De Santa Pola a la Marina i Guardamar 27, 28 i 29 d'agost de 2021
De Nord a Sud del País
El meu país era llarg i estirat com un mànec de paella, i hui era el moment de notar la seua dimensió. Però cada vegada, tal com anava i tornava pels diferents pobles, al cap dels anys, ho tenia més fet i era més amanós.
Havia de creuar unes quantes comarques, des del meu Castelló a la Plana fins a més avall d'Ilici, fins al punt cardinal que marcava la nostra àrea lingüística pel sud. Guardamar del Segura.
Però anava engolint els quilòmetres coneguts quasi automàticament, i quan vaig arribar més avall d'Alacant, quan el paisatge m'era més desconegut, vaig gaudir de la novetat, vaig rodar una bona estona pel Baix Segura, per una plana immensa en direcció a Torrevella, fins que per fi vaig veure la senyal de Guardamar. Però el temps també havia rodat al meu costat i s'havia fet més tard de l'hora prevista.
Guardamar
La plaça Jaume II
Vaig aparcar a prop del punt de trobada, prompte es van fer les set de la vesprada i vam acudir a la plaça Jaume II.
Va arribar el moment de trobar-nos amb la gent estimada, sempre era agradable veure les persones en les que compartíem eixa estima pel país. Setmana a setmana, colze a colze, anàvem solcant el País Valencià, i anàvem descobrint les seues entranyes, els seus tresors, la seua gent.
Però hui em trobava amb Josep de Guardamar, al seu poble, era emocionant després d'uns 15 anys tornar a veure'ns de nou. El temps havia passat i els anys ens havien portat pels nostre senders de la vida. Però confluir amb ell en un lloc tan simbòlic com la plaça Jaume II era molt especial.
Josep ens va explicar la significació de la Plaça Jaume II, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els quatre escuts que es trobaven a cada una de les quatre barres. Els quatre escuts, els quatre punts cardinals que marcaven l'àmbit lingüístic del català. Ens trobàvem en un dels quatre punts i això era molt especial; Maó a Menorca, dins de les Balears, Salses a la Catalunya Nord, Fraga a la franja de Ponent i Guardamar al País Valencià.
Era una consigna tantes vegades formulada en tantes manis, tants concerts i tants fullets i pancartes, per designar la nostra terra sense posar-li nom; de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Una grata sorpresa era trobar una plaça amb aquesta simbologia i aquesta importància, com ninguna plaça havia vist al País Valencià, i veure-la intacta i neta com si fora el primer dia que la van fer. Molts anys de vida a la plaça Jaume II!!.
Josep ens va parlar també de la importància de Jaume II, i com era de volgut per aquestes terres. Ens va parlar del tractat d'Almizra , era un tractat de pau entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, en el qual s'estipulaven els límits pel sud del Regne de València. Signat per Jaume I i el seu gendre l'infant Alfons de Castella. Pel qual tots els pobles al sud de la ratlla Biar - Busot quedaven sota la jurisdicció de la Corona de Castella, tot i ser zona catalanoparlant. Però va ser el seu net Jaume II qui va incorporar el sud del País Valencià al Regne de València.
Guardamar era un punt estratègic quan Jaume II la incorpora al Regne de València, així que la van declarar vila reial, els àrabs els feien treballar a l'interior per evitar emboscades a la costa. Cap al segle XVII a causa de l'expulsió dels moriscos molta part de la vall del Segura va quedar despoblada i es repoblada per gent del sud; de Múrcia. Guardamar es repoblada per gent del nord, d'Elx i de Santa Pola, per tant valencianoparlant.
A la guerra dels dos Peres, cap al segle XIV es castigada Guardamar per la traïció, i com a càstig la deixen com a llogaret d'Oriola, segons la cronologia designada al fullet que ens van donar al castell aquesta situació va durar de l'any 1364 fins a l'any 1692, després va tornar a ser independent.
Segons ens va explicar Josep, l'estatus que tenia de vila reial i la seua situació geogràfica més al nord, són les condicions per les quals a Guardamar es conserva encara la llengua, a diferència de la resta de pobles de la vall del Segura que ha desaparegut. A partir dels anys 60 va arribar el turisme massiu. Josep ens va transmetre també el sentiment d'apropament per qüestions de llengua cap al Baix Vinalopó amb un vincle cap a Elx i Santa Pola, en aquest aspecte més que cap al Baix Segura actualment de parla castellana.
