dissabte, 25 de desembre de 2021

Caminada per la Marina Alta i el Comtat

 Del Pla de Petracos a Tollos 11/12/21

Fa temps ja vam descobrir el Pla de Petracos, ara tornàvem a l'indret per seguir el camí fins al  poble de Tollos. Dos moments històrics prenien rellevància en la jornada, els primers llauradors ramaders del Neolític i les pintures rupestres macroesquemàtiques i l'expulsió dels moriscos i la seua fugida pel barranc de Malafí i el massacre (que li diuen batalla) al Pla de Petracos.


Vaig arribar al Pla de Petracos i vaig aparcar a l'aparcament gran, vaig gaudir de la solitud que envaïa l'indret, vaig passejar una estona  per la vora del camí, el silenci ressonava per les cavitats que amagaven els penyals, era un plaer sentir-se part d'aquell paisatge,  vaig admirar algunes vessants de les muntanyes, on hi havia alguns  bancals de pedra seca,  de pedres ben arrenglerades i terres pedregoses, amb els ametlers adormits esperant la nova primavera, els bancals eren tant estrets que algunes soques eixien d'entre les parets de pedra, per no ocupar lloc al bancal, era meravellós, com s'aguantava aquell quadre, quines mans brunes van forjar, pedra a pedra, per arrapar de la terra unes engrunes de collita, per sobreviure, i poder donar unes molles de pa als fills.

Bancals que arrapaven a la muntanya la poca terra que  aquesta li sobrava, abans que els roquissars, els  matolls i les balmes coronaren els cingles.



El Santuari del Pla de Petracos


A poc a poc van anar arribant els companys i  companyes que anaven aparcant i  fent colla intentàven anant entrant en calor en aquella hora tan matinera i fresca. Quan van arribar les darrere persones vam començar la ruta.

Vam creuar el barranc i vam pujar la senda,  que zigzaguejava cap a les balmes  on la natura amb les seues mans d'erosió anava treballant la roca. Hui no teníem el guia de Cocentaina que ens explicara la història de l'indret, a l'enllaç podeu consultar la crònica antiga de la caminada de Castell de Castells al Pla de Petracos on ens va fer totes  les explicacions.

Des de darrera la tanca es llegien perfectament els panells i es veien les pintures dins les cavitats de la muntanya. En la nova forma de vida del Neolític,  i el gran canvi que suposava deixar de viure  depenent dels recursos de la caça i la recol·lecció i ser capaços de produir-se els aliments, la importància que prenen els cicles agrícoles, així com la fertilitat, la fecunditat i les relacions familiars. Identifiquem algunes figueres dins les cavitats de la roca. 

Em vaig apropar a la cova més gran de la vora, que estava oberta, i em vaig endinsar,  la muntanya m'acollia i em donava protecció, em vaig imaginar en aquest  lloc, fa milers d'anys, com si fora  un homo sapients qualsevol, que  eixia de bon matí de la cova, a l'alba de qualsevol dia del Paleolític superior, per arrapar algunes engrunes de menjar per sobreviure, sense més pertinences que algunes pedres de sílex i altres estris senzills.


Després vam  seguir la senda fins arribar a l'altra pintura de l'art rupestre anomenat "llevantí", era menuda i estava molt amagada en la roca, era un xicotet cérvol on se li veien les potes i tot el contorn i les banyes. Després vam seguir i vam davallar la senda fins arribar un altre cop a la carretera. Començàvem la caminada cap al barranc de Malafí.


Pel barranc de Malafí

Després de degustar   aquestes sensacions i recrear aquets moments de la nostra història ens vam transportar a una altra època més propera, el segle XVII i l'expulsió dels moriscos, ja que va ser allà al pla de Petracos on l'exercit reial va passar per la sang als moriscos que es revelaven a haver d'exiliar-se pel decret reial.

Vam seguir una estona pel camí asfaltat que anava recorrent la vall, al nostre davant una penya deixava veure com un ull gegantí una cova a la part més alta, del sostre de la cova penjava, com un cresol que esquitxava llum groga, era peculiar, ja que finalment era un matoll que es sostenia del sostre amb les seues fulles engroguides que recordava el llum d'un habitatge.

En un altre punt seguíem veient racons abancalats, arrapant un lloc inhòspit i dur, on no seria fàcil la vida dels seus habitants,  els mateixos bancals que sostenien alguns ametlers vells de soques gruixudes estaven sembrats per una catifa de pedra o no es veia ni herba ni la terra, que la imaginàvem captiva sota el pedruscall. A la part de dalt una gran muntanya disfressada de vaixell,  amb la proa immensa feta de roca  que ensopegava amb els bancals de pedra seca.


Vam agafar una pista entre oliveres que s'enlairava massa respecte la senda  que anava vora la llera del barranc.  Alguns valents i valentes van descendir fins a la llera,  d'altres buscant la prudència i evitant possibles accidents vam recular per buscar on naixia la llera del barranc. Vam enfilar el barranc cap a munt  fins on estaven els nostres companys. Una vegada ja hi érem tot el grup vam seguir, prompte vam trobar la senda que anava resseguint  la llera.

La majestuositat del barranc em tenia abduït, les crestes rocoses s'enlairaven a cada banda de les dues vessants, a la llera els matolls i  arbusts ens acompanyaven. La senda de terra ens donava seguretat, de tant en tant s'anava submergint en les profunditats de la vegetació, giravoltant per la llera però sense més possibilitats que seguir el profund barranc encaixonat.  Durant tota l'estona notava les passes fugisseres d'aquelles persones que van enfilar aquell camí fugint de la llei, amb la revel·lia de voler viure contra el decret d'expulsió, notava el batec d'aquells esguards que es revelaven contra les injustícies de les lleis, els darrers batecs de vida d'aquella pobra gent abans de ser abatuts per la guàrdia al pla de Petracos. El batec de la por i de notar la mort a prop. 

Vam arribar a les restes d'una presa, en temps de pluges esdevindria un assut i devia fer un bon toll, nosaltres ens vam posar dalt per eternitzar el moment del nostre pas pel barranc de Malafí, envoltats de natura i d'història.

En passar per una revolta i sobre una pedra un amulet lluïa damunt de la roca, em va semblar curiós i el vaig agafar, una forma estranya sobre una pedra treballada, curiositat, al mateix temps que creences i bruixeria, mal d'ull, energies desconegudes,  em va entrar un sentiment de dubte i superstició  respecte la força de la pedra.

Ens vam aturar al mig de la llera i vam fer un mos de la berena. Després vam seguir per la senda que anava remuntant el barranc,  algunes parets verticals s'enlairaven i prenien diferents formes, alguns matolls esquifits intentaven arrapar-se al roquissar.

En el matollar de la llera resseca del barranc algun arç trencava el to verdós general amb el seu groc tardorenc intentant cridar l'atenció dels caminants. Però el cap em giravoltava delerós de gaudir de la majestuositat  de les crestes lítiques que sembraven les vessants del barranc. Era realment espectacular, durant molta estona era  natura pura sense cap petjada humana, era com viatjar fa milers d'anys quan la natura era salvatge i no teníem sembrat el paisatge d'humanitat. Sols la senda de terra i alguna marca del PR groc i blanc,  de tant en tant com a única petjada.

De vegades el rocam feia formes, com si monstres prehistòrics de fantàstiques siluetes s'hagueren quedat petrificats un dia fa milers d'anys,  per mostrar al món eternament la seua bellesa. I nosaltres ens encantava veure figures a les siluetes de les muntanyes.

Però ara ja estàvem eixint del congost del barranc,  els penya-segats s'anaven quedant al darrera  nostre, ara entràvem en un paisatge menys abrupte, la senda es va fer pista i a les vessats de les muntanyes ja apareixien antics bancals  amb les siluetes retorçudes dels ametles secs, del que va se fa anys terra conreada  i una engruna de menjar pels rostres bruns.

Vam arribar a un antic mas, la pedra protagonitzava cada racó, vaig guaitar pel forat del pou, l'aigua  clara romania al fons, a l'espera que algú la necessités, el canal mig esgallat feia temps que no portava aigua. Era el primer referent d'humanitat que trobàvem en alguns quilometres.

Vam seguir caminant per la pista de terra, pel camí una altre mas ens parlava del rostoll morisc que encara quedava a la zona del seu pas per aquesta terra i la tragèdia de l'expulsió. Anàvem xafant un paisatge de camps de conreu, d'ametlers i oliveres molt més humanitzat, a la llunyania anaven definint-se algunes crestes rocoses del barranc de Malafí pel qual hui havíem passat.


Tollos

En fer una revolta el camí ens donava una nova visió, Tollos, el poble s'alçava a la vessant de la muntanya, ens trobàvem de nou a la comarca del Comtat,  estava ubicat cara al sud, per aprofitar el sol, assegut a la vessant de la muntanya, per distribuir el sol  a totes les cases. Vam arribar al poble, Lluís ja tenia la furgoneta preparada per tornar als conductors, gràcies Lluís i Bel per aquesta experiència. Hui volia arribar a Castelló més d'hora i no va haver temps per gaudir d'una vesprada tranquil·la passejant pels carrers de Tollos, o veure museus, em vaig quedar amb les ganes  d'envoltar-me de la seua essència. Ho faré la propera vegada que tornem a Tollos, ara havia de tornar cap a Castelló de la Plana.


Trenant paraules

Mil·lenàries petjades, sobre elevades balmes, antics rituals que intentem desxifrar, per descobrir els costums i la consciència de la gent, la curiositat de saber, sobre els seus  pensaments, com vivien ací, la seua raó de ser. El camí ens porta plaer, també bellesa i saber. Estimem aquells pobles, preciosos  pels que  passem.

Bellesa insòlita, de la natura salvatge, de roquissars immensos, que s'enlairen valents, de matolls que s'arrapen per  buscar hostatge. Siluetes esgarrifoses, de monstres petrificats, que s'alcen de  les muntanyes, d'un fènix de pedra que comença a volar, del plaer de caminar sota els penya-segats.


De passes fugisseres, que fa segles van córrer, els seus peus per les sendes, per esquivar la guàrdia i per salvar la vida.  Malafí porta el nom,  de qui pel barranc fugia, amb la por al seu cos, per topar-se amb  la mort, de ser perseguits per la justícia injusta. A Petracos s'ofegaren, totes les esperances, com un atzucac de la mort, van ser tots massacrats, executats  els moriscos, li diran batalla, la lluita en desigual. El seu clam ha quedat, gravat  al barranc, en record d'aquell any, de la mort d'innocents, per la revel·lia de viure, o per ser bruns de pell, per les seues creences,  religions enfrontades, per no menjar porc i no gastar creus, pel simple fet de ser diferents.

A l'enllaç trobareu la ruta descrita.



 .

 Santuari del Pla de Petracos



Bancals d'ametlers al Pla de Petracos





Santuari del Pla de Petracos


Ens retrobem

Fem camí cap al santuari del Pla de Petracos






Cavitats amb pintures macroesquemàtiques


 Santuari del Pla de Petracos


Pintures macroesquemàtiques al Pla de Petracos


Des de la cova

 Dins la cova




Pintures macroesquemàtiques al pla de Petracos


Baixant del santuari del Pla de Petracos


 Vista del cérvol



Pel barranc de Malafí





Camí del barranc de Malafí

Cova al penya-segat




Com un vaixell de proa de roca

Bancals amb catifa de pedra


Pel barranc de Malafí



La llera del barranc de Malafí


A la presa del barranc de Malafí






 Dinem a la llera del barranc de Malafí
























Cingles del barranc de Malafí





Com un fènix de pedra, desplegant les ales






Deixant el barranc de Malafí al darrera




El mas, el pou i la canal de l'aigua

El pou






 Molt a prop ja de Tollos

 Les crestes del barranc de Malafí
Tollos
Tollos



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada