Caminada per Eivissa. 5è dia. 12/7/2005. Corona-cala Salada- Sant Antoni de Portmany-platges del Comte-cala d'Hort- Es Cubells.

Corona

Em vaig alçar més prompte que ningú de la gent del nostre grup, estaven ben dormits sota la pinada. La fresqueta del matí era acollidora, i convidava a donar un passeig pels voltants, i això vaig fer, tot i que, una mica abans, quan jo encara  estava ben arraulit dins del sac vaig escoltar els nostres companys d'Eivissa que se n'anaven a treballar.

Quan jo vaig tornar de la volteta els companys i companyes van començar a despertar-se i a recollir sacs i màrfegues, poc després van vindre els xics que ens acompanyarien durant el dia; el Pep i un amic seu que no recordo el nom.

Vam anar a Corona per comprar  queviures i fer-nos un cafè, després vam carregar les coses al cotxe, vam pujar  i ens vam  apropar per una pista forestal per deixar el cotxe.

Vam començar a caminar per un camí on hi havia pinades de pi blanc, Corona era anomenada així per la seua situació, per estar  construïda a la vora d'una muntanya  formant una corona.

Poc després de caminar una miqueta vam veure una gran casa damunt d'un tossal. Al cim de les muntanyes estava prohibit construir, era la casa de Creto,  era el cantant del grup Furor Music, es veu que l'alcalde va rebre una bon grapat de bitllets i li van donar els permisos per fer l'edifici. Ara s'havia denunciat per la il·legalitat que havia suposat, per haver fet  la casa i l'estudi de música. Era el que passava quan algú per diners es mullava.

El pla de Corona

Allí Pep ens va explicar la història geològica del pla de Corona. Eivissa era calcària, són formacions càrstiques, amb el pas de l'aigua hi havia la dissolució d'una part de la roca i això originava la formació de coves, de les quals l'illa estava plena.

Els polers són unes planes que es formen per la dissolució de la roca, l'aigua va arrossegant la terra i la roca dissolta a la part baixa i es va formant una plana endorreica. L'aigua s'acumula i es forma un llac. Aubarca, vol dir lloc per recollir  o acumular aigua. La plana era inundable, per això  les cases evitaven la part mes baixa  i es situaven a la vora de les muntanyes, que es el que li donava el nom a Corona. Era més coneguda pel nom de Corona que per Santa Agnès.

Abans poblaven el pla milers de fruiters però a partir del segle XVIII s'hi van plantar ametlers.

Corona és el poble menys poblat,  tenia 900 habitants a principis del segle XX, ara en té 250 habitants (recordem que el viatge es de l'any 2005).

No hi havia una concentració de nucli de poble, eren cases disseminades pel terme, aquesta peculiaritat de Corona ens pot ajudar a fer-nos una idea general de com era la resta de l'illa  abans de fer l'agrupament i que es començaren a formar la major part de pobles. La gent tenia un sentiment de pertinença al poble de Corona, no existia un sentiment de pertinença al poble de Sant Antoni, això era imposat. Moltes cases eren comprades per alemanys. El Torrent de Corona era anomenat Es Broll de Bruscastell. Hi havia debat entre si havia hagut abans bosc d'alzina, però es pensa que sempre hi havia hagut pins.

Petjades de subsistència

Vam iniciar la marxa per un sender a la voreta de la mar entre pins, a mà dreta teníem la mar, darrera podíem veure ses Margalides on la nit passada va desaparèixer el sol. A la nostra esquerra s'alçaven encinglerades muralles de pedra que contrastaven amb l'espessor del bosc i els matolls. Molts vaixellets de vela recorrien la mar,  des de la seua posició  veurien millor els escarpats penya-segats  de la costa. Era un paisatge privilegiat. La senda es trobava prou tapada per les mates i costava seguir el camí, però el tallat profund que donava a la mar ens encongia el cor, era impressionant la natura quan la deixàvem fer. Allà lluny hi havia un turó que eixia cap a l'aigua, era el cap Nonó.

Durant  l'època de les incursions pirates, segons ens explicava en Pep,  a aquells dissortats condemnats que els  enxampaven els posaven damunt del cingle i els feien tirar-se de cap al precipici.

Quan estaven damunt de la roca exclamaven: de cap no, no!.

Per això s'ha denominat el cap Nonó. Allà més lluny, gitada a sobre de l'aigua podíem observar sa Conillera que parlava amb es Bosc sobre la netedat de les aigües.

Vam arribar a uns bancals, antigament aquestes terres es conreaven, ací es feia horta, questa zona era nomenada  els Hortets,  i més enllà sa muntanya Roja. Ara ja estaven abandonats, a prop d'ací hi havia un naixement d'aigua dolça, la qual omplia una bassa, encara la podíem veure plena. Era el record del que va ser una agricultura de subsistència a la vora de la mar, els darrers bocins de terra  que li podien arrapar a s'illa abans de caure en les profunditats més salobres.

De l'agricultura de subsistència a les festes "rave".

Segons ens contava en Pep,  la zona corria  el perill de ser  massa descoberta, era un lloc on acostumaven a fer-se festes "rave", on posaven ciris pel camí per trobar la senda. La gent anava acudint als bancals a drogar-se i a beure. Una vegada va acudir la Guàrdia Civil i un xic va saltar pel penya-segat i es va matar, perquè deia que sabia volar.... i no en sabia.

Quan l'agricultura deixa d'existir en un lloc la natura  a poc a poc va agafant les seues pertinences. Els marges es van fent més amples i van ocupant cada vegada més part del bancal. Mes enllà de la mar si fixem la mirada el Montgó ens saludava des de la Marina Alta.

Ara la volta seria circular, no tornaríem pel mateix lloc. Unes runes d'una antiga construcció ens recordaven que hi havia gent que feia anys subsistia allí, conreant les terres i pescant peix fresc. Encara podíem veure la cúpula arrodonida que era el forn on es coïa el pa. Ara la construcció estava molt enrunada, havien caigut els sostres i algunes parets, vam seguir pujant deixant les velles feixes de terra allà baix. Ara anàvem bé sota  l'ombra dels pins, veiem una altra vegada ses Margalides, però des d'una posició més elevada, també veiem la senda d'anada. Roques, mar i vegetació  es fonien en una combinació de formes que ens deixaven sense respiració. La brisa feia moure les copes dels arbres que jugaven amb el cel blau, i aquest s'unia a l'horitzó amb la mar. Aquesta, allà sota els cingles esmolava les roques de la costa fent amagatalls tan meravellosos com ses Balandres o acaparant a ses Margalides per sempre, i honorant-les amb l'escuma de les seues ones. Cap paraula, cap imatge pot descriure la bellesa d'aquest racó amagat d'Eivissa.

En Pep ens va contar que una vegada estava tot sol voltat de natura  a la vora d'un bancal cara al precipici que donava a la mar, i des del buit li va  eixir un home d'uns seixanta anys amb un puro i un poal de peix, pujant tot tranquil pel precipici. En Pep es va quedar tot sorprés mirant-se el penya-segat i cercant per on havia pujat aquell home.

Les feixes de terra no eren totes del mateix propietari, a les de baix es conreava horta i les de dalt eren de secà, generalment no hi vivien tot l'any excepte una família.

Quan hi havia fortes pluges  l'aigua relliscava pels corriols  fins formar cascades que del penya-segat queien directament a la mar. Açò era un espectacle únic, i sols passava amb fortes pluges.

L'existència de canyars ens indicaven que hi havia aigua dolça, ací hi havia molt poc de mercat i tot el que collien era quasi tot per autoconsum. A sa cova de ses Fontanelles hi havia les úniques pintures rupestres d'Eivissa.

Després de pujar una mica més de pista entre pins vam arribar a un bar, prop d'on teníem aparcat el cotxe. Vam carregar aigua freda per apaivaga la calor, llavors va aparèixer el Jordi, el xic que feia ucs la nit passada, llavors vam anar cap a cala Salada, amb els dos cotxes, el de Pep i el de Jordi. Vam parar una mica a la cala, aquesta es trobava plena de gent. Em va fer gràcia una mica el nom; Cala Salada, com si ser salada fos un distintiu per diferenciar-la de les altres cales. Llavors em van explicar d'on li venia el nom. Ací el nom no li venia de la  sal, la cala formava com una cel·la, i d'ací derivava a cala cel·lada, equivalent a cala tancada. Però la "e" es fa "a" i sona cala salada. Prop de la cala Salada vam trobar una capella de l'època de l'esplendor paleocristià, però no van arribar a santificar-la, al costat en van fer una de nova.