Després de les explicacions ens vam fer algunes fotografies a la plaça, vam desplegar els mapes del Camí, i tots plegats; mapes, persones i plaça vam engendrar una mateixa imatge. Quin honor formar-ne part d'aquell conjunt. Josep ens va parlar que a Salses, a la porta nord hi ha un arc preciós, l'anomenada Porta dels Països Catalans.
El castell de Guardamar
En trobar-nos tots els companys i companyes, i efectuats els rituals corresponents que feien els honors a tant noble plaça vam seguir pels carrers cap al castell de Guardamar, ens vam aturar a la plaça del Baluard, era d'agrair que la retolació dels carrers mantingueren la llengua autòctona i enaltiren la dignitat del poble.
Una placa a la plaça feia referència al tractat d'Elx, dins d'aquest hi havia el tractat de Torrelles, pel qual Guardamar passava de la Corona de Castella al Regne de València.
Vam creuar la porta principal del castell, a l'entrada hi havia un panell informatiu sobre l'indret, on hi havia un gravat del segle XVIII de la vila desapareguda de Guardamar i del castell. Després vam entrar a la sala dels Guàrdies. A l'estança ens van mostrar el perill de la pirateria i com d'atemorida estava la població. Una sanguina ens mostrava l'esguard d'un musulmà pintat en òxid de ferro.
La figura d'un guàrdia de costa ens recordava la funció de vigilància que feien aquestes persones per alertar de l'entrada de vaixells per la mar, per evitar els atacs pirates a la població. Cap al 1543 Salah Rais va desembarcar amb 14 galeres a Guardamar, hi havia una forta activitat corsària i barbaresca per la costa mediterrània.
Com molt bé ens diu el seu nom Guardamar era un punt estratègic militar de defensa de la costa i de les valls interiors.
Vam seguir la visita del castell, segons semblava tota la part interior de les muralles que ara quedava buida estava farcida de cases, en restaurar el castell tot va quedar enrunat per aquesta grava blanca.
Ens vam apropar a la muralla de l'est amb la vista de la costa i la pineda, Josep ens va indicar alguns punts d'interès que es veien des d'aquella banda; més al nord el cap de Santa Pola i després tota la badia que formava fins a Guardamar, més a l'interior la serra del Molar i més a prop la desembocadura del Segura i la pineda a vora costa com estratègia per aturar la mobilitat de les dunes litorals. A prop del Segura, al marge dret del riu hi havia un important jaciment, la Fonteta, del segle VIII-VI A.C., és una de les ciutats fenícies millor conservades de tot el Mediterrani Occidental.
Vam anar vorejant el recinte, tenint unes vistes del contorn de les muralles i dels elements més propers així com l'illa de Tabarca.
Josep ens va parlar que després de l'expulsió dels moriscos les terres van quedar prou despoblades i molta part de la vall del Segura es va repoblar per gent del sud, i en canvi Guardamar es va repoblar per gent del nord.
Ens van parlar també del cardenal Belluga que va dessecar els aiguamolls i va fer una sèrie de canals, va fundar San Fulgencio i Dolores.
Des d'aquella perspectiva teníem cap al sud molt bona vista de la serra del Moncaio on hi ha una base americana.
Segons conta una llegenda, quan va vindre el senyor per aquestes terres i va repartir les llengües, a cada poble li'n va donar una. Quan va arribar a la serra del Moncaio va dir: d'ací no passo, i a partir del Montcaio apanyeu-vos com pugueu, per això allà parlen com poden.
Li vam fer la volta a les muralles veient la part de ponent, ara teníem al nostre davant la vall del Segura, i el Cabeçó Soler, d'on ens va explicar Josep que allà es va trobar la Dama de Guardamar, un bust iber tallat en pedra. Aquesta dama va tindre millor sort que la d'Elx i no va acabar a Madrid, sinó que es troba al museu d'Alacant.
Cap al 1829 un terratrèmol va assolar Guardamar i el castell va quedar totalment destruït.
Prop del riu hi havia una Ràbita Califal, (sX -XI d. C.) Ribat o monestir islàmic de caràcter religiós compost per 23 cel·les oratòries separades per carrers, segons sembla és la més antiga de la Península Iberica. Si miràvem a la fondària, una mica més al nord veiem el pont de ferro sobre el riu Segura, un molí fariner àrab i un assut.
A la llunyania, cap al nord, es retallava la serra de Crevillent, si miràvem fixament en mig de la boira es podia imaginar el poble de Crevillent, i a la plana, més cap a l'est floria la ciutat d'Elx.
Com molt bé deia la cançó d'Al Tall "per Mallorca ens ix el sol i per Castella s'apaga", ara es ponia per la serra de Callosa del Segura. A la vora, com una germana hi havia la serra d'Oriola.
Com moltes vesprades de les caminades de l'estiu era un espectacle que durava uns minuts, veure com la rojor del sol esclatava i s'encenia l'horitzó, i com a poc a poc s'anava fonent darrera de la muntanya fins quedar un núvol en brasa, com si de la fortor del sol s'hagués agafat en flama el cel.
Després d'aquest espectacle que cada vesprada el teníem a un poble, vam seguir caminant pel castell fins la part de l'entrada on hi havia la xica de turisme. Ens va donar algun fulletó de la història de Guardamar i del 750 aniversari del castell i la vila murada de Guardamar. Hi havia una maqueta preciosa del castell i la vila murada. Nosaltres li vam explicar el nostre camí.
El sopar a Guardamar
Vam parlar de moltes coses amb Josep, ens va dir que en les darreres enquestes hi havia un 20% de catalanoparlants, però sobre els habitants que hi vivien tot l'any, ja que a l'estiu amb el turisme es multiplica força la població.
Vam eixir del castell i vam buscar algun lloc per sopar, finalment vam trobar un bar prop de la plaça Jaume II on la simpatia de Moldàvia semblava que estava servida.
Mentre sopàvem Josep em va escriure algunes peculiaritats lingüístiques del parlar de Guardamar que les afegisc a continuació:
Encanària (carxofa), tot entregue(sencer) particularitat comarcal, s'ha rot (trencat) particularitat comarcal, no n'ha hi (particularitat comarcal) reló/ relons ( rellotge, rellotges) localisme, encanar (s'ha encanat la pilota), afonir (localisme). Pel que feia a la conjugació del verb ser: Jo sic, tu eres, ell/a és, nosaltres sem, vosaltres seu, ellos/es són.
Vam gaudir molt de les explicacions de Josep, era un luxe poder compartir la seua amistat i retrobar-nos després de 15 anys, gaudir de la seua companyia i de l'acollida al seu poble, i de compartir el sopar amb ell.
Ens vam acomiadar amb les paraules de trobar-nos una altra vegada per fer el camí a Eivissa on ell treballava habitualment.
Era hora d'anar cadascú a les seues estances per descansar, ja que a l'endemà ens esperava una jornada intensa.
Nosaltres vam anar a fer el nostre niu a la vora de la ciutat dels morts de Guardamar. La pau i la tranquil·litat dels seus habitats ens ajudaria a cercar el repòs i el descans que necessitàvem per recuperar forces per l'endemà.
De Santa Pola a la Marina 28/8/21
Petjades humides
Pel matí la llum de l'alba anava despertant cada racó i el nou dia ens deixava algunes vistes interessants, com les del castell de Guardamar i el Cabeçó Soler, d'on va florir la dama de Guardamar. A la vora dreta uns edificis a mig construir mostraven els seus esquelets grisencs.
Vam agafar els cotxes i vam anar cap a Santa Pola, com vam passar per la Marina vam deixar alguns cotxes per poder tornar.
En arribar a l'oficina de turisme, tot i que després de donar-li algunes voltes a Santa Pola per poder aparcar, vam fer el rogle, vam explicar el Camí i les peculiaritats de l'etapa i vam donar la benvinguda a totes les persones aplegades i en especial a Pep i a Belfi que era la seua primera caminada amb nosaltres, i a Jeroni com al nostre benvolgut representant d'Elx i del Baix Vinalopó, dins de l'associació el Camí al País Valencià. Gràcies Jeroni.
Vam creuar els pocs metres de passeig fins arribar a la vora de la mar. Aquells passos em recordaven el meu inici en el camí al País Valencià, per definir l'etapa de Santa Pola a la Marina, ara feia 15 anys, en aquell llunyà ja 2005. Ens vam descalçar i vam seguir per la vora de la platja, era agradable anar trepitjant la sorra humida, i notar la frescoreta que et pujava pels peus.
Les onades havien sembrat una estesa d'algues per la vora de la platja i feien incomoda la travessa fregant l'escuma, però l'equip de verd encara teníem espai per passar entre la mar i la gent que guardava posicions amb la feixuga faena de calfar la cadira amb un diari a la mà, o simplement amb la mirada fixada a l'horitzó, o mirant-nos amb sorpresa, com un grup de verd avançava i caminàvem decidits buscant el sud.
Aquella estesa d'algues amb fulles lanceolades em recordava l'època que estàvem, les darreries d'agost i primers de setembre, es com si els pescadors de Tabarca hagueren fet la collita de l'ametla i les ones ens portaren el rostoll de les fulles.
A l'horitzó, cap al sud es retallava tota la badia; la Marina, Guardamar i Torrevella. i una mica a l'interior la serra del Molar. Al meu davant els bastons de Joan portaven el ritme del pas, igual que amb una ruta de muntanya sobre sendes pedregoses, però ara ferien l'escuma de la mar.
Petjades del passat
Vaig caminar una estona descalç allunyant-me de la mar sobre la sorra calenta, l'esquelet de fusta d'una gran barcassa mig corcada feia vacances a la vora, vam seguir el caminet de sorra xafada i ens vam trobar un búnquer de la guerra, deixalles del nostre passat que són tresors pels presents.
M'agradava observar la flora, ja que era molt especial i específica la de les zones salobroses i dunars. Vaig reconèixer la salicòrnia que omplia les dunes.
Vam tornar a la vora de la platja amb la resta dels companys i les companyes, ara les algues havien desaparegut i els nostres peus podien jugar amb l'escuma de les ones. Ressorgien les samarretes verdes sobre la blavor de la mar. Mentre caminàvem per la vora de la platja vam veure una ermita prop de la platja, Jeroni em va parlar d'ella.
Era l'ermita del Tamarit, antigament es trobava en terme d'Elx quan Santa Pola pertanyia a Elx, actualment és terme de Santa Pola. A l'ermita es fa la festa de la vinguda de la Mare de Déu, va la gent d'Elx. En època romana a Santa Pola hi havia el portus ilicitanus, el port d'Elx.
Es fa una representació teatralitzada de la vinguda de la Mare de Déu per la mar, una missa i un romeria des de l'ermita fins a Elx. Quan arriba a Elx es deixa la imatge a l'hort de les Portes Encarnades. La festa és el 28 i 29 de desembre, el primer dia és la vespra i el segon dia és la festa grossa.
Seguíem per la vora de les salines, a la caseta una frase ens posava en situació; " Una gota d'aigua que entra a la gola en un any es converteix en un pessic de sal".
Vam creuar un assarb pel pont, que era una gran sèquia que abocava l'aigua a la mar, al cap d'una estoneta una llengua d'aigua ens barrava el pas, venia el moment de la travessa del riu, d'arromangar-se els camals i triar el lloc menys profund per passar a l'altra vessant.
Camals mullats
Al mapa posava desembocadura del Vinalopó, però Jeroni ja m'havia informat que des del seu naixement a la font de la Coveta el Vinalopó no tenia un curs regular i en algunes poblacions era interromput aquest per la utilització de l'aigua per l'agricultura. El cabal que arribava s'ajuntava amb les salines, de manera que era més l'eixida de les Salines cap a la mar que del riu Vinalopó.
Una part del grup van buscar la mar fent una travessa més llarga i altres vam creuar al recte notant la fondària del riu, i acabant amb els camals mullats, però de seguida vam estar a l'altra banda. Vam seguir caminant llepant l'escuma amb els peus, la frescor ens alleugeria de la calitja de l'estiu.
Un cartell a la vora ens advertia de la nidificació del corriol camanegre (Charadrius Alexandrinus), per tenir cura de no passar i així no molestar la seua cria, en aquesta platja no eren tant abundants les meduses com en el cas de Cullera, ens vam trobar sols una medusa i era diferent de les de la Ribera, sense les puntes blaves que dibuixaven a la part de la vora.
Un bany de plaer
Era el moment de fer una parada en el camí i fer un mos de la berena, els companys i companyes més amants de la mar es van fer un bany i van gaudir de les profunditats salades, d'assaborir el plaer de notar la frescor a la pell en un dia de calor. Jo vaig aprofitar per gaudir de la companyia de les persones com Jeroni que feia molts anys que no veia. Els nostres camins es separaven, però de vegades es tornaven a ajuntar i era un gran plaer retrobar-nos.
Els rajos solars reflectien la claror a l'aigua i les crestes de les ones espurnejaven el centelleig, fent brillar la mar. Una mica mes frescos van eixir de l'aigua i ens vam posar en camí.
Seguíem per la vora de la platja, ara ens vam endinsar fins a les Salines del Pinet, una gran pila de sorra blanca com la neu, era el producte d'assecar l'aigua salada. Era sal, a la vora hi havia les grans basses on anaven preparant aquell tresor blanc, que al llarg de la vida havia segut tan important per a la humanitat, com per exemple ser l'origen de la paraula salari.
El Pinet
Ens vam trobar a la vora de la platja com un tòtem fet amb canyes, petxines i plomes. Nosaltres avançàvem cap al sud, hui les botes de muntanya descansaven penjades a la cintura, mentre els peus gaudien de la sorra tova i les carícies de la mar.
El Pinet també em portava records de la meua estada a Elx, i va ser la participació en la marxa que el Centre Excursionista de Crevillent feia de Crevillent al Pinet.
També recordo la caminada de la Marina a Guardamar el 2006 que Gregori que tenia família a la Marina ens parlava que antigament baixava la gent d'Elx a plantar la barraca al Pinet i passaven tot l'estiu. Amb els anys les barraques es van convertir en cases. Gregori ens va dir que l'antiga ubicació de la Marina estava a la serra del Molar i que a la ubicació on es troba actualment el poble es feien acampades, però després es van prohibir.
Finalment vam arribar al pany de cases de vora mar del Pinet, vam esperar una estona a Vicent i Oriol, s'havien quedat endarrere, imaginava que per algun contratemps. Vam arribar a l'hostal Maruja on ens vam fer una bona cervesa fresca, quin gust descansar i gaudir de l'ombra.
A la vora de la platja l'activitat de la gent era frenètica, aprofitaven el seu metre quadrat de sorra per intentar bronzejar-se el màxim. Algunes persones feien la croqueta sobre la tovallola, volta i volta. Arrapaven els darrers dies d'agost, ja que a la vinguda de setembre i de les pluges de la tardor quedarà la platja deserta fins la tornada del bon temps.
Vam seguir per la vora de la platja, un castell de sorra era l'arquitectura més preuada de vora mar. Vam deixar la platja i ens vam endinsar per la senda de vora la carretera de la Marina fins on teníem els cotxes.
Contacontes sota la pineda
A sota la pineda ens vam fer un escenari, de coberta de branques de pi, de butaques d'arrels, i un entaulat de catifa de pinassa i sorra. Mentre Vicent va portar els conductors a Santa Pola per recuperar els cotxes fins a la Marina, l'Oriol, l'artista, ens va contar el conte de la rabosa i el corb. Ens vam assabentar que el corb venia de Mallorca i li havia caigut el formatge del bec en dir Mallorcaaaaaaa, però com després va convidar a la rabosa al cel a unes noses i ací és la guineu qui va eixir mal parada.
Jo vaig aprofitar també per contar el conte del Gegant i Patufet, i com la manya de patufet va vèncer la força del gegant. Després vam dinar sota els pins cadascú del que portava, vam descansar i alguns van aprofitar per fer una becaina.
Tornem a Guardamar
Després de suportar la calina que queia vam a anar a Guardamar on vam gaudir d'un bon descans al bar de les amigues de Moldàvia, semblava que havíem caigut bé, la conversa es va fer molt agradable. Tal vegada no vam solucionar el perill de la substitució lingüística i l'enfrontament entre els valencians, però sabem cert que posàvem el nostre gra de sorra per fer front a la nostra desaparició i ser conscients de la importància de la dignitat de ser valencians i valencianes.
Per la vesprada alguns companys i companyes van anar a banyar-se a la platja i Joan Mayte i jo vam fer una volta per Guardamar, per descobrir alguns raconets que el divendres no vam veure. Em van semblar molt interesant els refranys a les parades d'autobús ; "qui no guarda quan té, no menja quan vol," "ja plora la nyora i el riu es riu". Especialment vam seguir pel centre, vam passar per l'església i l'ajuntament i vam veure l'antic edifici del cine Cartago, fins arribar al parc de la vora.
Especialment es veia la immensitat de la duna i la lluita per mantenir-la fixada al terra, i que el vent no pogués jugar amb ella. La vegetació fixava la sorra i la mantenia quieta. Anys endarrere l'avanç de la duna era el malson del poble i feia perillar les collites. Ara la gent seia tranquil·la a les terrasses i la sorra jeia immòbil entre les arrels dels eucaliptus. Una maqueta d'un hort amb una sènia que rodava per traure l'aigua pel reguer captivava als vianants. Vam arribar al llac on els ànecs feien festa de l'aigua i del menjar que els donava la gent, els arbres pintaven l'aigua del llac amb les seues formes.
A la paret del parc s'ajuntaven la destresa de les mans i la imaginació per donar formes a les figures i els dibuixos que ens portaven al llibre de la selva.
Però el cansament i l'hora ens va fer donar per conclòs el dia i tornar a la nostra casa vora la necròpolis de Guardamar, a la vora de la tranquil·litat dels seus habitants.
Vam sopar el que teníem i cadascú després va anar fent-se el jaç el més còmode possible. Jo em vaig retirar també a la meua habitació mòbil sobre quatre rodes. La nit va ser tranquil·la a la vora les oliveres carregades de fruit. Darrera de la tàpia un silenci sepulcral ens donava la confiança que cap "botelló" faria de la nit un temps de desencís. La calor encara regirava cada racó de l'estança, però una safa d'aigua freda refrescava la nit i afavoria la son.
De la Marina a Guardamar 29/8/21
L'alba va desfer la foscúria de la nit i ens anava descobrint cada detall de cada racó, la porta del cementeri es trobava oberta i es veien els nínxols impersonals, molt farcit de formigó i en poca vegetació. Com em va passar el dissabte a primera hora, també el Cabeçó Soler despuntava al nostre davant i els esquelets dels adossats abandonats esperonaven les consciències, com una collita que no es val i es pansia a l'hort, com un altre cementeri de formigó.
Ens vam dirigir cap a la Marina per trobar-nos a la plaça de l'Amistat on hi havia l'església i havíem quedat amb els companys i companyes per fer aquesta etapa.
La Marina també em portava records de la meua estança a Elx cap al 2005 i 2006 quan jo treballava a la biblioteca i anava un cop a la setmana a la Marina, fèiem alguns tallers per ensenyar a escriure a la gent major, jo feia eixides per aquella immensa pineda abans de començar a treballar.
Hui tornaria a recórrer part d'eixes petjades, una vegada ja vam ser tot el grup vam iniciar la ruta.
Vam seguir un camí entre horts i figueres als marges, amb alguna casa enjardinada, que en passar era admirada pels caminants. A la vora del camí, en un marge, vora una revolta resistia una olivera vella.
Vam passar per un garroferar vell que ens recordava els antics conreus de la zona. Mentre esperava a la gent vaig escarbar amb el peu la terra, era sorra de les dunes
A partir d'ací les dunes cobrien tota la costa. L'extensa pineda era el paisatge que ens cobriria durant part de l'etapa.
Camins de sorra
Camins de sorra, vestits de pinassa, regeneren junts la nuesa de la sorra, que s'enlairaria amb el vent si no hi hagués damunt brosta. Hi ha els pins d'amples capçades, de secalls entortolligats a les copes, de plantació vella, sense trobar regeneració novella. Tot i notar brosses i joncs que van fent matoll sobre la sorra nua, matisses i altres herbes tímidament van trenant el sotabosc.
L'ombra de l'arbreda ens guarda de la calitja, però els peus a estones s'enfonsen per la sorra tova, que encara no ha forjat la crosta dura. I es fa feixuc el nostre caminar, enfonsant-nos a cada passa. En algun camí la sorra ja es dura, i la passa és lleugera. La pinassa fa manta, fa manta a la sorra, que es clou arraulida, on nia el salnitre i que somnia que es lliure, i que fa remolins amb el vent, que és l'amor que s'estima.
Un lliri de mar a un marge somriu, mentre la ungla de gat s'escampa rampant, però feu faena, i la recolliu, aquesta és ràpida i campa veloç, com llepassa que s'arrapa sobre la sorra fina. Els companys de viatge, van trenant el camí, d'esguards acalorats i esbufegant quan el sol més calfava. Les xitxarres cantaven i la suor ens pujava, la calor bramava tal com corria l'hora, buscàvem les ombres i una corrent d'aire.
L'esmorzar
Ens vam aturar abans que acabés l'arbreda per esmorzar on els pins cobrien bé el cel i el sol no podia escolar-se. Vam traure cadascú el que portava i vam descansar. Després vam contar el conte de la Gorra de Plat , era una faula de com els camins i els indrets es privatitzaven, i un camí o una senda que era de tots i totes passava a unes poques mans i havies de pagar per passar.
Al fons del camí, cap al sud, ja brillaven els primers edificis de Guardamar, ja es veia el poble. Per sota l'arbreda l'ungla de gat era apilonada en plàstics per evitar que s'agafés a terra. Finalment vam arribar al llit vell del Segura. Ens vam aturar a l'ombra dels eucaliptus, s'estava molt bé sota l'arbreda, a poc a poc vam recuperar l'alè.
