Ensumant la terra: Caminada per la Conca de Barberà i l'Alt Camp: de Montblanc al Pla de Santa Maria. 3/11/2019

diumenge, 17 de novembre del 2019

Caminada per la Conca de Barberà i l'Alt Camp: de Montblanc al Pla de Santa Maria. 3/11/2019

Les despulles de la riuada

Ens va costar de trobar el poble, però finalment vam arribar al Pla de Santa Maria. El dia estava tapat i no sabíem l'oratge que anava a fer, quan vam eixir del bar va començar a plovisquejar i ens vam replantejar la ruta prevista. Vam anar amb el cotxe fins a l'Espluga de Francolí, feia 10 dies de la inundació i era un malson com ens vam trobar el poble. El Francolí havia fet una de les seues malifetes, i havia arrasat amb tot allò que havia trobat al seu pas.

Lluís ens va contar que a aquella vora del riu hi havia un restaurant, ara hi quedaven sols els fonaments, fang i restes de soques, arbres partits i tristesa per la desfeta.

Nosaltres però, veient el dia plujós i que de l'Espluga a Montblanc ja l'havíem feta vam començar la ruta a Montblanc.

Montblanc

El començament tenia una imatge semblant a la descrita a l'Espluga de Francolí. El riu havia esmicolat tot allò que havia agafat al seu pas, la carretera d'entrada al poble pel pont vell estava tallada, el pont romànic havia resistit l'envestida de les aigües i a les muralles no havia arribat . La població intentava refer el seu dia a dia després del desastre. Dues màquines excavadores anaven endreçant el desgavell.

Fang i misèries

En aquell tros de l'eixida de Montblanc anàvem trobant restes de records ofegats, com una pila de cadires plenes de fang i el patí de l'escola vella colgat de soques i branques trinxades, amb les porteries del camp com a blasó d'immortalitat.

Vam deixar el fang i les misèries endarrere, allunyant-nos del riu Francolí, i vam seguir per camins més endreçats, a la llunyania es veia Montblanc. Per una altra banda algun camp el cereal començava a somriure content per les darreres pluges.

Un camí vora les vinyes

Vam trobar una cabana de pedra seca, dues pedres llises aguantaven el llindar i dintre la volta de canó sostenien el sostre. Ens vam fer una foto de grup dins de la cabana per festejar el moment i aquell dia de trobada entre Catalunya i el País Valencià. Vam seguir, teníem una bona visió de Barberà de la Conca, que s'aglomerava dalt d'un turonet.

La tardor ens deixava els paisatge de vinyes que començaven a engroguir les fulles, en alguns camps encara romanien més verdes, en d'altres brillava més el groc a l'horitzó.

L'ermita de Santa Anna

Vam arribar a l'ermita de Santa Anna de Montornès. Segons ens indicava el panell:

"Era una ermita construïda el 1373 a Montornès ( Antiga quadra del castell de Barberà, avui terme de Montblanc, que fins el 1835 fou membre de la baronia populetana de Prenafeta).

Edifici gòtic d'arcs de diafragma i sostre de fusta, el qual Pere III i l'arquebisbe de Tarragona posaren la primera pedra. El darrer quart del segle XIV fou filial del Priorat de Santa Anna de Barcelona."

Després de veure l'ermita vam escorcollar entre les reixes els arcs gòtics de l'interior. A fora hi havia els dos xiprers i la creu que eren com llances que volien cercar l'infinit.

Mentre caminàvem per aquell camí de terra i recordàvem les imatges de la riuada em va vindre a la ment la cançó de Raimon;

La Pluja

Al meu país la pluja no sap ploure

o plou poc o plou massa.

Si plou poc és la sequera,

i si plou massa és un desastre.

Qui portarà la pluja a l'escola,

qui li dirà com s'ha de ploure.

Al meu país la pluja no sap ploure.

La Baronia de Prenafeta

Vam arribar al poble de Prenafeta, a terra hi havia la marca blanca i roja que posava GR175. Al panell vam poder saber algunes explicacions del poble:

"Pedània del municipi de Montblanc a la Conca de Barberà. A l'est de la vila ducal i als peus del Tossal Gros. El poble data de finals del s. XVIII, quan es va traslladar del seu primitiu emplaçament als peus del castell fins al lloc actual. Hi senyoreja l'església de Sant Salvador, construïda amb motiu del trasllat de la vila.

El poble vell

Des del segle XIV fins al segle XIX Prenafeta va ser un domini del monestir de Poblet, el qual, juntament amb Figuerola, Miramar, el mas d'Amill i Montornès van crear una baronia administrativa que portava el seu nom. Al segle XIX el poble va ser agregat a Lilla i posteriorment a Montblanc.

A poc més d'un km creuant el Tossal Gros per un antic camí medieval, just sota les ruïnes del castell ( dels segles X i XI) i una petitíssima vall que domina el coll de Prenafeta, hi trobarem el "poble vell", on encara s'hi poden veure entre d'altres les restes de l'antiga església de Sant Salvador ( romànica del segle XII)."

Al caliu d'una conversa

Vam entrar al restaurant del poble, l'ampla cambra era acollidora i ens regalava el caliu i el recer en aquell dia esquitxat pel vent i el primer fred de la tardor.

Una taula de fusta, unes olives, i una bona conversa ens van fer gaudir d'una estona de relaxació, en un dia que no estàvem massa angoixats pel pas de les hores i no ens importava massa arribar mitja hora dalt o baix.

Vam reforçar els llaços de germanor entre el País Valencià i Catalunya, i vam parlar de futures trobades d'el Camí, tal vegada el monestir de Santes Creus pot ser una bona proposta que il·lusionés a persones d'arreu de les comarques.

Després de prendre algunes infusions calentes i haver descansat vam tornar a posar-nos en marxa. Vam passar per l'església i vam eixir del poble.

La pujada al castell

Lluís ens va assenyalar les restes del castell a dalt de la muntanya, des d'aquella perspectiva semblava una figura humana, com un fadrí ben plantat, però la seua quietud petrificada desmentia qualsevol afirmació sobre la seua humanitat.

Vam submergir-nos per la senda atapeïda per la boscúria més salvatge i ombrívola, que anava pujant suaument per la serra d'en Jordà. Vam passar per davant d'una casa que tenia algunes escultures en pedra impressionants, després la senda seguia, vam passar per un mas enrunat que deixava veure alguna arcada al seu interior. La senda era ampla i empedrada, les gruixudes pedres estaven ben encaixades dibuixant un mosaic a terra fent més agradable la pujada.

Pel vell camí

Als marges podíem veure marfull amb els seus fruits blaus que emboscaven les vores. Tal com anàvem pujant, entre les pedres del marge anaven apareixent falgueres, que ens recordaven el clima més humit i ombrívol del paratge. A la vora del camí hi havia un forat, i en entrar vam veure un espai estret folrat de pedra seca, preciosa construcció, tot i que desconeixia el seu ús.

Vam arribar a una explanada, potser una antiga era, o l'antiga plaça Major, tal vegada podia ser el centre neuràlgic de l'oblidat poble vell.

L'antiga plaça del poble
Un cercle de pedres ens convidava a seure i gaudir del silenci, vam agafar-nos de les mans i vam restar en pau, deixant que els pensaments ens conduïren pels camins dels records i la imaginació.

Els sentits sols escoltaven la brisa del vent que remugava damunt nostre i dins del cercle de les pedres les plantetes diminutes entrelligaven les seues arrels fent d'aquell cercle de pedres tot el seu món. Després de relaxar-nos i escoltar la natura vam seguir el full de ruta.

Escorcollant les engrunes del poble vell

Vam entrar a l'antiga església de Sant Salvador del poble vell de Prenafeta, era d'època romànica, del s XII, encara quedava l'estructura i el sostre, tot i que les portes havien desaparegut. Quedava perfectament dreta la cúpula i les parets, però havia desaparegut tot l'ornament i l'altar.

El sostre s'havia convertit en un turonet de terra.

Vam eixir de l'ermita de l'església de l'antic poble i vam cercar la senda que anava carenant la vessant de la muntanya. Veiem davant nostre aquella petita vall on el poble estava penjat en temps llunyans, el recer ens protegia del vent però en arribar al cim del castell el vent bufava de valent.

La vista des del castell
Per altra banda la vista que teníem de la Conca de Barberà era meravellosa. Es veia Montblanc i l'Espluga, i tota la catifa de camps retallats com escates d'un gran dinosaure. A la mateixa plana però més cap a la dreta hi havia Barberà de la conca. Del castell sols quedava una paret estilitzada, era com el darrer alè que es revelava a desaparèixer del tot i s'arrapava al cel per mantenir-se dret, i era fuetejat pels set vents. Vam contemplar des del cim el paisatge. Lluís ens va situar els pobles de la conca de Barberà. Als peus de la muntanya hi havia el nou poble de Prenafeta, on van davallar els antics habitants del poble vell.

Vam retrocedir i vam tornar per la senda. El vent es va calmar de seguida en tornar al recer de la muntanya, i una gran seguretat i escalfor ens omplia de goig. Vam entrar a una antiga cisterna, tal vegada per albergar l'aigua del poble vell. De l'aljub reconeixíem el forat de les pedres per poar l'aigua que s'obria als nostres caps deixant entrar la claror.

Havíem acabat la costera i ara seguíem la senda planera envoltada de vegetació, els grèvols lluïen els seus fruits rogencs i les seues fulles brillants.

L'Alt Camp
El mirador de l'Alt Camp

Vam seguir per la serra d'en Jordà fins al coll de l'Era del Caterí, ara davallàvem cap a l'altra vessant que ens abocava a una nova comarca; l'Alt Camp. Vam arribar a un mirador arrecerat del vent, allí vam gaudir extenuats per l'extensa panoràmica del territori que s'estenia als nostres ulls.

Una nova plana que es perdia a l'horitzó, al nostre davant un poble guaitava a la vora d'un tossal, era Figuerola del Camp, més enllà el Pla de Santa Maria i el camí cap al monestir de Santes Creus que descobriríem en properes etapes. Fins i tot al darrera hi havia la serra del Garraf, i per tancar el plànol podíem veure la mar.

Vam deixar la tranquil·litat del mirador i vam davallar per la senda pedregosa fins arribar a una zona més planera, la serra d'en Jordà es mostrava ara altiva al nostre darrera, com una barrera infranquejable. Vam arribar a uns camps on corrien alguns animals domèstics, entre ells un ruc de pelatge gris.

Un panell ens informava de les roques volcàniques de la serra d'en Jordà i la seua formació, més endavant un altre panell ens parlava de la distribució de l'aigua a la serra d'en Jordà i darrera d'un hort hi havia una immensa boca de pedra, era l'anomenada mina d'aigua.

Figuerola del Camp

Vam arribar a Figuerola del Camp, ara si que estrenàvem l'Alt Camp. Encetàvem un nou camí, una nova comarca, i un nou poble s'esmunyia sota els nostres peus. Un poblet on d'entre les cases ressorgia el campanar. Vam passar per la font del portal, ubicada en un dels portals de la vila closa, era una cruïlla de carrers, entre el carrer de l'esperança i la Costa del Forn, on antigament hi havia el forn de llenya de la vila.

El centre social
Vam arribar davant de la cooperativa agrícola, un edifici noucentista construït l'any 1921, encara ens mostrava aires senyorials de principis de segle XX. Ressaltava la balconada amb balustrades de pedra. Actualment feia la funció de centre social.

Vam pujar per les escales fins la gran sala on hi havia el bar. Una dona allà ens va explicar la problemàtica de la despoblació i el tancament de la botiga de queviures del poble. Ara ella tenia a una prestatgeria una mica de tot per si alguna persona del poble ho necessitava. Vam segellar l'etapa a la cooperativa i vam seguir el nostre viatge.Vam passar per la casa de la vila on una pancarta recordava el dret democràtic a l'autodeterminació.

El recorregut urbà

A tot el poble vam anar trobant imatges referides a la figuera, que li donava nom al poble, era el símbol més potent en el qual s'identificaven.

Vam arribar a la font del carrer de Dalt, el pou medieval i l'església. A la vora hi havia el museu etnològic on ens recordava la col·lecció que albergava dels estris que ens recordaven la vida en l'antigor d'un poble agrícola d'interior. També hi havia les troballes arqueològiques del jaciment neolític de la cova del Gat.

El camí cap al Pla de Santa Maria

Vam iniciar el camí cap al Pla de Santa Maria, ara el camí era planer i agradable entre camps de conreu de secà, alguns llaurats tal vegada esperant la nova llavor del cereal.

El vent havia calmat i la llum de la vesprada feia brillar el paisatge d'una manera especial donant-li una màgia aclaparadora. La vista del Pla de Santa Maria amb el fons muntanyós i amb una plantació jove d'ametles semblava una estampa preparada per fer una targeta de felicitació.

El Pla de Santa Maria

Vam arribar al portal on hi havia el panell amb el plànol, el centre històric formava una espina de peix, amb el carrer Major com a principal i carrerons que comunicaven amb la part més nova. Vam entrar pel portal Nord o de cal Gil, vam seguir el carrer Major i a l'esquerra ens va aparèixer el portal del Roser, amb un arc de mig punt, vam arribar a la plaça de l'església.

En acabar vam anar al bar del poble on pel matí havíem començat aquesta gesta, per acabar el dia vam fer-nos alguna cosa calenta per guarir-nos del fred, gaudir dels reptes aconseguits, i fer rodar la conversa. Amb el record d'un dia complet al cap vam tornar cap a casa.

A l'enllaç del wikiloc podreu veure la ruta caminada.