dimecres, 25 de març de 2020

Caminada pel Segrià i el Baix Cinca: del Montmeneu a Mequinensa i tornada. Vuitè dia del llarg viatge 2/8/2002.

Des de Maials
Pel matí em vaig llevar a la furgoneta, ubicada al descampat on havia dormit de Maials, vaig agafar el cotxe  i vaig seguir en direcció cap  a la Granja d'Escarp, i de la Granja en direcció a les mines de Segre i després hi havia un cartellet que posava Montmeneu. Vaig aparcar a la vora d'un camí i vaig continuar a peu.

Cap al Montmeneu
Vaig passar dues muntanyes camp a través i alguns camps d'ametlers i em vaig trobar amb la GR que anava per darrera del Montmeneu. Però era evident que el camí passava per davant, em vaig disposar a creuar-lo camp a través, era un pinaret amb arbres de no massa alçada. Sols hi havia un tros de coscoll  que em va costar una mica més de travessar, ara la fita es veia molt bé, el cim de la muntanya.


"El Montmeneu és la muntanya més alta del Segrià.  No té gaire envergadura-495m-, però la seva peculiar forma cònica la fa visible des de molts llocs. Des del cim la vista es extensa: els coreus de secà de la plana lleidatana, la plana verdosa de fruiters a les ribes del Segre i del Cinca, les àrides estepes dels Monegres. Tots aquests tossals havien estat coberts de vegetació, sobre tot de savines. Els arbres es van talar perquè la fusta, molt resistent a l'aigua, era ideal  per a construir vaixells" (D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68)

Faig cim
Finalment vaig arribar al cim del Montmeneu. Anomenat per la gent de la comarca  "l'Everest del Segrià". Des del cim tenia una visió genèrica d'aquella part de la comarca. Per una banda hi havia una taca groga que eren els rostolls de blat que havien quedat després de la sega i les línies de les oliveres afectades pel fred. Per l'altre costat hi havia  més verdor, hi havia la vall de l'Ebre. A la part de ponent es veien els Montnegres.


El Camí de Sant Jaume
Després de descansar  vaig anar a buscar la senda que baixava per l'altre costat. Aquesta vegada més fàcil de baixada fins arribar a la base i trobar el pal indicador i la GR. Era una ruta relativament fàcil. Simplement havia de seguir les marques blanques i roges de la GR.

Aquell dia anava a fer un tros del Camí de Sant Jaume, un camí de peregrins. Quan antigament la gent d'aquelles comarques anaven cap  Santiago de Compostela seguien aquell camí. Era tot pista planera voltada de camps d'oliveres i ametlers. Feia molt de sol i cada vegada el cim del Montmeneu es veia més distant. Vaig trobar a la vora el pou del Diable que estava marcat al llibre, amb estructura poligonal, diuen que si d'època romana, sort que al costat de la pista va haver-hi ombra,  vaig fer un mos i un glop d'aigua i vaig seguir.

"No fa gaires anys que la confraria dels Amics del Camí de Sant Jaume del Camp de Tarragona ha recuperat aquesta antiga ruta de romiatge. Van deduir que els pelegrins de l'edat mitjana utilitzaven els vells camins romans, ja que la xarxa viaria no es va ampliar fins als temps de Carles III, als segles XVI i XVII. Per això van buscar una de les rutes que unien Tarragona i Saragossa - Tarrao i Cesar Augusta-. concretament la més curta i, per tant la més favorable per a fer a peu."
(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68).



Prompte vaig  veure les mines al costat del riu Segre i s'acabava la pista en unes antenes, es veia el Cinca, Mequinensa i el seu castell, i allà sota el pont. Vaig intentar baixar per les agulles però era impossible. Vaig tornar per trobar la marca de GR que ens oferia poder creuar el desnivell, la GR anava giravoltant entre les pedres, girant i tombant, primer entre roques, després entre cirerers i bresquilleres, ja que a les vores del riu hi havia molta agricultura, sobre tot fruiters, vaig passar pel costat d'una indústria i em vaig disposar a passar el pont de mig quilòmetre  de llarg sobre el riu Ebre, que separava la comarca del Baix Cinca i del Segrià, Catalunya i la franja de Ponent.