Les Goles del Segura
Ara ens quedava deixar l'ombra i xafar la pista calenta quan el sol ja picava de valent. Canviava el paisatge, ara ens abocàvem a les goles del Segura, el llit vell acompanyat de canyars i vegetació a les vores i algunes engrunes d'immundícia que ens feien conscients de la nostra brutícia. Vam passar pel pont que creuava la gran sèquia i on alguns assarbs confluïen al gran riu.
A l'altra banda, enllosat als marges el Segura arribava a la mar, alguns pescadors esperaven sopar peix fresc amb les canyes estirades. A l'altra vessant de l'extensa blavor els edificis altius denotaven un Guardamar d'estiueig i modern, inoculat per la moda del turisme agressiu. Com en tants pobles de la nostra costa on s'ha vist alterat el seu creixement natural.
Ara caminàvem per la pista escalfats per l'hora, esperant la clemència d'un nuvolet que es posara davant del sol, d'algun pi o algun senillar de marge alt que ens acollira sota la seua protecció. Anàvem caminant d'ombra en ombra, esbufegant en els trossos de més insolació, sense cap clemència. A la dreta s'estirava l'ampla llengua blavosa del nou llit i a l'esquerra la llengua verdosa dels senillars de la llera vella. Al nord s'estenia l'ampla plana del camp d'Elx, on ressorgia lleugerament la serra del Molar, com si una plaga infesta s'hagués acarnissat en parasitar-la d'adossats.
Vam perdre de vista la llengua blava i nosaltres vam agafar un caminet que baixava i creuava a l'altra banda de riu, vam fer una aturada al camí protegits pel pont de l'autovia que circulava per dalt, vam recuperar l'alè. Però costava posar-se en marxa i de seguida ens vam veure reflexionant a la vora de la ratlla de l'ombra sobre quan ens decidíem a creuar-la, com en un línia d'eixida d'una cursa vam prendre posicions per agafar forces i iniciar la marxa sota el sol ardent.
Vam seguir el caminet fins arribar a una senda preciosa immensament agradable voltada de tamarits, camins de terra i d'ombra, era com una llepolia pel nostre cos golafre de fredor. La senda era tancada però agraíem les carícies de la vegetació.
El pont de Ferro.
Vam travessar el pont de Ferro, a sota, el riu solcava els meandres amb un color verdós. A l'altra vessant hi havia dos panells amb la informació sobre la història del pont, imatges antigues sobre el pont de ferro en un altre context, més rural, més mariner, menys turístic.
El panell ens deia que va ser inaugurat l'11 d'agost de 1929 i que cap al 1775 s'havia fet un pont gòtic, però se'l va emportar una riuada, i provisionalment es va fer una passarel·la de fusta fins que es va fer aquest de ferro.
Guardamar
Finalment després de fer una bona volta vam entrar pels carrers de Guardamar, era agradable en un poble com Guardamar veure els noms dels carrer en valencià. Guardamar era com una fita i senyera del poble meu, on encara resistíem i es feia visible la llengua. Es notava l'esforç des de l'ajuntament per visualitzar la llengua al carrer, encara que l'ús fora més escàs.
Ens vam entaular a un bar i vam agrair el descans, l'ombra i una cervesa ben fresca, i com a conseqüència la xarrada va brollar com l'aigua d'un rierol.
En ser l'hora vam anar a la vora del parc on teníem reservat el dinar, vam seure i vam iniciar l'àpat.
Però sempre hi ha incerteses, coses que no quadren, pedres al camí, que t'ofeguen l'eufòria, però una veu afable em va parlar a cau d'orella, i molt a poc a poc vaig alçar l'ànim.
Després de dinar, s'havia clos el temps d'aquell viatge, i ara em calia agafar la carretera, resseguir eixe vell mànec de paella que era el meu país allargat fins arribar a casa.
