Ensumant la terra: Crònica de la caminada per l'Alt Maestrat: d'Ares a Catí

dimecres, 2 de desembre del 2020

Crònica de la caminada per l'Alt Maestrat: d'Ares a Catí

D'Ares del Maestrat a Catí 14/11/2020

Camí de la nevera dels Regatxols

La proposta de Tica es feia evident després de la darrera vegada que hi havíem estat amb la gravació del reportatge fent el Camí d'Ares al roure de les Berrugues la tardor del 2019.

Iniciàvem un passeig tranquil per Ares, tot passant pels arcs gòtics de l'antiga llotja i veient l'església parroquial.

Vam seguir el camí de la font dels Regatxols que dóna nom també a la nevera i als llavadors que hi ha a la vora de la font.

A poc a poc Ares s'anava allunyant al nostre darrere, deixant la seua silueta encimbellada dalt del tossal i mostrant el seu castell a la part més alta.

Al nostre davant s'elevava la mola d'Ares que mostrava les capes dels seus estrats i la vegetació que s'arrapava a la roca.

A la fondària el barranc dels Molins serpentejava entre el rocam que sembrava el vertigen dels caminants.

En general el paisatge ens meravellava, fins i tot a les persones que havíem fet moltes vegades aquella ruta.

Després de seguir una estona per la pista vam arribar als llavadors i a la font dels Regatxols, que s'amagaven en un entrant de la roca.

Els llavadors guardaven l'aigua clara que en temps passats aclaria la roba de la gent d'Ares. Vam enfilar la senda cap a la Nevera, malauradament la tardor ja era massa avançada i el bosquet d'aurons havia perdut ja el fullam, que s'estenia per terra ja ressec.

En arribar a la nevera vam recordar una mica la seua història i els temps en que el gel era un bé molt preuat, la vida dels nevaters, la seua elaboració i els seus usos, i com el baixaven cap a les ciutats per combatre malures i conservar els aliments.

Camí del roure de les Berrugues

Vam refer la senda de la nevera i vam seguir per la pista. Vam arribar per un paisatge pedregós a l'assegador de la Masà. Vam obrir i tancar les porteres que tallaven el pas als animals. A la bassa de la Masà la Frida es va fer un bon bany nedant sense por al fred. Després el pastor, acostumat a conduir ramats de bous ens vigilava pendent dels nostres passos.

Vam davallar per la forta pendent d'un assegador envoltat d'una arbreda, al fons un bosquet de roure valencià ens mostrava els seus tons groguencs pintats de tardor.

Vam passar a la vora del mas dels Pobres i vam arribar al vell i fort roure de les Berrugues, un dels més grans i vells de la seua espècie.

Sota la seua ombra vam traure les carmanyoles i vam dinar, Tica en agraïment al roure per el bon desenllaç de la darrera caminada li va fer una coca de tomata que la va repartir entre els presents.

L'assegador de l'Empriu

Després de gaudir de la seua corpulència mil·lenària vam seguir el Camí pel barranc dels Prats. Ens endinsàvem per un bosc de roure valencià que a la tardor ens oferien una catifa de fulles daurades i marrons cansades ja de trontollar pel vent.

Ara ens vam trobar una vaca al mig de la senda i vaig mirar de seguir un camí segur, tot i que l'animalet ens mirava, però no feia massa intenció de moure's. Vam deixar el ramat de vaques i vam seguir per l'estret assegador que conduïa a la pista de la Belluga. Era el punt on la darrera vegada vam acabar de gravar el reportatge.

Vam deixar la pista de la Belluga, obrint i tancant porteres que barraven el pas del bestiar, recorríem una zona de vegetació escassa, fuetejada per la pastura, la secor i el fred de l'hivern. Vam pujar una costera pronunciada i arribàvem a l'assegador de l'Empriu. Ara es veien clarament les dues vessants, la que donava a Ares i la que donava al pla de Catí.

Vam resseguir la senda pedregosa, de vegades perdedora, vam tancar la portera. En en un racó una cabana de pedra seca i una basseta es mostraven a la vora del camí. Tal com anàvem baixant, la vegetació ens anava engolint, i un carrascar de troncs ennegrits ens anava complaent els sentits. Les pedres suaven molsa que inundava alguns racons ombrívols de verdor.

A la vora de la senda l'esquelet i les banyes d'una cabra ens van fer aturar-nos per contemplar tan bella troballa, que vam agafar com a record.

Del Pla Verd a Catí

Vam arribar al pla Verd, al davant una preciosa construcció de pedra seca va ser el centre de conversa per un moment, a la vora, en alçar una pedra un aliacrà s'acorruava, mentre el grup el miraven extasiats.

Vam deixar aquella plana i vam tancar la portera, ara la senda es feia camí, ja més fàcil i planer, a la vora alguna finca de carrasques llaurada ens recordava aquesta iniciativa del conreu de la trufa.

Vam dinar en un pinaret de la vora del camí, cadascú va agafar seient per recuperar les forces. Tot i que les hores de llum se'ns tiraven a sobre, cada vegada el poble es trobava més prop.

Vam creuar la carretera de Catí, a l'altra banda un ramat d'ovelles pasturava herbes novelles, ara la senda seguia el barranquet. Una construcció de pedra a l'altra banda de barranc impressionava als caminants, fent rebrotar el debat de la seua identitat, del seu ús, si era una sènia o tal vegada un molí.

El cel ennuvolat feia el dia més fosc i rossegava més ràpidament les darreres hores de llum, cobert per aquella cuirassa de cotó fosc.

Vam recórrer el darrer camí fins arribar a Catí, el poble ens esperava ja amb els llums dels carrers encesos.

Vam recuperar els cotxes que teníem a Ares i ens vam acomiadar de la gent i vam tornar cap a casa, havia estat un dia intens però preciós.

Ares