"En el paisatge actual  hi ha molts testimonis  del pas dels romans: murs , torres de defensa,, camins empedrats. Els de la confraria van buscar-ne  per conèixer el traçat del camí de Sant Jaume. El cobert del mas conserva un pou, anomenat "la bassa del Gran Dimoni".  Les parets , de pedres quadrangulars sembla que podrien ser d'origen romà. Aquest és un " camí  de seguretat", una via paral·lela al camí principal que recorria la carena per guanyar visibilitat i evitar les emboscades. De fet el territori s'ondula i el camí s'enlaira, al fons de la vall apareixen les mines i una enorme serp blavosa: són l'Ebre, el Cinca i el Segre, que aquí s'uneixen i s'embassen al pantà de Riba-roja. Moltes barques hi surten de passeig  o a pescar el silur, un peix grandiós que pot arribar a fer més de vuitanta quilos."

(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68 i 69).



Com un malson
Era com una gran mar, pel pont no es podien creuar dos cotxes de cara, em faltava una miqueta per creuar-lo i un tràiler gegantí em venia al  darrera.
Vaig començar a córrer i era com un malson en el qual et perseguien, finalment es va  acabar el pont i vaig creuar,  el camió va passar.


Mequinensa
Em trobava a l'altra banda de riu, a Mequinensa primer vaig entrar al poble i vaig preguntar pel meu amic Guillem Chacón,  una vegada allí aniria a veure'l, vaig anar a buscar-lo però no hi era.
Vaig tornar i vaig  demanar informació, vaig pujar al castell de Mequinensa,  primer vaig arribar dalt  del turó, però em topava amb les muralles i no podia entrar, després vaig topetar la pista que hi portava i vaig arribar a la part de davant. Normalment estava tancat  sols s'obria en dates molt significatives.

"La construcció de les preses hidroelèctriques de Mequinensa i Riba-roja van canviar la vida d'aquest poble. El nucli antic va desaparèixer sota les aigües del pantà igual que molts camps de conreu. Les preses van necessitar molta mà d'obra i es van reobrir les mines de carbó. Molts pagesos van canviar de feina.

Al capdamunt del poble hi ha un vistós castell, de torres altes coronades amb merlets. Va ser una fortificació estratègica situada en la frontera de l'Andalus. Per als pelegrins era un bon lloc per descansar i trobar provisions. Durant una època el castell funcionà com a penitencieria i diverses generacions del comtes de Moncada en van ser propietaris. Finalment la noblesa el va cedir al poble. Molts nuvis hi van passar la lluna de mel. Després de la guerra civil el castell de Mequinensa va ser abandonat i espoliat. Al final dels anys cinquanta l'empresa hidroelèctrica que construïa les preses el va comprar i el va restaurar per allotjar  els seus tècnics."
(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina  69).




Moments d'angoixa
Vaig començar a baixar  ja que em quedava tota la tornada, vaig accelerar la marxa i vaig creuar una altra vegada el llarguíssim pont sobre l'Ebre, i sense entretindre'm vaig seguir  la GR fins a les antenes i d'allí vaig continuar  per la pista. Allà lluny es veia  la punta del Montmeneu, que a poc a poc anava apropant-se.
Ara la qüestió era trobar el cotxe!. Vaig seguir la pista, i després en vaig agafar una de secundària, vaig creuar un camp d'ametlers que em sonava haver passat a l'anada, i vaig creuar un bosc.... m'havia perdut!. Em vaig començar a posar molt nerviós. El sol es ponia i no trobava el cotxe. I el necessitava per poder passar la nit.


Finalment vaig trobar una carretera asfaltada, era quasi fosc, havia creuat pistes, muntanyes  i no trobava el cotxe. Allà lluny vaig veure un tot terreny, vaig canviar la direcció, es va apropar el tot terreny, eren els Mossos d'Esquadra. Em van preguntar que em passava, i vaig contestar que estava perdut, estava buscant el meu cotxe. Em van preguntar  si era una furgoneta blanca matrícula de Castelló. Quina alegria vaig tindre, em van portar a la furgoneta. Amb els nervis  i les presses em vaig deixar un llibre al cotxe dels mossos. Vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a Fraga on vaig passar la nit.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada