica de zones salobres, abundava  la salicòrnia i el tamarit. Vam anar donant-li la volta fins arribar a ca na Costa.

Sepulcre megalític de Ca na Costa.
Es tractava d'un monument funerari d'inici de l'edat del bronze, aproximadament 2000 - 1600 a C.
Presentava un estat de conservació excepcional, era l'únic a les Illes Balears, dotat d'una tècnica  de construcció sorprenent, tampoc no n'existien gaires a nivell d'estat espanyol. A ca na Costa es van trobar restes humanes de huit individus,  a més de restes materials ceràmics i lítics. El jaciment era molt accessible, es trobava al costat de la carretera d'un paratge natural; s'estany Pudent.
Vam seguir  ses salabroses  aigües  després d'escoltar  la Sílvia llegir el que els companys i les  companyes de  Formentera ens havien contat sobre ca na Costa.
De vegades anàvem per la carretera, que ara a l'estiu era un riu de gent que  la creuaven cap amunt i cap avall. Una altra visió blava ens il·luminava, eren ses salines, eixos bancals de mar estancada, que durant tants anys els  havien fet servir per extraure l'or blanc. De vegades les soles de les botes fregaven l'aigua que agafava diferents tonalitats, tenyida de roig o de  blau.
Vam travessar també una construcció triangular, que era un dipòsit de gasoil, per proveir de carburant durant la guerra civil, també després vam veure la sèquia que comunicava l'estany Pudent amb la mar.

Després vam deixar la carretera per agafar una pista de terra que ens endinsava en la salabror  del paratge natural, vorejant s'estany podíem tocar les bardisses de tamarit que aguantaven la sal, i fins i tot vaig poder fotografiar-ne un en flor. Més enllà dels marges, l'estany pudent descansava arrupint la terra d'amargor, i feia fugir els joncs i els  senills deixant pas als tamarits i les salicòrnies.

Les soles dels caminants trencaven la serenor del paisatge,  els cinc companys  escodrinyàvem curiosos, i els nostres passos  s'endinsaven a cada racó de s'estany Pudent.
A l'enllaç podeu veure el recorregut per l'estany pudent.

Sant Francesc
Vam deixar la sal  i l'aigua per ficar-nos en un camí cap a Sant Francesc, ens tornarien a saludar les pedres dels murs i les roques dels camins, mentre un parell de xiquets ens seguien amb la bicicleta. Vam seguir pel costat del cementeri de Sant Francesc i  després vam entrar a la població.
Vam trobar-nos a les tauletes de la terrassa d'un bar, allí ens esperaven els amics de Formentera. Sandra va anar-se'n  amb el guia  per deixar les coses al lloc on havíem de dormir.
Vam fer una reunió amb gent de Formentera.
A la reunió van eixir diferents idees; calia crear una xarxa d'habitatges a bon preu, era important l'ús social dels espais religiosos. Es va parlar de les diferents rutes possibles per s'illa, un home va comentar que una vegada a l'any es feia la volta a peu per s'illa, hi havia gent que la feia perfecta donant la volta per cada pedra per petita que fora.
Vam preguntar per la parròquia del Pilar, però ens van dir que el capellà quan veuria el mapa del camí s'espantaria, però que per buscar llocs per dormir calia intentar-ho.
Vam entrar a sopar dintre del bar i va acudir una colleta de gent.
Ens van dir que a can Morroig hi havia un gran projecte d'urbanització. Van fer una gran mobilització i el van aconseguir aturar.

El sopar
Al sopar ens vam seure amb el jovent de desset anys que portaven iniciatives per l'illa. Vaig parlar amb un xic que formava part d'un grup  de rock en català anomenat Endèmics,  havia sorgit l'any passat i la primera actuació la feien el cinc d'agost. A la trobada de músics  per la llengua van estar. Feien versions d'altres grups i començaven a fer lletres pròpies.
Vaig xarrar amb unes xiques formenterenques, Arantxa i Glòria, que ens van contar el que suposava per la gent jove viure en una illa, es sentien limitades i tenien ganes d'anar a estudiar a Barcelona.
A Formentera anaven a l'escola i a l'institut, i si volien seguir estudiant havien d'anar fora a alguna universitat.
Per sopar vam menjar amanida pagesa; estava feta de peix sec i de pa dur mullat, fins i tot amb aigua salada, tomaca, ceba i pebrera. Era un plat que abans era de pobres i ara es de rics, els almogàvers ja en menjaven.

Ens va agradar parlar amb la gent del rollo de Formentera, vaig veure molt bon ambient. Hi havia prou gent del rollo amb ganes de lluitar per la supervivència de la nostra cultura.

Després de xarrar i sopar vam anar a les escoles que ens havia deixat l'ajuntament. Aquella nit a l'hora de dutxar-me em vaig adonar que no tenia tovallola, s'havia quedat al pis de Mariana a Eivissa. Que hi farem? Vam dormir a la zona d'esports de les escoles de Sant Francesc.

La finca de Can Morroig del govern Balear  era una finca pública  on hi havia el centre  d'interpretació del Virot, el sondejador històric de les barques.
Era moment de descansar, ja que a l'endemà ens esperava un dia dur.

 Dalt Vila en el nostre viatge cap a Formentera

Museu etnogràfic de Formentera
 Museu etnogràfic de Formentera, màquina de tren.


Murs i camins rurals de Formentera, camí del cap de Barbària

 Sepulcre megalític de ca na Costa prop de s'estany Pudent

 Savina a la vora de l'estany Pudent

 Estany Pudent





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada