diumenge, 3 de maig del 2020

Visita al Sexeni de Morella (els Ports)

El Sexeni
El passat estiu 2018 en un dia del mes d'agost vam pujar a Morella  per gaudir del Sexeni, vam poder passejar pels carrers englanats i vam poder veure les diferents danses i els gegants.
Vam entrar a l'arxiprestal  de Morella. Com és una festa que és molt visual, ací teniu una seqüència de fotografies de la visita.

Carrers engalanats


 Carrer amb reproducció de mocadors





















El cercavila amb les danses i els gegants


 Dolçaines i cabuts

 Gegants

























Carrers engalanats



















L'arxiprestal de Morella











L'orgue





La volta del cor









Carrers engalanats















divendres, 17 d’abril del 2020

Caminada per la Marina Alta: 10è dia. 17/7/2005. Les Planes del Montgó - Jesús Pobre- Pedreguer.

La pujada al Montgó
Els preparatius
Era el desè dia de ruta, començaven a haver-hi moltes experiències acumulades, hui pujaríem al Montgó i faríem la primera caminada pel País Valencià. Vam esperar a la plaça fins que van  vindre els cotxes, ens vam dividir en dos cotxes, i en el nostre va  pujar Vicent, Lluís i jo. Vam deixar els cotxes a les planes del Montgó i vam començar a caminar entre pins per una pista, vam anar agafant volada, el camí es feia pedregós.

La pujada
Tal com anàvem agafant altura veiem com es retallava la costa i com el Montgó es feia més gran. Ens vam aturar a una ombra i vam veure l'estesa de piscines com una segona mar blava, des d'ací teníem una visió del cap de la Nau. Ens vam creuar amb alguns  anglesos que pujaven i baixaven. A la pujada anàvem cantant,  seguíem les marques que ens indicaven la bona direcció fins al cim.  En el nostre caminar li anàvem donant la volta a la muntanya, eren les darreres passes fins al cim. Com sempre el darrer tros estava molt pelat, feia molt de sol i no hi havia cap ombra.  A la pujada vaig recordar-me'n  del meu viatge a l'estiu del 2002, va ser un viatge llarg i sol, la meua gran aventura de 17 dies cap al nord i 7 dies cap al sud i el darrer dia vaig pujar al Montgó.


Al cim
En arribar al cim hi havia una parella de persones de parla francesa. Llavors ens vam preparar per fer el cant oficial al Montgó, jo vaig cantar  la cançó d'Al Tall; Per Mallorca, en aquell moment no coneixia tant el repertori de Paco Muñoz, ara segurament  hagués entonat  també al Vell Montgó de Paco Muñoz, quan la va cantar Vicent Iborra. Després vam esmorzar en un raconet al costat d'una paret.  La vista des del cim era impressionant, es veia Jesús Pobre, Pedreguer, i Gata de Gorgos.

Manca l'aigua
Vam davallar  pel barranc i va començar a mancar l'aigua, la gent s'havia quedat sense líquid, Vicent s'havia acabat la seua dalt del cim, Lluís tampoc  en tenia, la gent començava a tindre set. Jo vaig repartir la meua aigua a tota la gent que en necessitava, i vaig fer ús  del meu autocontrol per aguantar la calor i la set.  També hi havia gent  que patia per la senda pedregosa, va ser  un moment per notar l'esforç de la superació personal, feia molt de sol, calia tirar endavant i oblidar les dificultats del camí. (Tal vegada va ser una lliçó que vam aprendre, i  no hem  tornat a fer una pujada al Montgó en ple juliol amb molta calor i poca aigua).


Sort que després de tot la senda feia baixada. Vaig començar a cantar amb el David moltes cançons, ell era un professional, cantava en un cor. Vam entonar al vent, la samarreta, etc. Darrera de tota la comitiva anàvem la creu roja( Sílvia) i el cotxe granera (jo). Sílvia era infermera i ajudava a Vicent que de la calor s'havia marejat. Jo anava prou bé, i em notava amb  forces, encara em quedava energia per aguantar. Li vaig deixar el bastó a Vicent, ens havíem acabat quasi tota l'aigua. La situació es complicava.


La muntanya dibuixava diferents formes, vaig veure l'ull de l'elefant on hi havia  la cova del Montgó, la seua silueta majestuosa de massís rocós  es retallava al fons, cada vegada més imponent. Vam entrar en una pista plana però estreta.

Lluís es va avançar i ens va portar aigua fresca, una vegada calmada la set i amb més forces vam anar fins al cotxe de Vicent Noguera.


El Camí sol fins a Pedreguer
Ací començava la meua segona fase d'aquest dia de caminada pel País Valencià. Ara la resta del grup havia pujat als cotxes i anaven cap a Pedreguer, i jo seguiria la caminada sol, encara tenia més forces i volia seguir caminant, si em donaven una ampolla d'aigua no tenia cap problema. Així que em vaig acomiadar del grup i vaig seguir el meu camí.

Vaig passar per Jesús Pobre, vaig preguntar per anar a Pedreguer, vaig creuar tot el poble i vaig tornar a preguntar. Vaig entrar a un bar i em van dir si feia bona hora. (En aquell moment eren pobles nous per mi, després de quinze anys ara són molt més  xafats, familiars i coneguts). Ara vaig anar cap a Pedreguer, on a la muntanya  ressaltava el perfil  dels tres molins.

Tal vegada enyorava una mica la solitud de la caminada, havia fet molta amistat amb els companys i companyes però també m'agradava  caminar una miqueta  a soles després de tants dies fent ruta en companyia.  Vaig reflexionar sobre el que fèiem i així ara prenia més contacte amb tot el paisatge que anava engolint-me pas a pas. Els molins eren tres torres circulars que ja no tenien  els engranatges però encara restaven les torres.

Vaig travessant camins d'horta i algunes infraestructures fins arribar al camí del Pamó, i en un moment vaig entrar  a Pedreguer. En arribar al nucli urbà no trobava la casa de Vicent Noguera, pels carrers hi havia  els cadafals dels bous i això em va desorientar. Finalment em va telefonar Vicent Noguera i em va dir que estaven al centre, vaig anar on em va dir i em vaig trobar amb la resta de companys i companyes.

El sopar al centre
Per la nit vam sopar al Centre Excursionista de Pedreguer, ens van traure de tot per picar, fins i tot un meló, va ser molt bona l'acollida per part del CEP, ens vam donar les adreces i vam preparar l'itinerari per l'endemà. David i Lluís es van quedar a veure el bou, ells no ho havien vist mai, jo me'n vaig anar a dormir, com he dit en la crònica anterior no m'anava massa aquest tipus d'espectacle.
Al centre excursionista ens van  cantar la cançó:


Pepe Tono cull-me pomes
"Concepcion" que altes estan,
si les rames no s'acatxen
pomes no se'n colliran.
Si les pomes no s'acatxen
pomes no se'n colliran

Pepe Tono se'n va a casa 
el civil  a demanar-li la filla,
cosa que fan els civils,
que la meus filla es jove
 i no té el seu menester.

De Pedreguer a la Xara 
 han fet una carretera.
 Per anar els pedregueros
 a veure a la carnissera.


El Montgó i el metre
Vicent Noguera em va explicar com el Montgó va formar part d'una aventura excursionista i científica. Quan van haver de mesurat el meridià per traure  el metre com a la deumilionèsima part del meridià terrestre i es van fer els mesuraments  en diferents cims o poblacions; Paris, Dunquerke, Barcelona,  i van seguir cap al Penyagolosa, la muntanyeta de les Raboses  de Cullera i el darrer punt va ser el Montgó.
Viot i Aragó van ser les dues persones que feien els treballs de camp, i eren de la Catalunya Nord. Quan estaven dalt del Montgó va córrer la veu que hi havia dos francesos que estaven al Montgó i que anaren a per ells.
Ells estaven baixant del Montgó quan la guàrdia estava pujant i els hi van preguntar, i ells com parlaven català ja que eren de la Catalunya Nord els hi van respondre, -nosaltres no hem vist a ningú, en català,  i així va ser com es van poder  escapolir.

El  Montgó prop de Jesús Pobre (caminada posterior gener 2019 Ondara- P- J.P) 

 Riurau de Jesús  Pobre (caminada gener 2019)

dijous, 16 d’abril del 2020

Viatge de Formentera a Eivissa i Dénia. 9è dia. 16/7/2005.

Diem adéu a Eivissa i Formentera
Ens vam  alçar pel matí a les escoles de Sant Francesc de Formentera, ens vam preparar, vam agafar les bicicletes i ens vam acomiadar de l'escola. Vam eixir del poble en direcció a l'estany Pudent, portàvem a estones la bicicleta a sobre, per camins ens vam dirigir al port de la Savina, allí vam deixar nugades les bicicletes i finalment  a peu ens vam dirigir cap al port per comprar els bitllets cap a Eivissa. Havien estat dos dies  per Formentera genials, que ens havien permès conèixer aquesta espectacular illa i la seua gent, i ara anàvem en direcció al País Valencià.

Vam pujar al Ferri cap a Eivissa, a poc a poc vam veure allunyar-se la fabulosa illa, vam eixir del port que feia uns dies havíem arribat, deixàvem amics, camins,  sargantanes verdes, molins de vent i marges de pedra. Si en una comarca trobàvem la seua personalitat reflectida, en una illa apareixia molt més forta encara.
Però el vaixell anava deixant pas a la blavor de l'aigua, i "l'illa del blat", "forment- terra",  s'anava empetitint, i ensenyant les seues vores. Poc després cap a l'altre costat tornàvem a veure Eivissa, més gran i orgullosa ens mostrava els seus ullals (Es Vedrà) als nostres ulls, i  poc després Dalt Vila anava apareixent un altre cop. Vam atracar de nou al seu port, així vaig poder recuperar la tovallola  que no va voler venir mai a Formentera. Al cap de poc de temps embarcàvem amb el Ferri camí de Dénia.

Una altra vegada ja ens trobàvem navegant a mar oberta, envoltats de blavor salada per totes bandes, després de veure com s'allunyava aquella fantàstica illa, però ara tornava amb companys i companyes. En un moment em va vindre al cap  aquella emotiva acollida de la gent de s'illa, que entenien el valor de la seua terra. A una illa el terreny era més  limitat i més escàs que al continent, per això veien necessari  aturar la seua destrucció, i batallar contra el virus de l'especulació.

La benvinguda d'el Camí al País Valencià
Ara pensàvem com seria la benvinguda al País Valencià, com seria el recorregut per les Marines en els dies que encara ens quedaven  de ruta. Durant el viatge vaig baixar a la part de sota  del vaixell amb Lluís per parlar una mica de les perspectives del projecte, de com ho podíem fer, i de les grans possibilitats que tenia. L'altra gent estaven més interessats en participar en les caminades, però la seua implicació en la part organitzativa no era tanta. L'efecte que em va fer era que Lluís confiava prou amb mi a l'hora de tirar endavant el Camí al País Valencià, però en aquells moments estava tot molt tendre encara i era una llavor. Hi havia il·lusió i ganes, però el temps i els anys  posarien les coses al seu lloc.


Vam trigar dues hores i mitja en fer el recorregut, i perduts en l'ampla mar desapareixia Eivissa de la vista i vam estar una estona envoltats totalment per mar sense veure terra ferma. Podíem veure com el vaixell esquitxava escuma per la part de popa. A poc a poc allà al fons s'anava retallant la línia de costa molt difusa encara, que a poc a poc anava fent-se més clara. El Montgó ens saludava, primer tímidament i després majestuosament, finalment nítidament es retallava tota la costa de la Marina.

Dénia i Xàbia
Quan vam arribar al port de Dénia hi havia una comitiva de gent esperant-nos, ens vam presentar i vam saludar al Montgó, després vam anar cap a l'ajuntament on ens esperaven les personalitats  de l'ajuntament; el tinent alcalde, regidors i una gentada que feien honors a la nostra vinguda. Els vam explicar el projecte que els va interessar molt, ens van donar un llibre de Dénia i un mecanoscrit. Vam eixir de l'ajuntament i vam anar al castell de Dénia, vist  des de  fora. Després ens van portar en cotxe a Xàbia on vam visitar el nucli antic. Vicent Noguera ens va portar amb el cotxe fins al cap de Sant Antoni, i vam veure la costa retallada de la Marina. El cap de Sant Antoni era la zona més propera a Eivissa, ens van mostrar allà lluny coll de Rates/Raptes que feia com una muntanya amb un  coll.


A Xàbia ens van dir que la pedra de l'ajuntament es de tosca, roca que tenia l'origen en  sorra premsada durant milers d'anys, la portaven de Mallorca. Vam anar a la casa de Vicent Noguera, vam veure el riurau de casa seua,  que és la construcció típica de la Marina. Era un edifici allargassat  i estret amb molts ulls  amples, el feien servir per quan escampaven la pansa, quan antigament tenia molta importància i era el motor econòmic de la comarca. Els porxos del riurau servien perquè la pluja no banyés la pansa en cas de mal temps, i fora fàcil entrar-la amb els amples canyissos, i estigués ben ventilada.
Diu la llegenda que Xàbia i Dénia es disputaven el Montgó,  els de Xàbia van agafar una llitra  per girar el Montgó, i en trencar-se aquesta van caure, per això els diuen desculats.

Vam eixir de Xàbia en direcció al cap de Sant Martí, vam aturar-nos a l'illa del Portitxol, em va recordar l'illa d'es Bosc d'Eivissa,  Vicent ens va dir que un avantpassat de la seua parella  va nàixer en aquesta illa, i els deien els illencs.
Per la nit vam sopar a Pedreguer, a la seu del  centre excursionista de Pedreguer, el poble estava en festes i en el sopar el tema de conversa va derivar cap als bous de carrer.
Com jo  era molt sensible amb el  maltractament dels animals, i no m'era agradable veure animals amb ulls de pànic, fugint  esglaiats pels carrers, patint agressions dels homo sapients i estava molt cansat de tot el dia me'n vaig anar a dormir. A l'endemà faríem la primera etapa d'el Camí al País Valencià.

Conclusió
He de fer un apunt després de quasi quinze anys d'aquesta vivència.  Així com a Eivissa i Formentera no he tornat i es l'única experiència que tinc, i tampoc he tornat a veure aquelles persones, i no hi ha cap vivència posterior  que puga refrescar o augmentar  certs continguts, el casos de Dénia i Xàbia són molt diferents.  Parlar en aquest viatge;  dels riuraus, de Dénia, de la pedra tosca, de Xàbia, o de l'illa del Portitxol suposa un primer contacte, des del desconeixement. Però en aquests anys hem tornat a la Marina  moltes vegades,  hem vist molts riuraus, o hem fet moltes visites a Xàbia i Dénia, que han augmentat el nostre coneixement i ens han familiaritzat moltíssim. També  amistats com les de Vicent Noguera i molta de la gent que conec, en aquest viatge naixen aquell dia i encara són ben vives en l'actualitat.

 El Montgó des de Xàbia


 Església de Xàbia


 Illa del Portitxol