La Plaça Jaume II de Guardamar
 |
| Plaça Jaume II de Guardamar |
 |
| El Camí, caminants i la plaça Jaume II |
 |
| Escut de Guardamar a la plaça Jaume II |
 |
| Guardamar i la plaça Jaume II |
 |
| Escut de Fraga |
 |
| De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó |
 |
| Escut de Salses |
 |
| Escut de Maó |
 |
| Pels carrers de Guardamar |
 |
| Panell de la plaça del Baluard de la Pólvora |
 |
| Castell de Guardamar |
 |
| Placa de l'aniversari del tractat d'Elx |
 |
| Reproducció del castell i la vila murada |
 |
| Castell de Guardamar |
 |
| Figura d'un guàrdia de costa |
 |
| Els guàrdies de costa |
 |
| Guardamar |
 |
| Castell de Guardamar |
 |
| Castell i Guardamar |
 |
| Vista des del castell, Guardamar i el cap de Santa Pola |
 |
| Guardamar i el castell |
 |
| Guardamar |
 |
| Un fòssil incrustat a la roca del castell |
 |
| Vista de la muralla est i Guardamar |
 |
| Guardamar |
 |
| Mirada cap a la mar des del castell |
 |
| Guardamar des del castell |
 |
| Quan els canons apunten al poble |
 |
| Vista del Montcaio al fons |
 |
| Vista des del castell de les serres de ponent |
 |
| La serra de Callosa i d'Oriola i la posta de sol |
 |
| Caminants al castell d Guardamar |
 |
| Impressionant posta de sol sobre la serra del Segura |
 |
| Posta de sol sobre la serra del Segura |
 |
| Quan els núvols son brases |
 |
| Maqueta del castell |
 |
| La rosa dels vents |
 |
| Dones assecant la nyora |
 |
| Plaça Jaume II de Guardamar il·luminada |
 |
| Eixida de Santa Pola |
 |
| Pel passeig marítim de Sana Pola |
 |
| Jeroni ens fa les explicacions, comencem el camí per la platja |
 |
| Fent el camí descalços |
 |
| Les algues omplen la latja |
 |
| Fem camí per la platja |
 |
| L'esquelet d'una antiga barcassa |
 |
| Búnquer de la guerra civil |
 |
| Búnquer de la guerra civil |
 |
| La salicòrnia |
 |
| Ermita del Tamarit |
 |
| Fem camí per la vora de la platja |
 |
| Un assarb i les salines |
 |
| La caseta de les salines |
 |
| Les salines de Santa Pola |
 |
| Desembocadura de les Salines / riu Vinalopó |
 |
| Solquem les aigües |
 |
| Creuem per dins del riu |
 |
| Seguím per vora platja |
 |
| Una medusa |
 |
| Gràcies Jeroni |
 |
| Un bany de plaer |
 |
| Les salines del Pinet |
 |
| Les salines |
 |
| Un tòtem a la platja |
 |
| Un tòtem a la platja |
 |
| Les botes de muntanya fan vacances |
 |
| Pany de casetes del Pinet |
 |
| Castells a la vora de la mar |
 |
| Pescador desemmallant la xarxa |
 |
| Mural amb el treball de la nyora |
 |
| Refranys a les parades d'autobus |
 |
| Església de Guardamar |
 |
| L'Ajuntament de Guardamar |
 |
| Cinema Cartago |
 |
| Reproducció d'una sénia al parc |
 |
| La part de darrera de la Sénia |
 |
| Font del parc |
 |
| Parc i dunes |
 |
| Reflex dels arbres sobre l'aigua de l'estany |
 |
| Mural a la paret del parc |
 |
| Edificis a la vora del cementeri |
 |
| Oliveres a la vora del cementeri |
 |
| El Cabeçó Soler |
 |
| Vista del castell des del cementeri |
 |
| Església de la Marina |
 |
| Plaça de l'Amistat, punt de trobada |
 |
| Fem camí cap a la pinada |
 |
| Cases enjardinades a la vora del camí |
 |
| Olivera aïllada |
 |
| Garroferar sobre la duna |
 |
| Fem camí per la pinada |
 |
| Pinada per la vora de la mar |
 |
| Lliri de mar |
 |
| Camins de sorra |
 |
| Camí per la vora de la Gola del Segura |
 |
| El Segura i Guardamar |
 |
| Un assarb que acaba a la gola del Segura |
 |
 |
| Les goles del Segura |
 |
| El Segura i Guardamar |
 |
| Sota el sol ardent |
 |
| Vegetació a la llera vella |
 |
| La gola vella |
 |
| El Segura i Guardamar |
 |
| Gaudint de l'ombra del pont |
 |
| Recuperant forces a l'ombra |
 |
| Per la senda entre Tamarits |
 |
| El riu sobre el pont de ferro |
 |
| Imatge antiga del pont de Ferro |
 |
| Imatge antiga del pont de Ferro |
 |
| Retolació d'un carrer de Guardamar |
 |
| Diem adéu a Guardamar |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada