divendres, 16 de juliol de 2021

Caminada per la Tinença de Benifassà 10 i 11 de juliol

  De Bel a la Pobla i de Bellestar a Bel

Ens vam trobar a les cinc de la vesprada del dissabte a la Pobla de Benifassà, on la gent inscrita va anar acudint, poregosos pel sol ardent i les altes temperatures ens vam anar apropant a l'ombra de la caravana, on Maite i Joan feia alguns dies que ja niaven. Allà va ser on  al cap de Maite li va nàixer la llum per fer la millor logística en una etapa complicada.

Vam pujar tot el grup al cotxe de Maria, Anna i Lluïsa i vam iniciar el viatge de voltes i revoltes per les carreteres tortuoses de la Tinença fins arribar a la Sénia i  des d'allà  el camí de Rossell i el tortuós i costerut camí cap a Bel.

Bel

En arribar a Bel, després d'un bon viatge de moltes revoltes el cos ja ens demanava baixar del cotxe i menjar-nos el paisatge, passa a passa, mos a mos, alenada a alenada.  Vam submergir-nos en l'empedrat de Bel,  vam albirar les façanes de pedra on creixien flors de molts colors encaixades  a les teules de vora les finestres, el conjunt espurnejava  llum al carrer.

La nostra companya Bel regalimava alegria pel seu rostre, per trobar-se en un llogaret bellíssim que portava el seu nom.

Vam pujar a l'església per la rampa de pedra, fins arribar a la porta principal, l'arc de la porta de volta de canó i de pedra tallada ens parlava de les primeres esglésies romàniques de conquesta, el campanar menut  li donava humilitat a l'edifici. L'austeritat  que expressava el romànic, tal vegada era una debilitat per a mi, la bellesa de l'austeritat, l'atracció per la senzillesa. 

Després d'impregnar en els aparells moderns l'essència de l'antigor,  vam desar la nostra presència en aquell turó perdut, vam davallar l'escala empedrada i vam seguir enlluernant-nos resseguint el carrer d'aquell poble tant polit. Vam arribar al balcó de Bel, esbalaïts per la panoràmica vam restar contemplant l'horitzó, amb les tonalitats dels  verds a les serres i els barrancs. Vam tornar a resseguir el carrer empedrat, allí vam tenir la sort d'enraonar amb dos dones majors que ens van contar detalls de la vida del poble.

Quan venia  l'estiu i el bon temps  el poble s'omplia amb  la gent que tenia casa i que  tornava per vacances, en els moments més durs de l'hivern ens van dir que hi vivien sis persones contant la gent del bar, era d'admirar  com resistia la seua gent valenta, traient la força de la terra per no defallir.


De Bel a la Pobla

Vam iniciar el camí  a peu, vam eixir de Bel, a la vora dreta hi havia una construcció que segons el mapa ens deia que era el castell de Bel. Vam seguir la indicació amb les lletres treballades a la  fusta que posaven la Pobla de Benifassà. Els nostres peus degustaven golafres, passa a passa, la senda aspra de pedra vella rossegada per l'oblit.

Els companys i companyes del camí amb els nostres colors estridents trencàvem la monotonia de les tonalitats del paisatge, i fèiem espurnejar la senda, el verd dels pinars i carrascars anaven cobrint serres i barrancs i al darrera el poble anava encongint-se dalt del turó envestit pel verd de la vegetació i el blau del cel.

 Vam anar seguint la pista terrosa marcada amb el set roig que indicava la ruta dels set pobles, que unia els  pobles de la Tinença de Benifassà. 

Finalment vam deixar la pista i ens vam endinsar per la senda que feia quatre dies havia trepitjat amb Balma. Ens trobàvem a la ratlla entre el Baix Maestrat i els Ports, a sobre els nostres caps hi havia el Molló dels tres termes, on confluïen Vallibona, Rossell( Bel) i la Pobla. Ja que Bellestar i Bel en perdre la municipalitat havien perdut el terme. Vaig recordar el cartell de la coveta Fumada, hui tampoc tindríem temps per descobrir-la.

Des d'aquell punt de la senda, cap a ponent, a l'horitzó, a sobre el coll del Xumador, barrejat amb la posta de sol es veia un punt blanc, allà brillava la paleta blanca indicadora cap a on ens dirigíem. 

Vam resseguir la senda fins arribar al coll on hi havia la paleta que ens indicava la cruïlla de camins, cap al Boixar i altres punts diferents, però mancava la indicació cap a la Pobla, vam seguir per la senda marcada pels sets i mancada del nom de la Pobla a la paleta.

Vam començar a davallar, vam arribar a un indret anomenat l'Ereta, era una era, un xicotet replà on una vegada a l'any es retrobaven la gent de Bel i de la Pobla, era un punt de trobada entre els dos pobles.

A l'ombra dels pins creixia un arbret de fulles amb les vores punxoses i  de color verd brillant, era una  espècie més corrent de zones fredes, era un xicotet grèvol que es feia lloc entre els troncs i captivava les nostres mirades traient-nos un somriure.

Vam davallar sobre la forta pendent, de vagades per la senda pedregosa, hui ja estava seca, però recordava el darrer dimecres fent la baixada amb la pluja i el fang.

El pinar ens tapava l'horitzó i teníem poca vista panoràmica, però la senda anava planejant fins arribar a la llera pedregosa del riu de la Pobla.

Vam batallar entre cudols arrossegats per les riuades del temps, enraonant per on aniria l'antic camí, ja que era estrany que circulés per una via tan incerta i en certs moments de riuades inaccessible com la llera d'un riu.


La nit a la Pobla

En arribar a un portell de la vegetació al nostre davant va aparèixer la Pobla de Benifassà, com volent agafar-nos per sorpresa, ja sota una llum que moria en defallir el dia, rossegada per l'horabaixa.

Vam arribar als llavadors on una parella estaven assaborint unes cerveses després d'acabar la faena, evidentment vaig recordar el comiat, i una abraçada emocionant, en la darrera caminada de reconeixement  amb Balma i la meua ràpida partida cap al Bellestar.

Hui per fi havíem arribat a la Pobla, queia la llum, però també els nervis i el neguit pel bon resultat de la jornada, vam instal·lar-nos al bar per compartir la vivència amb els companys i companyes i refrescar-nos amb una cerveseta ben fresca. L'emoció del repte aconseguit, al mateix temps que els dubtes per  la ruta de l'endemà anaven farcint els meus pensaments. Després, al raser de la caravana i amb la logística que portaven Maite i Joan vam anar preparant el sopar. La millor gastronomia dels pobles estava servida, el pa de Culla i el pa de Paterna, el vi de Cocentaina i les tomates de l'horta de casa Maite i Joan.  Després d'un bon àpat i anar trenant la conversa, d'enfortir els vincles amb els companys i companyes d'arreu del país, vam desparar la taula i cadascú va anar forjant el seu niuet, alguns en albergs i cases rurals, d'altres  al cotxe,  la furgoneta o  sota  d'un pi.


De Bellestar a Bel

Les hores de la nit van passar lentes, però finalment la claror va donar la benvinguda al nou dia, els cards florits de davant del cotxe eren la primera imatge preciosa en eixir al carrer. Vam agafar els cotxes i vam anar al Bellestar on vam començar la jornada del diumenge.

Quan vam arribar al Bellestar, a la vora de les moreres ens esperaven ja alguns caminants, i Blai i Tica que hui s'unien a la gesta. Vam aplegar-nos  sota l'església, on hi havia el campanar amb la pedra tallada del cavaller, que desconeixíem la seua història i perquè  la pedra treballada formava part del monument.

Sense fer massa soroll per si despertàvem a la gent vam anar travessant els carrers envoltats  de cases empedrades fins eixir del poble, vam davallar per la pista formigonada, tot passant molt a prop d'alguns oms que feien caliu a la vora del camí.

Ens sorprenien alguns raconets a la vora del vell camí, on la pedra seca i la vegetació dibuixaven xicotets espais carregats d'humitat i de bellesa. 


L'astuta fugissera

Alguns vam tenir el privilegi de veure com corria una rabosa pel bancal, fugia de nosaltres en escoltar l'enrenou de la gent que arribàvem, tal vegada eixida d'algun  conte, sempre amb la veu de l'astúcia i de la intel·ligència. Tal vegada en aquest conte, en el que vivim dia a dia, la rabosa, per la seua alimentació, pel seu caminar sigil·lós i les seues estratègies de supervivència, li havia guanyat la partida al llop, ja que aquest per contra  havia desaparegut de les nostres contrades.

En arribar a la llera seca del riu de la Pobla vam aturar-nos i vam fer el rogle per recordar que fer camí era compartir els paisatges  amb la gent vinguda de pobles i comarques ben diferents; de la Plana Alta, el Camp de Túria, l'Horta Sud, d'Euskal Herria, de la Marina Alta i de la Marina Baixa, del Comtat, de la Safor,  de la Ribera Alta, de la Vall d'Albaida i de l'Alt  Maestrat.

Ara ens calia cordar-nos fort les botes per agafar bé la pujada, però el bosc espès ens protegia del sol ardent i el seu fullam caigut era un coixí suau pels nostres peus, la brisa s'escolava entre les branques per acaronar-nos la cara i alleugerir-nos la fatiga.  La solidaritat al grup floria sempre per respectar els diferents ritmes i esperar i ajudar a  aquelles persones a les que la costera se'ls feia més pesada, ja que era important que tots i totes gaudiren de la trobada.

En agafar alçada la senda ens regalava les vistes dels pobles de la vall com Bellestar o la Pobla. Vam anar zigzaguejant fins arribar allà on el pinar no era tan espès i ara teníem  algunes vaques que pasturaven a l'ombra dels pins, els seus esquellots ens havien avisat de la seua presència, vam travessar entre les seues mirades intimidadores, però també immòbils, mentre nosaltres creuàvem i deixàvem el ramat al darrera.

Igual com em va passar en la caminada amb Balma vam arribar al punt on la senda es feia pista i el bosc desapareixia, i la panoràmica captivava a tot el grup. Pacientment gratàvem amb la mirada l'horitzó per descobrir el poble de Bel amagat entre el cel i la vegetació.  Uns metres més enllà  ens perdíem en aquell balcó  per navegar visualment  per les serres i la plana del Maestrat i els pobles de la costa com Vinaròs o Benicarló,  i la serra del Montsià, tot i que hui els núvols blancs farcien la costa i no es veia tant bé com a la darrera caminada.

Vam restar una estona embriagant-nos d'aquell trosset de país, després no hi havia més remei que seguir la pista que davallava creuant els pinars i els bancals. Entre uns pins ens va sorprendre una vaca preciosa, pintada de canella i blanc. La pista ens va servir per descansar de la forta pujada  i després de passar el corral on vivien les vaques vam endinsar-nos en l'ombra dels pins per esmorzar.

Com en les butaques d'un teatre,  vam anar triant la nostra pedra, i tots i totes vam encarar la nostra mirada cap a les serres i la mar, com per gaudir d'aquell meravellós espectacle, tan senzill i quotidià per aquells habitants,  però tan exquisit, inusual i apreciat pels nostres ulls, que voldríem segrestar-lo en la nostra retina per tota l'eternitat.

Però havíem de seguir pista avall, pendent de les fites que ens deien que havíem de deixar la pista per davallar cap al  barranc. La senda estava desbrossada i les punxes seques de les argelagues esperaven algun peu o alguna bota per posar-se dins. Tots i totes vam anar llaurant la senda destrament fins arribar a les profunditats del barranc, era bonic veure les companyes a l'altra banda com formiguetes de colors.

Vam seguir la senda per dins del barranc, hui la gran pedra pedestal  la coronava Blai, ahir era Balma, tal vegada cada caminada aquella pedra havia de tindre una protagonista. La calor no era excessiva i la brisa ens donava forces. Vam creuar la darrera llera pedregosa i vam encarar la pujada.  Ens aturàvem per gaudir de les vistes, agafar aire i esperar a la gent. La muntanya  del davant amb  l'anomenada roca del corb ens rememorava un castell, amb els merlets i torres de pedra, també es veia  la senda per on havíem vingut.

Vam arribar al mas de Cardona i la paleta que posava Bel 2,1km, ja quasi bé ho teníem, en passar la portera vam encarar la darrera pineda i el pla dels Domènecs on dies endarrere trepitjava els bancals cercant la traça perduda.

Vam passar pel darrer pinar i la portera feta de somier, i aquell tros on els esbarzers volien impressionar-nos tallant el camí, però ja no ens aturava ningú.

Ara una xicoteta canyada ens obria el pas, engalanada per la pedra seca a cada banda, i a la vora un ramat d'ovelles que s'apinyava  a l'ombra d'un remolc per apaivagar la calor. Ens quedava el darrer quilòmetre de carretera per arribar al poble.

Va ser com una glopada d'aire fresc quan en girar un revol va aparèixer Bel dalt del turó,  i com abduïts per aquell miratge ens aturàvem per desar aquell moment a la caçadora d'imatges.

Prompte vam entrar per la pista cap al poble, deixant a la vora un hort molt ben endreçat que ens parlava dels cicles de les verdures per aquelles contrades.

Ho havíem aconseguit, i en arribar els aplaudiments dels primers caminants ressonaven entre les pedres de les cases. 

Vam prendre posicions a la taula del bar, vam refrescar-nos i vam gaudir dels records i de la vivència, ara tant de plaer s'havia convertit en record, que romandria en algun racó amagat del nostre cervell,  però teníem el regust agradable del repte aconseguit. 

Vam dinar alguna cosa al bar de Bel i després vam cantar la Malaguenya de Barxeta en les seues versions, en especial la versió dedicada a la Tinença:

Mira si he corregut terres (bis)

 que he estat en el Bellestar

a Bel i Castell de Cabres

a la Pobla i al Boixar.

Però com tantes vegades ens passa, arriba el moment d'acomiadar-nos  i tornar cap a casa, vam baixar amb el cotxe pel niu de revoltes fins a la Pobla i encara vam prendre alguna cosa fresca al bar de la Pobla per acomiadar la vivència i després vam encarar el camí cap a casa. Espero amb aquestes paraules immortalitzar tants moments meravellosos, que us haja  sigut agradable  la lectura, i haver-vos refrescat  la memòria si vàreu vindre, i si nos contagiar-vos les ganes de conèixer aquests pobles i fer camí amb nosaltres.


Bel


Església romànica de Bel



Església de Bel

Informació de l'església de Bel


Davallem per les escales de l'església

Pel carrer Major de Bel

Des del balcó de Bel

Des del balcó de Bel

Les escales de l'església


Camí de la Pobla
Iniciem el camí cap a la Pobla

 Bel al nostre darrera

Fem una parada per reagrupar el grup

Ens mengem el paisatge, passa a passa




L'Ereta, punt de trobada entre la gent  de Bel i la Pobla


Un grèvol entre els pins

La serp de colors

La senda dins d'un assegador


La Pobla de Benifassà

Els llavadors de la Pobla

La Pobla de Benifassà

La Pobla de Benifassà


 Sopar a la fresca a la Pobla


Diumenge 11

  De Bellestar a Bel

Cards a la Pobla

El campanar del Bellestar

Pedestal del cavaller

Pels carrers de Bellestar

Passem entre els oms

Caminants del Camí del País Valencià

Pels racons entre la vegetació i la pedra seca

Heura s'enfila pels pins

Rossegant la costera

Una vaca a la vora de la senda

Bellestar al fons de la Vall

Des del balcó; serres, muntanyes i la mar

Al mirador

Una vaca preciosa






Com les formiguetes allà al fons del barranc




 La penya del Corb, com un castell

La senda per on veníem

La darrera costera




Vora el penya-segat


Pujant la costera pedregosa

El mas de Cardona


La darrera pujada


Bel
 Bel

 Bel

Bel

Camamil·la a la vora de Bel


 Bel

Bel





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada