Ensumant la terra: Caminada per l'Alacantí

dimarts, 14 de setembre del 2021

Caminada per l'Alacantí

De Xixona a Mutxamel 22/10/17

Xixona

El 22 d'octubre de l’any 2017 vam fer una caminada per l'Alacantí, concretament vam fer l'etapa del Camí de Xixona a Mutxamel.

Vam iniciar el nostre viatge a Xixona, poble de torrons i de gelat. Per fer una mica d'escalfor vam fer un cafè a una gelateria, com no podia ser d'una altra manera. De seguida ens vam trobar amb la gent de l'Alacantí, van acudir caminants de diferents pobles; de Mutxamel, de la Torre de les Maçanes, de Sant Joan i d'Alacant. Una vegada fetes les presentacions i explicacions pertinents vam iniciar la marxa.

L'aridesa del Montnegre

Ràpidament el paisatge ens va mostrar la seua aridesa, en eixir del nucli urbà unes cases cova ens mostraven antics habitatges que aprofitaven la textura de la roca. L'escassa vegetació s’arrapava a la terra, alguns pinets anaven cobrint l'argila blanca que pintava les muntanyes. Els pins havien de suportar la pressió de la processionària, que com ens va explicar Marc, encara que aparentment no se la veia, els cucs ja anaven formant capolls minúsculs a les fulles dels pins.

Una paleta de fusta ens assenyalava el barranc de les Salines i el Montnegre. A la caminada de hui el Montnegre seria l'eix principal, i ens ompliríem l’ànima en conèixer aquell petit microclima del riu Montnegre. Calia diferenciar el Montnegre de Baix i el Montnegre de Dalt. Hui sols passaríem pel Montnegre de Baix. L'etapa del Camí no passava pel Montnegre de Dalt.

El terreny era molt muntanyós i escarpat, amb la constant del paisatge lunar, esquitxat de petites taques verdes de vegetació aïllada. Ara però, les boges no pintaven de groc les muntanyes, com a la caminada de la primavera. Vam davallar cap al riu Montnegre, també l'erosió de les argiles seria una constant i les mil formes que anaven prenent al marge del riu. Eren com grans gegants d’argila, que fent una cadena aguantaven el caixer del riu. Vam arribar a la llera del riu, i ens vam submergir entre els canyars i les formacions argiloses dibuixades pel temps i l'erosió.

El Montnegre de Baix

Vam arribar al Montnegre de Baix, un petit poblet a la vora del riu, on unes hortes molt ben treballades trencaven amb la resta de paisatge feréstec. Vam esmorzar a una caseta on hi havia una tauleta i un jardí. Un llaurador pujava pel camí amb el moto-carro i una mica de collita de tomates. Després van vindre els amos de la caseta, i molt amablement ens van parlar del poble i de la possibilitat de seguir caminant pel riu. Nosaltres però, en acabar l'esmorzar vam pujar a buscar la carretera. En agafar una mica d'altura, i en guaitar cap a les profunditats veiem serpentejar la llarga llengua de canyes, que amagava el riu Montnegre. El Montnegre era com un oasi en mig d'un desert, un oasi de vida pel riu, per la fauna i la vegetació, però també per la terra treballada, els hortets i en conseqüència una activitat humana ben viva.

Després de caminar un tros teníem una visió més panoràmica del riu, ara els colors de les argiles; rojos, blancs, i grisos li donaven una màgia especial a l’entorn.

Hi havia moltes caminades en les que la bellesa del paisatge es trobava als boscos per on passàvem. En aquesta eren els conglomerats d’argila els que prenien protagonisme, per les formes i els colors que agafaven. Del blanc intens d’un marge canviava al groc, i en altres era el roig qui pintava les vessants.

Un cartell ens recordava el nom de les muntanyes; «Escobella i Montnegre, muntanyes d’utilitat pública de l’ajuntament de Xixona», i per si algú ho dubtava, a sobre hi havia unes lletres amb esprai que posaven «País Valencià».

Cada revol del camí ens regalava noves figures d’argila, forats o petits pilars. A l’horitzó la immensitat de les muntanyes ens recordaven el paisatge lunar, i als nostres peus hi havia les profunditats verdoses del riu, acompanyades per llargues columnes d’argila, dibuixades pel vent i la pluja.

Les casetes de Culata

Després vam arribar a unes casetes, era un poblet anomenat les cases de la Culata. Allà Julio, de la Torre de les Maçanes, ens va contar que antigament hi havia una mestra que feia escola en aquest poblet, però ella se'n va adonar que pel matí tenia infants matriculats que no anaven a l’aula. Aleshores va descobrir que de ben d’hora els seus alumnes anaven a ajudar als seus pares a l'horta, i aquesta era la causa per la qual no hi anaven al col·legi. El que va fer va ser canviar l'horari escolar a la vesprada, i així va aconseguir que li ompliren les classes. Actualment l'escola va desaparèixer i el llogaret ha quedat totalment despoblat.

No podíem deixar d’escorcollar cada racó, i deixar constància a la nostra caçadora d’imatges, que es com jo anomenava a la càmera fotogràfica. Era tot un espectacle veure aquesta meravella, era difícil de transmetre, simplement reduint-ho a unes poques fotografies.

L'assut de Mutxamel i l'assut de Sant Joan

Vam creuar una altra vegada el riu, que anava acompanyat de la verdor dels canyars i dels tamarits. Les gruixudes pedres a sobre l’aigua ens facilitaven poder passar i no mullar-nos, mentre, ens embolcallaven les gegantines parets d’argila de formes fantasmagòriques. Finalment vam arribar a l'assut de Mutxamel, hi havia una part de la construcció que estava en runes, però l’assut es mantenia ferm. Allà vam dinar i vam cantar algunes cançonetes de Mutxamel i de Sant Joan. Vam escriure al llibre de l'Alacantí. Després Àngel Ferrero ens va fer una explicació de l’indret i vam continuar la marxa. Vam seguir el riu i després vam arribar a l'assut de Sant Joan, ens vam aturar per veure el salt d'aigua i l'espectacular estructura de l'edificació.

Mutxamel

Conduïts per Àngel, vam seguir el sender local fins arribar al " gualeró," pel camí vam veure alguna casa de camp amb l’aviram solt, i en poc de temps vam arribar a Mutxamel. Una curiositat era veure els baobabs plantats al costat dels carrers. Sempre hi hauria una relació directa entre aquest arbre i el llibre del Petit Príncep. Després de la llarga jornada vam seure a un bar, vam segellar el carnet del Camí amb el segell del Centre Excursionista de Mutxamel i vam tornar cap a casa.