Cap a Sant Antoni

L'aturada va ser curta i vam tornar a pujar al cotxe, vam fer cap a Sant Antoni,  vam creuar una zona muntanyosa boscosa i vam eixir a una part molt més humanitzada, estàvem a Sant Antoni de Portmany. Ací vaig trobar el contrast entre totes les xicotetes poblacions agrícoles i de muntanya amb paratges molt verges que havíem anat passant i aquesta amb un paisatge molt turístic, amb grans blocs de pisos i pàl·lids turistes que poc coneixien de la història de l'illa i venien  als hotels i a la platja de Sant Antoni, per enrojar-se com una bajoconera.

Sant Antoni era un antic  poble de pescadors, a part de Vila sols hi havia Sant Antoni i Santa Eulària.

L'església de Sant Antoni era del segle XIV, era fortificada  i era de les primeres de fora de Vila, cap als anys seixanta es va urbanitzar l'altra part de la badia.

L'església no tenia finestres i era utilitzada per quan hi havia atacs pirates, feien sonar el corn o senyals amb foc i tothom es refugiava  a l'església.  Per això tenia una torre que tenia dos canons, encarats cap a sa Conillera, dins hi havia un pou per si durava molt la tancada, i l'actual església era del segle XVII i acabada al segle XVIII.

Ens vam acomiadar de Pep i de l'altre xic de l'Institut d'estudis Eivissencs, vam anar al port per comprar un bitllet per anar a platges de Comte (mal anomenada cala Conta). Allí tots els edificis havien col·lapsat  tota la costa de la badia. Sant Antoni en lloc de créixer cap a l'interior havia crescut cap a la línia de la costa, vorejant quasi tota la badia. Hi havia edificis salvatges  que formaven grans cingleres de formigó on niaven milers de rostres pàl·lids que feien el seu vol migratori cap a l'estiu, quan a Sant Antoni la temperatura calentava l'aigua i la sorra cremava sota  els raigs del sol.

Després de solucionar un xicotet problema, ja  que ens havien venut un bitllet d'anada i tornada i nosaltres ja no tornaríem, ens vam seure a la coberta de la gran barcassa sense perdre ni un detall del que passava, ni dintre ni fora. Un grup de xiques amb biquini ocupaven la part posterior del vaixell  i amb gran complexe de marisc intentaven agafar la coloració de la gamba o del llagostí  de Vinaròs.

L'autobús de la mar

El vaixell començava a llançar escuma per la popa i la proa trencava les ones sense remordiment. Al darrera deixàvem Sant Antoni amb les cales rocoses, al davant ens esperava sa Conillera, l'illot més gran d'Eivissa. La meua càmera reflex era molt políticament correcta i es negava a fer fotos de cara al sol per molt que jo l'obligava, per això no em va deixar fotografiar sa Conillera, en canvi la càmera digital no tenia problemes ideològics i lo li importava estar cara al sol.

El vaixell em va recordar l'autobús de línia però per la mar,  feia algunes parades als diferents ports i la gent pujava i baixava com si fora l'autobús.

A l'altre costat de la badia vam veure unes coves de roques marronoses que sols es veien des de la mar, això ens indicava de vegades la mar com estava de cabrejada i com  arremetia contra la costa.

A la vora vam veure un bosquet de savines, a l'anomenada cala Bassa i després la torre d'en Robira, era una torre circular de vigilància. Finalment vam entrar a les platges de Comte, allí vam baixar i vam buscar un lloc per dinar,  vam entrar a preguntar preus. Al restaurant ses Roques de cala Comte era una miqueta més car per a la meua butxaca, però vam dinar amb un menú de 15€. La vista era preciosa, al davant teníem sa Conillera, just al seu davant  l'illa d'es Bosc, que tenia una forma particular de coixinet, amb poc o millor dit no gens de bosc, sols algunes taques de vegetació. Més enllà hi havia  s'Espartar, més punxeguda, eren els illots de darrera, anomenats així perquè antigament la gent anava a buscar espart. Més enllà hi havia ses Bledes que eren tres illots i el del mig tenia forma de castell.

Entre nosaltres i sa Conillera creuaven barques, barquetes i vaixellets. Era una altra sorpresa que  ens preparava la llengua i  els topònim; conills, bledes i espart, i una miqueta de bosc. Tal vegada el nom de sa conillera li venia per l'existència de conills?.

El dinar a ses Roques

El restaurant tenia una disposició privilegiada, podíem contemplar els gegants dormits que teníem al davant. Rafael, que era el cambrer del restaurant, molt amablement ens anava portant els plat plens i se'ls anava emportant buits, i a més ens atenia en català. També ens va preguntar on anàvem i li vam explicar el projecte del Camí.  El Lluís li ho va explicar: era un recorregut que enllaçava totes les terres de parla catalana amb un camí permanent, amb llocs per dormir  i un turisme sostenible i desestacionalitzat.

Es va mostrar molt interessat i es va fer amic del Camí. Després quan vaig entrar dins per agafar-li el nom l'ama del restaurant, que estava afònica, també es va fer amiga del Camí donant suport amb el nom del restaurant ses Roques.

Després van vindre  Pau, Lina, Mariana i Isaac, ens vam banyar a la cala de davant. Uns xiquets anglesos es disposaven a llançar-se a la mar des d'una roca prou elevada, la primera vegada els feia molt de respecte, però després repetien una i una altra vegada l'espectacle.

Jo em vaig mullar els cames i després em vaig posar a una roca que no cobria, no vaig tardar molt a eixir de l'aigua.

Vaig parlar amb Pau  i em va donar un disc amb música tradicional de les Pitïuses,

Segons em comentava UC eren de Vila i els Quatre de Copes eren els fills d'Aires Formenterencs i eren de Formentera, i Pota Lait eren de Santa Eulària.

Ha segut una vesprada tranquil·la al restaurant i amb la vigilància dels nostres gegants nedadors de pedra que ens hagués agradat visitar però sols els podíem veure de lluny.

La posta per es Vedrà

Vam anar cap als cotxes i vam fer via cap a Cala d'Hort, vam aparcar els cotxes a la vora d'una tanca metàl·lica i unes grans pedres i vam començar a caminar. Aquesta vegada sense massa pes, no hi havia temps que perdre, la gent corria, poregosa de perdre's l'espectacle que sols es repetia una vegada al dia.

El sol anava caient sense remei, res no l'aturava i volíem arribar abans al lloc per assaborir millor l'espectacle. Finalment vam arribar i encara vam poder veure una part de la funció, la gent estava asseguda atenta a l'escena, sense perdre's detall de l'estrella de la vesprada, on el teló de fons era el cel, i el pati de butaques el gran penya-segat on seiem  els espectadors.

Per una banda hi havia el majestuós  es Vedrà ; solemne, seré, altiu i callat, donzell engalanat d'aigües clares que esperava el pas dels anys, però l'altre actor, la bola de foc, repetiria hui el seu espectacle en un altre escenari, fondrà la mar des Vedrà?. Hui hi havia més gent mirant i el silenci no seria tan intens.

La mar a poc a poc  va engolint-se al sol,  i al mateix temps va encenent  l'horitzó. Es Vedrà no s'immutava davant la força de la bola de foc, i envejava la mar, que es s'anava cruspint la llum del dia. Sols un tros de bresquilla lluent deia adéu a es Vedrà, que finalment es fonia dins de la salabror de l'aigua, amb el record de l'ahir i l'esperança del demà. Perquè cada dia es repetirà aquest instant, on  es Vedrà, el sol, la mar  i el cel ens mostraran la seua obra meravellosa.

A poc a poc la gent en acabar la funció va començant a anar-se'n, sabent que fins a l'endemà no tornaria a repetir-se l'espectacle. Nosaltres també vam fer via. Vam tornar als cotxes i vam anar cap a es Cubells. En arribar al convent ens vam acomiadar dels nostres amics  i vam entrar  on les monges ens estaven esperant.

La nit al convent d'es Cubells

Aquella nit tindríem llit, una habitació individual per cadascú, i un endoll per posar el carregador. Poc després vam eixir a sopar a la zona del menjador, on hi havia una taula parada amb un àpat abundant i suculent, llonganisses amb ceba i una amanida gran.

Mentre sopàvem les mongetes no ens van deixar sols ni uns minut, ens van explicar qui era Francesc Palau, que en 1860 va crear el convent de monges missioneres carmelites. Encara que no combregués amb molts aspectes de les religioses era interessant entendre com vivien i com s'organitzaven.

Àngela, que era d'un poble del Berguedà va començar a parlar dels pobles de la seua comarca. Es Vedrà el tenien com un símbol. Feien peregrinacions  i antigament l'escalaven.

Ens van dir que estaven en una trobada mundial de monges i que havia vingut una xica de Bilbao, ens van preguntat si érem creients i les nostres opinions religioses.

Va ser una situació una miqueta complicada, volia expressar la meua opinió sense ofendre a aquesta pobra gent. Tothom més o menys vam eixir del pas con vam  poder. Vaig tenir sort de ser el darrer en contestar i vaig tenir més temps de pensar-ho.

Una altra monja ens va dir que hi havia nits que eixien al camp i dormien totes sota una figuera. Parlaven del seu fundador en Francesc Palau, fins i tot ens van proposar que es podria dir el camí de Francesc Palau. Evidentment el camí no podia fer-ho, i havia de ser laic, tot i que cadascú trobaria si volia la seua creença.

Una vegada sopats i havent escoltat els seus raonaments  ens en vam anar a les habitacions, i a l'endemà seria un altre dia. L'habitació era austera, hi havia un quadre d'una mare de deu a sobre del llit, una pica, una tauleta i un llit contra la paret. Va ser un luxe, tot i l'austeritat de l'habitació poder dormir en llit i descansar per agafar forces  per al dia següent.

 Ruta Corona Es Cubells 1

 Ruta Corona Es Cubells 2

 Pla de Corona

Olivera a prop de Corona

Antiga construció amb el forn als Hortets

La torre d'en Robira

 Posta de sol per es Vedrà

Caminada per Eivissa: Quart dia del viatge dels primers passos d'el Camí.Port de Sant Miquel-Sant Miquel-Corona.11/7/2005

A trenc d'alba a la cala dels Moltons

(Després de passar la nit a la caleta)

Amb la claror del dia van aparèixer els primers exploradors per sa caleta que intentaven buscar en la frescor de l'alba algun tresor amagat.

A nosaltres ens van saludar i van seguir el seu camí per entre els pins. Lluís va donar el bon dia al sol i jo vaig notar l'energia de les gavines sobre la roca grossa i el ritme de les ones.

La veu del paisatge

En un moment de placidesa el paisatge em va xiuxiuejar a l'oïda:

La mar ha polit sa cala i ha deixat un gros cudol davant sa platja, les ones acaronen les fustes per on llisquen les barques, les quals es troben a la sorra esperant un nou viatge quan sa caseta de ciment està tancada. Engalanada amb aquelles lletres que deien el següent:

Salvem Sant Joan, no més PP, no més ciment.

Una gavina em saludava des de la pedra gran, com per intentar entendre el que estàvem fent. La mar ens acompanyava  amb  la seua  música de fons, pel matí feia una mica de fresqueta que revifava l'ànima, però quan el sol ens escalfarà tornarem a notar la temperatura a la nostra pell.

Llavors vaig improvisar la meua resposta donant bots entre la sorra i expressant en moviment el que notava.

Draps bruts

Llavors vaig veure que a la vora d'una de les  barquetes hi havien draps bruts que trencaven la pau del matí, li llevaven l'encant dels Moltons, el quadre no acabava de ser perfecte. Llavors vam traure la brutícia i la vam llançar a la paperera més propera.

Un cop feta la bona acció del matí netejant sa cala vam iniciar el camí cap la cala del restaurant, estava molt més humanitzada i no tenia una imatge tan idíl·lica com al cala dels Moltons.

Salvem Benirràs

Ací la brutícia era molt més grossa i no cabia dins d'una paperera. Uns blocs d'apartaments immensos trencaven l'encant de la badia. Per un moment vam fer l'exercici d'eliminar mentalment aquell monstre de ciment per imaginar com seria el port verge. També molt a prop estava la cala Benirràs que estava amenaçada per molts projectes urbanístics. A la darrera jornada havíem trobat algun cartell reivindicatiu en el qual ens feia referència, i ens alertava que estava en perill.

Visite els presoners

Vam entrar al restaurant que obria en aquell moment, per acabar d'enllestir les darreres necessitats abans de començar la jornada. Vaig dedicar una estona per visitar els presoners; els crancs, les cigales, alguna truita i altres mariscs amb les pinces engomades que esperaven innocentment el moment de la seua execució a la peixera del restaurant.

Anàrem a Sant Miquel

Ens vam acomiadar de la gent del restaurant i vam anar a cercar l'autobús que anava a Sant Miquel, vam esperar en una parada plena de gent.  Quan va arribar vam posar les pesades motxilles al portaequipatges i vam pujar, i ens vam dirigir a Sant Miquel. Una vegada al poble vam anar cap a l'ermita i allí va ser on vam estar una estona al bar explicant-li el projecte del Camí. Ens van tornar a  parlar de la conflictiva autopista i de la revolta general contra ella,  de la màfia de l'Abel Matutes, l'amo de s'illa. La gent estava desenganyada, després d'haver aconseguit trenta mil signatures no trobaven la manera de canviar les coses, llavors Lluís els va parlar de la lluita no violenta i els seus diferents graus.

L'església de Sant Miquel

La xica ens va parlar de l'església de Sant Miquel on tothom acampava, on hi havia serveis però no hi havia  dutxes.  A Sant Miquel cada  dijous hi havia un mercadet.

També ens va comentar que a la manifestació contra s'autopista van tindre més de vint-i-cinc mil persones. Hi havia un lema preciós que deia:

"Ses autopistes són per anar d'un lloc a un altre, a Eivissa ja hi som".

Després d'una bona estona parlant amb la xica del bar vam anar a Sant Miquel, (al meu cap retronava la cançó d'UC; "Anàrem a Sant Miquel" especialment en el seu paràgraf que deia aquestes paraules. Anàrem a Sant Miquel, anàrem a Sant Miquel una colla de gent bona ...,)

Cap a Sant Mateu

Vam entrar al supermercat  i vam buscar una persona que treballava allí interessada amb el Camí.  Vam comprar alguns queviures i vam eixir del poble, tot preguntant a un vell el camí millor per anar a Sant Mateu, si era possible per sendes i camins poc asfaltats. Però l'asfalt ocupava prou tros del camí, tot i que el transit no era massa freqüent.

La màgia de les figueres

Anàvem entre camps de conreu i camps d'horta, vam passar per la vora d'una figuera i va eixir a la conversa la màgia d'aquest arbre, les llegendes que es conten, la llegenda de la maledicció que suposa tallar una figuera en la fulla verda.

Hui no hi havia cotxes que ens portaven la càrrega, ni núvols que tapaven el sol. El segon dia havia segut una preparació per al tercer dia on sols comptàvem amb les nostres forces, per carregar a sobre  tot el que necessitàvem i també per suar la nostra calor en el sol ardent de juliol.

A una vora del camí vam trobar una construcció que em resultava familiar, era un pou de pedra, vam aturar-nos per apaivagar la set i la calor. Vaig ajudar-li a David a poar, tot i que el nivell era prou profund vaig estirar fort de la corda, allà va eixir el poal metàl·lic amb aquell miracle dolç i escàs, que feia possible la vida a l'illa, voltada per tanta mar salada. Vam beure i vam omplir les ampolles, intentant no embrutar el poal. Em va emocionar el ritual als pous i a l'aigua dolça que es feia a Eivissa, i la seua tradició ancestral de les ballades als pous.

De les ballades als pous hem parlat en altres jornades i del fet que es continuaven fent. La comitiva anava  d'un pou a un altre pou ballant i cantant, amb roba tradicional i menjant productes de la terra. Una vegada ja havíem tocat i notat l'essència de la vida a s'illa vam seguir en direcció a Sant Mateu. A la nostra dreta vam trobar una casa típica eivissenca amb el sostre formant  diferents cups, a l'esquerra vam trobar l'emblemàtica església de Sant Mateu.

Tots els pobles o gairebé tots els seus noms feien referència a sants, excepte Vila, i això era  perquè provenien de la conquesta catalana, ja que en principi no hi havia poble. Eren ermites disseminades i fortificades. A partir de la creació de l'ermita van aparèixer algunes cases al voltant, agafant com a nom de la població el de l'antiga parròquia.

L'església de Sant Mateu tenia també uns porxos, la vam visitar i després vam veure una casa típica eivissenca sense restaurar.

Cap a Santa Agnès de Corona

Vam deixar Sant Mateu i ens vam dirigir a Santa Agnès de Corona, coneguda també com Corona. Les converses al grup anaven canviant, eren moltes hores les que passàvem junts, ara ens tocava endevinar  quina manera era la millor d'arreglar el món, com la gent podia decidir millor sobre les qüestions que ens afectaven, i quina seria l'organització ideal d'una societat. Lluís ens feia explicacions  sobre l'art d'organitzar la democràcia participativa. També hi havia moments més fluixos  de cansament psicològic,  els dies pesaven, hi havia estones d'enyorança i de voler tornar a casa, i els companys i companyes de viatge et semblaven més distants. Certes diferències també afloraven en moments de tanta  convivència, però havíem de seguir el camí.

Finalment vam arribar a Corona tot creuant camins voltats de camps de conreu. En entrar al poble ens vam seure a un restaurant i allí vam esperar a Mariana, que ens faria de guia durant alguns dies.

Durant el dinar el tema de conversa va ser el tema de la dignitat de la nostra llengua, una de les persones divergia de la resta  i estava sola amb aquest argument, va ser com una espurna en un polvorí. Ens va dir  la frase: " con el castellano nos entendemos todos" clar, ens vam llançar tots a sobre, això destruïa les llengües minoritàries,  les que no teníem de la nostra part un estat propi que ens defensés, com era el nostre cas. Era el dret de parlar cadascú la seua llengua, era la cançoneta que teníem tant avorrida pels altres per intentar fer-nos callar.

Va arribar la Mariana al restaurant i es va unir al grup, la Mariana ens va explicar que  de cala  Carbó a es Cubells era parc natural però ho van llevar, que fan el que volen i ningú els diu res. També ens va parlar de sa lluita contra s'autopista, que va de Sant Antoni fins a Sant Rafel i fins a Vila, i de Vila a s'aeroport. El problema era que sempre eren els mateixos i ens deia que hi havia una mica de derrotisme en no poder aturar es gegant mafiós d'Abel Matute.

Ara vam poder descarregar part del pes de les motxilles, de fet la gent es va deixar les motxilles als cotxes i vaig ser jo l'únic que va agafar la motxilla descarregant part de la càrrega.

Sa cala de ses Balandres

Vam seguir el Camí, deixàvem Corona endarrere. Ens vam endinsar per un bosquet de pi blanc (pinus haleppensis) tot fent pujada. Allí la Mariana ens va dir que aquesta nit no podíem fer foc,  que estava totalment prohibit. Tampoc ens venia de nou i no era la nostra intenció encendre flames.

Vam seguir per una pista envoltats de pi blanc, vam veure més enllà sa cala de ses Balandres, més enllà ses Margalides, i vam descendir per un corriol cap a sa cala.

Era una senda entre pedres, la comitiva dels sis començaven el descens. Al fons apareixia la imatge  des Balandres amb aquelles parets tan elevades precipitant-se dins de la mar. El penya-segat feia un semicercle que es perdia en la fondària on moria a la vora de la mar. Però va arribar el moment de posar-nos a prova i vam arribar a un lloc  on per baixar la gent també tenia algunes dificultats.

Hi havia una corda penjada sobre uns 8 metres de paret de roca llisa, però hi havia algunes pedres que sobreeixien per poder posar els peus.

Em va tocar el torn, vaig esperar a que Lluís hagués baixat  i em vaig decidir, no em fiava de la corda, em fiava més de les meues mans a la roca, però la corda donava seguretat si fallava la pedra. Allò més important era no començar a tremolar i havia de mantindre la calma, i domnar els braços i les cames fermes, si començava a tremolar estava perdut. Sentir-me segur en la postura nova i tantejar  la pedra abans de deixar el meu pes a sobre, ajudant-me de la corda amb una mà. Els moviments eren lents i precisos.

Tal com vaig anar baixant i vaig anar veient més prop el terra vaig anar tranquil·litzant-me.

Quan vaig arribar a terra ferma vaig buscar una senda que portava a sa cala, després de baixar per algunes pedres mes vaig arribar a ses Balandres,  els que anaven davant ja estaven banyant-se.

Em vaig canviar  i em vaig posar el banyador, vaig buscar un lloc més accessible amb menys profunditat, l'aigua era molt neta i amb menys cudols. Mariana es va quedar tombada a una pedra.

I l'altra gent es va ficar a l'aigua.

Amb un accés difícil no hi havia ningú més que nosaltres, una natura salvatge en un raconet meravellós, on contrastaven les parets verticals de pedra en forma de semicercle que deixaven que la mar humiteges els seus peus. Allà més lluny, com un nedador que es separa de la resta hi havia  ses Margalides, l'illot que mirava a sa Conillera i que parlava amb l'illa d'es Bosc.

L'energia que ens transmetia aquell indret era molt gran; pedra, aigua, plantes i amics, amb la llibertat de banyar-nos a una cala perduda de la nostra terra. Això em va fer mirar l'horitzó on tots els colors del blau s'ajuntaven, i alçar la veu fent de les paraules melodia.

Cantem el nostre cançoner

Vaig cantar moltes cançons de la nostra terra. La cançó era una de les expressions culturals més boniques i amb ella expressàvem les arrels més profundes de la nostra cultura; expressàvem mil moments, sentiments i raons.

Per això li vaig cantar a ses Margalides  qui érem i d'on veníem, que fèiem i que volíem. Li vam explicar melòdicament la història d'una samarreta vermella, i la d'una estaca que ens lligava per sempre i que volíem tombar, i perquè no la història d'uns lladres que van entrar per Almansa. La d'una fera ferotge que uns guàrdies no van deixar parlar, i la fatalitat d'un truc a trenc d'alba.

Tot i que jo no en sabia,  m'agradava escoltar al David cantar les cançons que cantava a la coral on ell pertanyia.

Allà Sandra em va deixar unes ulleres d'aigua i vaig poder ficar el cap a sota de l'aigua, i vaig veure la claredat de les pedres que la mar havia decidit envolcallar per sempre.

Amb la carn ben tova

Quan ja teníem la carn ben tova per l'aigua, i les gavines  estaven ja cansades de les nostres cançons vam eixir de l'aigua i ens vam situar a la roca,  que el destí havia decidit mantenir distant del constant desgast de les ones de la mar.

A la pujada  vam veure dues casetes incrustades a la roca, aprofitant els orificis, amb una porteta de fusta, per guardar els estris dels pescadors.

Vam refer els passos que ens havien portat a la cala, vaig tornar a pujar per la corda, però la pujada era molt més fàcil, vaig arrapar-me  a les pedres que sobreeixien de la paret, però ara la corda no em feia tanta falta. Em donava seguretat però podia prescindir d'ella. Vam donar les gràcies a la savina que aguantava la corda, i vam seguir  per entre les roques i cingleres pujant, deixant allà sota el descans i la quietud de ses Balandres.

Una vegada vam  deixar el corriol i vam arribar al pla del pinaret vam deixar les coses, i després ens vam enfilar per un turonet fins arribar a la vora del penya-segat, ara veiem allà sota ses Margalides i sa cala de ses Balandres i al davant el sol a punt de pondre's.

La posta per la mar

Estàvem esperant la caiguda del sol per la mar, el silenci i la pau envoltaven un moment tant delicat. Per a mi era  la primera vegada que veia pondre's el sol per la mar.

A sobre del cingle es veia sa cala de ses Balandres, on ens havíem banyat, el silenci dels sis feia mística l'escena, esperàvem el moment amb atenció. L'horitzó es va tenyir d'un rosa que s'escampava allà on s'ajuntava el cel i la mar. La  posta era impressionant. Des d'aquell punt a sobre del penya-segat tenia el privilegi de tindre la primera fila per gaudir d'aquella posta de sol engolida per la mar. Semblava que l'incendi de la mar fora inevitable.

Quan la gran bola de foc entrava en contacte amb l'horitzó,  la brisa acaronava els nostres rostres i exaltava l'encant del moment, la lluentor del sol escampa una franja roja fins l'escull de ses Margalides.

Les rates de mar revolaven les darreres hores de sol, mentre el dia ens deia adéu, i sis estàtues de carn i os viu esperaven el moment precís.

Era el moment de cloure el  foc que donava la vida, quan el sol encenia la mar, a poc a poc la gran bola de foc encenia l'horitzó i com un cèntim en una vidriola anava escolant-se irremeiablement. Mitja bola de foc havia desaparegut, i a poc a poc l'aigua es va anar menjant l'astre, fins que sols quedava una xicoteta llenca roent que acabaria fonent-se,  fins també desaparèixer.

El moment màgic de la posta havia passat, la mar s'havia encés i el sol se n'havia anat. Qui sap si per  mi es repetiria alguna vegada un espectacle com el de hui. El sol havia fugit per la mar, i les gavines cridaven i discutien sobre per quin lloc s'havia escolat el fugitiu.

Després de l'espectacular actuació sols ens feia falta aplaudir,  encara que aquest artista tots els dies tornava a fer el seu espectacle, però cada vegada l'escenari era diferent.

Mariana ens va parlar dels virots que eren una espècie d'ocells,(no significa el mateix que a Mallorca). Es posaven diferents persones en diferents punts de l'illa i contaven els que venien i els que anaven, d'aquesta manera compatibilitzaven tots els virots i tots els seus desplaçaments.

La nit al bosc

Una vegada s'havia acabat la funció vam baixar una altra vegada a Corona, quan vam passar pel clar del bosc ens vam desviar cap a la dreta, el corriol es feia més i més impracticable.

Mariana anava davant, jo vaig reconèixer el corriol correcte, llavors vaig recular cap la clariana i allà vaig agafar la senda bona que vaig  reconèixer. Lluís i Sandra em seguiren, i David, Sílvia i Mariana van seguir per la senda equivocada.

Finalment ens vam  trobar i vam seguim per la pista fins arribar a Corona on estaven els cotxes. Allà es van unir més amics que ens farien companyia aquella nit, eren amics de Mariana; Isaac i Jordi.

Molts van anar a per entrepans, jo encara tenia pa i fuet. Vam agafar els cotxes   i ja  de nit vam tornar per pistes per on havíem vingut. Vam arribar a una zona de bosc on estaven els altres cotxes. Era tot ben fosc, ara havíem d'agafar tota la càrrega, ja que ja no tornaríem als cotxes. Vam començar a caminar per dins del bosc en plena foscúria, en principi no veiem als altres però prompte vam veure una llum  al fons, i ens vam dirigir cap a la llanterna.

Vam travessar un portell del mur i vam entrar en un pinaret pla que seria on dormiríem.

Van acudir més gent, una xica que era galega que era l'única que parlava castellà, vam sopar els entrepans i el menjar que havíem portat, i també van vindre el Pau i la Lina.

Després en Jordi va parlar de les seues habilitats, i es que així com hi ha gent que sap agafar aire per la boca i fer eruptes  per voluntat pròpia, ell  tenia el que anomenava el domini de l'esfínter, i podia descarregar es aires del budell quan ho desitjava, així que ens va fer un concert. Després ens  va fer un Uc, que era el crit típic d'Eivissa, segons ell era més un crit de guerra que per comunicar-se, però segons Pau era més un senyal per comunicar-se entre els pastors.

Després de sopar la conversa va anar cap a diferents costats, vam parlar de la situació del país, com no podia faltar: de l'amo d'Eivissa, d'Abel Matutes;  també van contar acudits d'Eivissa, Mariana ens va dir que li agradava beure i anar de discoteca, que  portaven en la sang això de les discoteques. Ens van dir que Corona era l'única església que no tenia porxos.

No vam tardar molt a anar-nos-en a dormir, ens vam posar al sac i vaig mirar cap al cel, els pins ens feien de coberta, aquesta nit no es veien els estels, era la quarta nit.

 Etapa Port de Sant Miquel - Corona

 Casa d'Eivissa amb els sostre amb cups abans d'arribar a Sant Mateu

 Ermita de Sant Mateu

Casetes de pescadors a ses Balandres

Ses Balandres

Ses Margalides

Posta de sol per ses Margalides

Caminada per Eivissa.Tercer dia del viatge els primers passos d'el Camí: de Santa Eulària a Sant Llorenç de Balàfia i la caleta des Moltons.10/7/2005.

Santa Eulària des Riu

Pel matí ens vam alçar, vam recollir les motxilles i ens vam dirigir al bar Royal, vam deixar la garrofera de davant de Càrites i vam travessar la pista tot creuant la carretera fins arribar al bar Royal, on prompte van aparèixer Pau i Lina. Vaig anar amb Lluís i David per comprar alguna cosa per menjar, i tots plegats des del bar Royal amb els cotxes vam anar a Sant Carles de Peralta.


Ses Dàlies
Vam passar per on es feia el mercat hippi de ses Dàlies,  i l'anomenada Punta Arabí, la tradició d'aquests mercats hippies  era de feia molts anys i reunia a molta gent. Ens vam aturar davant de l'església de Sant Carles, tenia unes columnes porxades molt interessants engalanades amb baladre, canyes i murta. Vam entrar dins dels santuari i ens vam adonar de la política que es feia dins de l'església, cartells contra l'avortament i a favor de l'assignatura de la religió catòlica a l'escola. Allà Lina i Pau van anar amb els dos cotxes al port de Sant Miquel i van tornar amb un.

Un licor eivissenc

Mentre ells feien el viatge per deixar un cotxe al port de Sant Miquel i així tenir logística per poder tornar nosaltres vam esperar a la vora de l'església on hi havia el bar n'Anneta, al bar ens van mostrar un licor d'herbes eivissenques, era molt dolç, jo el vaig provar però tampoc massa per no passar mal dia.  Vam seure a la part de fora, en un emparrat amb taules d'olivera, on hi havia una buguenvíl·lia que ens feia ombra. Allí el cambrer ens va contar alguns detalls sobre el licor d'herbes que feien.

 A l'ampolla de vidre podíem llegir una etiqueta sobre la seua composició;

Ca n'Anneta

Sant Carles. Eivissa L. 5% d'alcohol

fet artesalament amb una gran varietat

 d'herbes; fonoll, ginebre, romaní, 

Marialluïsa, eucaliptus, 

camamil·la, frigola (timonet)

 llimera del camp i bosc d'Eivissa.

Cap a Sant Llorenç de Balàfia

Quan van vindre el Pau i la Lina vam  agafar les motxilles, així havíem pogut deixar moltes coses a l'altre cotxe i no pesaven tant, per fer la ruta ens van acompanyar també la Lina i el Pau. Per fi ens posàvem a caminar!. Vam passar per diferents camps de conreu. Hi havia garroferes amb la terra llaurada amb grans terrossos. Molta part del recorregut era per asfalt. Les muntanyes estaven farcides  d'un pinar  molt espés, era pi blanc (pinus halepensis).

Era en general un paisatge molt agrícola i poc urbanitzat, especialment agricultura de secà; ametlers, garroferes, oliveres i figueres. També hi havia trossos de regadiu; tarongers i alvocat associats. Ens trobàvem al mes de juliol, em va sorprendre trobar la taronja encara penjant, devia ser una valència, o alguna varietat semblant per ser molt tardana.

A l'aventura

En aquesta època que estem parlant, ara fa quinze anys no teníem encara el wikiloc per orientar-nos, anàvem amb el mapa,  evitant l'asfalt i intentant orientant-nos per seguir les sendes, la ruta d'el Camí no estava definit ni molt menys i anàvem una miqueta a l'aventura. A trossos anàvem per senda amb un paisatge més forestal, d'altres vegades per pista.

Sempre atrets per les plantes salvatges i la seua gran varietat de noms, ens van mostrar  algunes plantes de cipell, és el que a Castelló de la Plana  li dèiem cepell, i en altres comarques li diuen bruc.

Vam arribar a una zona més alta que ens donava una visió més amplia on podíem observar tota la vall  de la plana de Sant Micalet.

Ovelles en assemblea

Vam passar per una zona abancalada amb  de marges de pedra seca, alguns d'ells  llaurats, però sobretot els camps d'ametlers i altres fruiters es trobaven amb una catifa d'herba i els aprofitaven per  pasturar cabres i ovelles. Els porcs eren  per fer la matança a casa.

Ens vam aturar a la vora d'un forn de calç on les pedres eren  convertides en pols blanca. Vam passar per  la vora d'un bancal de  figueres allargassades, on agafaven un creixement horitzontal, vam trobar un grup d'ovelles en assemblea, estaven totes fent rogle, dibuixaven  un cercle mirant a un punt central, tal vegada estaven decidint com reaccionarien davant de les demandes del segle XXI.

 Esquema de les ovelles mirant a un punt central

Cas Campaner

Vam eixir a una carretera asfaltada, però abans vam veure un cartell que ens deia: Salvem Benirràs,

en aquesta carretera plana  voltada de camps de conreu ens vam aturar a una fonda  a la dreta:  Cas Campaner ens vam descarregar una estona les pesades motxilles. Hi havia un emparrat, unes cadires i dins hi havia el bar.  A fora un rètol deia Cas Campaner.  Segons ens comentaven els companys de viatge sobre l'origen del mot; si li trèiem  la contracció seia Casa Campaner, l'altra opció seria Can Campaner. La diferència  entre les dues opcions era que en el primer cas  es referia més al campaner d'ofici i el segon cas es feriria més al cognom o el nom de la família.

Allí es van fer amics del Camí i també  ens van informar del camí que havíem de seguir. Després de "Cas Campané" vam girar a la dreta i per un caminet vam trobar a un home vell i el Jaqui, el seu gos; gran, jove i pelut. Volia jugar, però nosaltres vam  seguir per aquells camins a la vora dels conreus. També vam visitar aquell mas abandonat amb aquelles arcades tan boniques  amb un inici de restauració.


El poblat de Balàfia
Poc després vam pujar per un corriol i vam trobar el poblat de Balàfia, era un poblat amb unes poques cases i dues torres de defensa.
Les cases estaven ja documentades al segle  XIV per un atac pirata que hi va haver   en el que van acabar cremades. Ací és on la Lina em va passar els apunts, vam veure la font de Balafia. Vam seguir per un camí fins arribar a Sant Llorenç de Balàfia. Hi havia l'església emblanquiada  de  Sant Llorenç de Balàfia, com sempre constava d'una gran era al davant on vam dinar, contava també  amb uns porxos interns com la majoria.

Esquema de l'església de Sant Llorenç

Cap a sa caleta des Moltons

Uns quants se'n van anar a fer un cafè al bar, jo em vaig quedar a l'era. Allà la Lina ens va parlar de la gastronomia de l'illa; de l'arròs de matances, de les figues amb formatge i les xereques (figues partides),  era una llepolia  molt dolça i es menjava tot l'any. També va nomenar   l'arròs a banda, hi havia molta paella per influència valenciana. Quan van vindre l'altra gent vam continuar el camí cap a Sant Miquel de Balansat. Ens vam aturar una estona a la vora d'un pi ver( pi pinyer), era un pi immens que feien falta dues persones per abraçar-lo. Amb la seua copa suau  tota igualada, era un arbre de dimensions considerables.



La vista del port de Sant Miquel

Vam intentar buscar la senda, ens vam posar per un bancal amb prou herba i va ser allà on sobre d'un mur  vam veure córrer una perdiu amb els perdigons darrera. Finalment vam arribar a una carretera  que arribava a Sant Miquel, allí va ser quan Pau ens va contar l'acudit de la "mongeta palaueta" (queda pendent l'explicació).  Vam caminar alguns trossos per carretera, i d'altres per senda forestal endinsant-nos en la vegetació.  Vam arribar a un punt que teníem una bona vista del Port de Sant Miquel i una xicoteta illa que es despenjava de la costa, era el nostre destí final per al nostre segon dia de viatge.

Sa caleta des Moltons

Prompte vam topetar amb la llera  d'un torrent que ens portaria a la carretera des port. Pel camí cantàvem cançons eivissenques d'UC; Bona nit blanca Roseta, Anàrem  a Sant Miquel, i moltes més.  Vam arribar  on tenia aparcat el cotxe Pau. Vam anar a la caleta on estaven els restaurants, vam muntar pel costat de la carena, vam pujar amb el pes de les motxilles i després d'una volta vam tornar a buscar sa caleta des Multons. Hi havia alguna parella i  dues o tres casetes, una a cada costat de la cala. Hi havia unes barquetes  que desitjaven provar les llargues  fustes per esvarar-se fins a la mar.


El bany a sa calenta
Ens vam canviar i ens vam llançar a l'aigua, Lluís és va posar nuet i la resta amb el banyador, l'aigua estava molt neta i feia goig banyar-se. Les ones trencaven violentament contra les fustes que envaïen l'imperi de la mar, encara que elles sols volien facilitar a les barquetes acaronar les ones. Lina es va posar sobre una roca gegant que partia la cala per tirar-nos pedres quan eixirem de l'aigua, però finalment no ho va fer, de fet Pau i Lina es van banyar junts amb nosaltres. Ens vam tornar a canviar  i vam anar a sopar  al restaurant de la caleta principal. Segons ens van dir era el restaurant més car d'Eivissa, però sols en qüestió de peix, nosaltres vam sopar una pizza per un preu mòdic. Després vam agafar el cotxe de Pau i vam anar a buscar la torre del Molar però no la vam trobar.

La nit a sa caleta des Moltons

Per la nit vam tornar a sa caleta des Moltons per mirar de dormir, ací Pau i Lina ja se n'havien anat a casa, ara la caleta estava deserta. Hi havia unes precioses hamaques que ens convidaven a passar la nit, vam esdevenir ocupes d'hamaques, com dèiem nosaltres"apolides". I la situació va començar a fer-se d'allò més divertida. "Cinc personatges ocupen les hamaques de la platja". Jo en vaig agafar una que tenia un trosset trencat, els jocs de paraules es succeïen en aquell hotel de tres mil estreles. Era un moment realment meravellós. La brisa marina ens acaronava la cara, endinsats dins del sac de dormir observàvem aquell meravellós espectacle.

La mar seguia cabuda erosionant  per la nit aquella caleta nocturna. De nit aquella illeta il·luminada  era millor del que imaginàvem.

Segons ens havia contat Pau a l'illa vivia un xeic àrab i era controlada per gent amb metralletes. Feia molts anys van comprar aquest l'istme per edificar i van desfer la connexió a terra, això va canviar l'estructura de la badia, les corrents ja no han segut iguals.

La llegenda dels fameliars

A Santa Eulària hi havia una llegenda que parlava dels fameliars. En es pont vell naix una flor que dura una nit, i ficada en una ampolla de vidre,  si aquesta te l'emportes a casa, pel matí naix un fameliar.  És com un donyet que té la peculiaritat de  demanar faena o menjar. Tot el que li demanes ell ho fa; li manes  fes el llit, i ell fa el llit, se li dona faena i més faena i ell fa tot el que li manes, i quan no saps que demanar-li has de donar-li menjar, acabaria arruïnan-te. Finalment sols quedaria la solució de demanar-li faenes impossibles, com buidar la mar o coses així, era l'única manera de sortir-se'n.

La misteriosa llanterna basculant

Un moment que vaig obrir els ulls em va sorprendre dalt de la muntanya una llum, com la d'una llanterna que es movia. La primera sensació era la d'alguna persona  que baixava de la muntanya i venia a descobrir el nostre amagatall. Però el llum no avançava, sols es balancejava sempre sobre el mateix lloc, sobre la muntanya dels Moltons. Finalment vaig descobrir que era un màstil d'un vaixell i  que es trobava a l'altra banda i sobreeixia per sobre de la muntanya.


El silenci dels Moltons

A poc a poc les rialles i els jocs de paraules van anar  apagant-se per donar lloc al silenci dels Moltons.  Era un gran teatre natural  on hi havia les nostres butaques encarades al gran escenari marí, on les ones musicaven la nit i els focus  nocturns il·luminaven el balanceig dels vaixells que suraven tranquil·lament a l'aigua.

                

Ens esmunyíem una miqueta  de l'hamaca, però eren prou còmodes, tampoc no hi havia mosquits, vam descansar i ens va despertar la primera alba, quan la claror tornava a il·luminar els contorns de la muntanya, i també  ens va fer descobrir aquell màstil de vaixell que la nit va voler convertir en una misteriosa llanterna basculant.

A l'enllaç podeu veure un vídeo amb imatges d'aquell dia.

En el record

De vegades les experiències més impressionants  i més meravelloses són les més senzilles, després de quinze anys tinc un record d'aquell dia i d'aquella nit a la caleta que cap hotel de cinc estrelles amb  riques decoracions i àpats exòtics  podria superar. Açò ens fa reflexionar sobre el valor de les coses i la màgia de certs moments, especialment si estan lligats a la natura.

 Etapa de Santa Eulària al Port de Sant Miquel

Preciós mas prop del poblat de Balàfia.

Forn de calç prop de Sant Miquel

Port de Sant Miquel

Caminada per Eivissa. De Dalt Vila a Santa Eulària des Riu. Segon dia del viatge dels primers passos d'el Camí.9/7/2005.

Cap a Santa Eulària des Riu.

Després d'alçar-nos i amanir-nos vam quedar amb Lina i Pau, vam agafar els seus dos cotxes i ens vam dirigir a Santa Eulària des Riu. Jo vaig pujar amb Pau, David i Lluís, i Sílvia va anar amb el de Lina. Pel camí Pau ens va contar moltes coses d'Eivissa.

Ací hi ha algunes de les explicacions:

Ses sargantanes

"Ses sargantanes estan protegides, una vegada uns estrangers van caçar sargantanes per emportar-se-les, però els van pillar i les van haver de tornar.

A cada zona de s'illa ses sargantanes tenen una tonalitat, i es distingeixen del lloc on són pel seu color. Però aquestes van agafar un color gris i llavors no sabien on retornar-les, finalment les van deixar a Formentera i llavors en Franki, que era un pintor autòcton va pintar dues sargantanes que miraven cap a Eivissa perquè eren d'allí. A Vila són de color verd brillant, a Formentera són blavoses."

Ses ballades als pous

"Una tradició de s'illa que encara es conservava eren ses ballades als pous.

Als pous hi havien ses eres, i era on es reunia sa pagesia, s'aigua és vida i es feia ritual als pous, on era s'aigua dolça, allí és on es feia es ball pagés. Es feien jocs pagesos; poada de pou amb sa corda i ajudant-se amb sos peus, brula corna; era bufar per un caragol de mar, i també es feien concursos d'acudits pagesos.

Pel que feia al  bogamarí, conegut en altres indrets com a eriçó de mar, quan es morien els portaven a sa costa.

A Sant Rafel van anar es hippys, hi havia tallers de ceràmica, ara sols en quedava un, tots els altres ara són cases restaurants."

El turisme de platja i discoteca

"Eivissa era una illa que a l'estiu s'omplia moltíssim de gent pel turisme. De cent mil persones que hi havia censades a s'illa, cada dia entraven o sortien vint-i-cinc mil persones a s'aeroport.

Abel Matutes era s'amo de s'illa, eren els grans empresaris de ses discoteques, així com Palau. Ara hi havia es gran projecte de s'autopista que anava de Sant Antoni a Sant Rafel, Eivissa i s'aeroport. Hi havia una lluita prou forta per part de sa gent des poble, hi havia trenta mil signatures recollides, i manifestacions massives, però es caciquisme de s'illa era molt fort.

Pel que feia al cinema si que hi havia quatre cinemes, hi havia prou pel·lícules en català.

Es pont del Diable

A l'estiu a Sant Antoni hi havia 250 bars de diferents estils, a l'hivern hi havia dos, sa gent d'Eivissa tenia entrada lliure a totes ses discoteques, " Privileig" era sa discoteca més gran d'Europa."

De viatge cap a Santa Eulària vam creuar el torrent de Santa Eulària, vam veure es pont del diable, amb totes les llegendes que contaven, en les quals sempre perdia el diable.

Arribem a Santa Eulària des Riu

Vam arribar a l'església de Santa Eulària des Riu, vam aparcar el cotxe a sota i ens vam ficar a la part dels porxos. L'església era tota blanca com les esglésies d'Eivissa, ens trobàvem al punt més elevat del turó del Puig de Missa. Vam seure als bancs interiors dels porxos i en Pau ens va explicar el sistema de construcció del sostre.

La biga amb el permòdul i l'estructura del sostre amb el Tagell i a sobre la capa d'algues i argila

Es Puig de Missa

"Ses bigues de fusta eren de savina, després hi havia es tagell que feia la funció del canyís. Després hi havia el permòdul, que era un puntal enganxat a la paret que sostenia la biga, per dintre del tagell hi havia algues i argila."

Al cap de l'estona de donar voltes pels porxos va arribar Joan que ens faria de guia, vam eixir dels porxos de l'església i vam anar a l'altre costat, i ens vam aturar al camí veient el sostre d'una casa. Joan ens va explicar una mica més d'història.

"Antigament sols Vila tenia consistència de poble, sa resta eren cases disperses, això influïa en sa manera de ser de sa gent des segle XIV, de vegades tenien problemes per crear famílies noves.

Ha hagut una tendència a agrupar més sa població. Ses esglésies tenien funció de fortalesa, eren ermites disseminades per s'illa, fortificades, sa gent de ses cases pageses des voltant anaven a refugiar-se en cas de sa vinguda de pirates.

Per això es feia amb dues torres de defensa artillades, ( tenien torres de defensa; Santa Eulària, Sant Miquel, Sant Antoni i Sant Jordi) passava prop es riu de Santa Eulària des riu. Ara es torrent s'havia eixugat a causa de l'excessiva extracció d'aigua, les fonts també s'havien exhaurit. L'aigua s'aconsegueix mitjançant la seva extracció dels aqüífers i per dessalació, a casa es bevia aigua embotellada. La plana des riu era utilitzada per fer horta.

Als porxos de s'església es feia ball, i sa gent aprofitava sa sortida de missa per festejar als porxos. Ses torres de defensa comunicaven amb Vila per enviar senyals de perill en cas de pirates. Els corsaris eivissencs anaven al nord d'Àfrica a fer rapinya.

Es Puig de Missa era un conjunt arquitectònic, rebia aquest nom per tenir s'església en el seu punt més alt, era un puig de 52 metres que dominava sa fèrtil zona de Santa Eulària."

Can Ros

Vam entrar a can Ros, una antiga casa on podíem veure les diferents dependències d'una casa pagesa del segle XVIII.

Podíem veure els cups del sostre de la casa. Quan una parella es casava ocupava una cup o unitat bàsica, i hi havia de diferents altures.

Va ser a partir del segle XVIII que comencen a emblanquinar en calç per desinfectar, abans hagués segut impossible, ja que el que volien era dissimular-les i això hagués segut senyalar-les als pirates. D'aquesta manera d'emblanquinar les cases li ve el tòpic de l'illa blanca.

Quan una persona moria s'emblanquinava l'habitació, es tiraven els matalassos, ja fora de malaltia o no. Ens trobàvem a l'entrada de can Ros, del llindar eren impressionants les bigues de savina envernissada, el tronc tenia unes formes que feien un relleu realment preciós.

Joan ens va explicar una altra vegada el sistema de construcció des sostres;

"Ses bigues de savina aguantaven es tagell, i a sobre hi havia una capa de carbonet, una capa d'argila i una d'algues pseudoni. Es terrat a doble vessant es va retardar molt encara.

Al porxo de davant de s'entrada es feia molta vida social a l'estiu."

Museu etnogràfic.

Alguns apunts sobre el museu etnogràfic que ens va explicar certs aspectes de la vida i de les tradicions d'Eivissa.

Indumentària pagesa.

Emprendades: era el conjunt de joies, cadenes, imatges i penjolls que lluïa la dona, podia arribar a ser molt valuosa depenent de l'estatus de la casa. L'emprendada passava de mares a filles.

Gonella: era tot el conjunt del vestit, normalment eren teixits produïts a l'illa. El cotó va venir de fora molt després. Recordem que Eivissa no es va industrialitzar mai.

La gonella va començar a ser negra, després blanca i finalment de color, en vam veure de mudar i de faena, la roba s'heretava.

Festeig

Quan una xica tenia edat de festejar es feia córrer la veu, la xica seia a la porta de sa casa i els xics anaven fent cua per parlar amb ella. Tenien tots el mateix temps, i si algú es passava el que estava esperant feia un gest o li tirava una pedreta etc. Hi havia la vigilància de la mare, era habitual dur armes, i sols es recorria a elles en cas extrem. Quan es posaven d'acord signaven el contracte.

Per equilibrar les riqueses de les dues famílies la dona posava l'emprendada, però l'home li havia de regalar tres anells per dit, ( un total de 24 anells) els anells passaven de mares a fills.

Hi havia una gran diferència entre Eivissa i Formentera, al segle XIV Formentera va quedar despoblada, Eivissa i Formentera van evolucionar diferent. Eivissa era més rica i la indumentària va evolucionar també diferent respecte Formentera.

Ball pagés

Les dones es movien a passets curtets i el xic anava donant brincs al seu costat fent grans camallades, la roba de treball era molt més senzilla que la de mudar.

Oficis

El llaüt era un tipus de vaixell de pescadors, allargassat. L'agricultura era la faena principal i després ho compaginaven amb altres faenes, així com la pesca o el treball de l'espardenyeria. Les espardenyes eren molt treballades amb forats en mig. Treballaven l'espart, la lona o la pitra(pita). Actualment el preu de l'espardenya moderna es molt barat i no poden competir amb les del mercat convencional, les fetes de manera artesana duen molt més de treball a sobre.

Cova del vi.

El Puig de Missa té en el seu interior una cova que s'aprofitava per l'elaboració del vi, no totes les cases podien tindre celler i moltes vegades compartien estris que eren molt pesats. No hi havia una producció real per negoci. Es venia de manera artesanal i per autoconsum, es compartien el esforços igual que amb l'oli.

Les relacions entre la gent dels pobles havia de ser equilibrades, la gent jove havia de festejar, però no podia ser ni lluny ni prop. Ni podia ser amb la veïna ("vezina"), i si era del poble de Sant Mateu ja era molt lluny.

Tornem al vi, el vi pagés és molt fort, fet de raïm negre, és vi jove d'un any. Hi havia cases que feien una segona premsada. Hi havia pagesos que tenien bodegues modernes, però moltes vegades no era producció de l'illa.

En aquest cas el lloc del vi era dins d'una cova, apuntalat dins l'entranya del Puig de Missa. La premsa podia ser de savina o d'olivera.

Sa Cuina

Es feia molta vida, vam trobar molinets per fer sèmola, també hi havia pedres amb un forat, i una fusta que anava molent, vam trobar una campana molt desmesurada de més de 2,5 metres de llargada, en la qual la persona que cuinava cabia de sobres dins la campana.

Van contar una anècdota pel que suposava mullar-se de cos sencer. "Una vegada una dona va caure a un pou, i quan la van traure no parava de plorar, però no per haver caigut al pou, sinó per la impressió de mullar-se de cos sencer."

Es Trull

Es el lloc que es dedicava per la fabricació de l'oli. Vam trobar la pedra cònica en la qual es passaven les olives, l'animal anava girant una roda per xafar les olives. Tot açò ho vam veure en un vídeo.

Després vam veure un pi immens alçat amb unes politges. A un costat hi havia una roda de fusta i a l'altra banda era on reposava el pes del pi sobre les paneres d'olives. Estaria alguns dies en aquesta posició rajant l'oli. Totes les cases no tenien trull, moltes vegades es compartia, es pagava amb un % d'oli.

Antigament l'oli d'Eivissa tenia un gust especial, una mica més fort, perquè plegaven les olives i les anaven apilant a un costat, de manera que en deixar-ho un temps la part de sota es floria, amb el que donava un regust diferent. Sols quedava una casa en Sant Josep que ho feien.

Una vegada l'oli extret de les paneres d'espart calia separar l'aigua i l'oli, així hi havia un element  que utilitzava  vasos comunicants que tenia dues parts; sa fona i s'infern.

La fona és on aniria acumulant-se l'oli i l'infern és on hi hauria l'aigua

Mitjançant aquest procediment per separar l'oli de l'aigua, l'aigua no aprofitava per a res. Amb el que quedava que no ho havien pogut separar s'utilitzava aigua bullint per desintegrar els greixos. Existia la molta, la rimolta i el rimoltí.

Les armes

Vam pujar a l'altra sala on hi havia diferents tipus d'armes. Hi havia el mite dels pagesos salvatges amb armes de foc.

Vam veure el quadre l'orgull d'armes, es veia una parella de novençans, i un li tirava trabucada al nuvi davant de la parella. La utilització de les armes era present a tota l'illa excepte a Vila.

Quan vam acabar la visita guiada vam anar fora i vam veure les torres de defensa, una d'elles estava partida.

Les explicacions del regidor d'Eivissa

Quan vam anar cap als cotxes vam veure la grandiositat d'unes matisses amb forma d'arbre.(el llentiscle era anomenat mata ) Després a l'església hi havia una boda i ens va costar traure els cotxes, després vam anar a un restaurant on vam trobar un bilingüisme contundent, angles/castellà, la llengua autòctona havia desaparegut.

Havíem quedat amb el regidor de cultura d'Eivissa, Lluís li va explicar el projecte. El regidor ens va parlar de la situació dels pobles de l'illa. La situació de la joventut ací era complicada. La majoria de la gent no estudiava, a més a la universitat hi havia poques carreres, i si et suspenien assignatures t'havies d'esperar tres o cinc anys depenent de la llargada de la carrera. Molta gent se n'anava a Barcelona o València a estudiar.

La influència valenciana era molt forta, hi havia molta relació amb Dénia, segons ell parlaven més valencià que mallorquí. Hi havia molt mala comunicació amb Menorca, no hi havia vols directes, tots passaven per Mallorca. 

Ens vam acomiadar del regidor, Pau i Lina encara ens van acompanyar, i ens van seguir contant coses de l'illa.

L'associació 8 d'agost ( dia en el qual van entrar les tropes catalanes a Eivissa) a la qual pertanyen Lina i Pau. A la seua entitat treballaven per la recuperació de la llengua i la cultura, la qual estava prou malmesa.

Pel que fa a la problemàtica de l'aigua.

L'aigua es treia dels pous que hi havia a l'illa, però al augmentar la població a causa del turisme es treia molta més aigua i s'esgotaven més els aqüífers, com a conseqüència d'aquesta sobreexplotació s'havia assecat el riu de Santa Eulària, l'únic riu de l'illa.

Pel que feia a la realitat política ( parlem del context que ens ocupava a l'any 2005) a Vila hi havia el PESOE i a la resta el PP amb majoria absoluta.

La gent que tenia relació fora d'Eivissa si que sortia més, la gent que no en tenia es quedava més a l'illa.

Vam sopar al restaurant Royal, en demanar els plats un cambrer ens va vindre en la cançoneta estrident tanc coneguda per nosaltres que no entenia l'eivissenc, que parlàrem en castellà, molta gent va canviar, jo li vaig demanar coses que es deien igual.

La nit a Santa Eulàlia

Aquella nit a Santa Eulària feien cinema de nit a la fresca en una plaça al costat del restaurant. En recórrer el poble em van impactar els àlbers gegants que hi havia al passeig. L'escorça ja era grisa, havia perdut la blancor, però les fulles amb el revers blanquinós delataven la seua identitat.

No vaig voler veure la pel·lícula, era massa forta per a mi, així que em vaig girar i sols escoltava els trets, que si canviava el context semblava que estigués escoltant una mascletà, si no fora pels crits d'esgarrifança que l'envoltaven.

La mar

En acabar de sopar vam passejar pel passeig entre els àlbers gegants fins arribar a la mar. Recolzats a la barana, extasiats, la vam saludar.

La mar, amb veu d'ona ens va parlar de quan la costa estava buida de gent i no la mirava ningú, quan estava nua d'edificis i de presència humana. Era agradable veure-la amb el seu anar i tornar, ella seguia fent el mateix de sempre encara que estigués observada, i seguia acaronant la costa de Santa Eulària.

Però ara la mar estava una mica trista, ja que abans tenia la companyia del riu de Santa Eulària, i ara estava sec, per eixugar-se les fonts per extraure massa aigua dels pous.

En aquesta aventura la mar seria prou vegades companya de viatge, quan venia en el vaixell també vaig notar l'escuma de popa a la cara. Ens vam acomiadar d'ella fins a l'endemà, la brisa s'agraïa però havíem d'anar-nos-en.

A Càrites a dormir

Després vam anar a Carites a dormir, i vam poder parlar amb els companys i companyes, i ens van contar llegendes dels seus pobles.

Una llegenda de Girona

El David ens va contar una llegenda de Girona; la de les mosques de Sant Narcís, que del cor del sepulcre de Sant Narcís van eixir tantes mosques que feien un gran eixam i picaven sols als francesos en la guerra del francés. També ens va dir que en aquesta guerra van fer la botifarra dolça,  feta amb sucre per fastiguejar als francesos. Vam sopar i ens vam poder dutxar, jo vaig dormir a la vora d'una columna.


Moltes vivències al cap

Hui no havíem fet caminada però tot i així el volum de continguts i vivències era tan gran que em ballaven al cap; paisatges, paraules, esguards i tot el que ens havien explicat. A l'endemà si que caminaríem.

A l'enllaç podeu veure un vídeo amb imatges d'aquells dies.