Caminada pel Segrià i el Baix Cinca: del Montmeneu a Mequinensa i tornada. Vuitè dia del llarg viatge 2/8/2002.

Des de Maials

Pel matí em vaig llevar a la furgoneta, ubicada al descampat on havia dormit de Maials, vaig agafar el cotxe  i vaig seguir en direcció cap  a la Granja d'Escarp, i de la Granja en direcció a les mines de Segre i després hi havia un cartellet que posava Montmeneu. Vaig aparcar a la vora d'un camí i vaig continuar a peu.

Cap al Montmeneu

Vaig passar dues muntanyes camp a través i alguns camps d'ametlers i em vaig trobar amb la GR que anava per darrera del Montmeneu. Però era evident que el camí passava per davant, em vaig disposar a creuar-lo camp a través, era un pinaret amb arbres de no massa alçada. Sols hi havia un tros de coscoll  que em va costar una mica més de travessar, ara la fita es veia molt bé, el cim de la muntanya.


"El Montmeneu és la muntanya més alta del Segrià.  No té gaire envergadura-495m-, però la seva peculiar forma cònica la fa visible des de molts llocs. Des del cim la vista es extensa: els coreus de secà de la plana lleidatana, la plana verdosa de fruiters a les ribes del Segre i del Cinca, les àrides estepes dels Monegres. Tots aquests tossals havien estat coberts de vegetació, sobre tot de savines. Els arbres es van talar perquè la fusta, molt resistent a l'aigua, era ideal  per a construir vaixells" (D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68)

Faig cim
Finalment vaig arribar al cim del Montmeneu. Anomenat per la gent de la comarca  "l'Everest del Segrià". Des del cim tenia una visió genèrica d'aquella part de la comarca. Per una banda hi havia una taca groga que eren els rostolls de blat que havien quedat després de la sega i les línies de les oliveres afectades pel fred. Per l'altre costat hi havia  més verdor, hi havia la vall de l'Ebre. A la part de ponent es veien els Montnegres.


El Camí de Sant Jaume
Després de descansar  vaig anar a buscar la senda que baixava per l'altre costat. Aquesta vegada més fàcil de baixada fins arribar a la base i trobar el pal indicador i la GR. Era una ruta relativament fàcil. Simplement havia de seguir les marques blanques i roges de la GR.

Aquell dia anava a fer un tros del Camí de Sant Jaume, un camí de peregrins. Quan antigament la gent d'aquelles comarques anaven cap  Santiago de Compostela seguien aquell camí. Era tot pista planera voltada de camps d'oliveres i ametlers. Feia molt de sol i cada vegada el cim del Montmeneu es veia més distant. Vaig trobar a la vora el pou del Diable que estava marcat al llibre, amb estructura poligonal, diuen que si d'època romana, sort que al costat de la pista va haver-hi ombra,  vaig fer un mos i un glop d'aigua i vaig seguir.

"No fa gaires anys que la confraria dels Amics del Camí de Sant Jaume del Camp de Tarragona ha recuperat aquesta antiga ruta de romiatge. Van deduir que els pelegrins de l'edat mitjana utilitzaven els vells camins romans, ja que la xarxa viaria no es va ampliar fins als temps de Carles III, als segles XVI i XVII. Per això van buscar una de les rutes que unien Tarragona i Saragossa - Tarrao i Cesar Augusta-. concretament la més curta i, per tant la més favorable per a fer a peu."

(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68).

Prompte vaig  veure les mines al costat del riu Segre i s'acabava la pista en unes antenes, es veia el Cinca, Mequinensa i el seu castell, i allà sota el pont. Vaig intentar baixar per les agulles però era impossible. Vaig tornar per trobar la marca de GR que ens oferia poder creuar el desnivell, la GR anava giravoltant entre les pedres, girant i tombant, primer entre roques, després entre cirerers i bresquilleres, ja que a les vores del riu hi havia molta agricultura, sobre tot fruiters, vaig passar pel costat d'una indústria i em vaig disposar a passar el pont de mig quilòmetre  de llarg sobre el riu Ebre, que separava la comarca del Baix Cinca i del Segrià, Catalunya i la franja de Ponent.



"En el paisatge actual  hi ha molts testimonis  del pas dels romans: murs , torres de defensa,, camins empedrats. Els de la confraria van buscar-ne  per conèixer el traçat del camí de Sant Jaume. El cobert del mas conserva un pou, anomenat "la bassa del Gran Dimoni".  Les parets , de pedres quadrangulars sembla que podrien ser d'origen romà. Aquest és un " camí  de seguretat", una via paral·lela al camí principal que recorria la carena per guanyar visibilitat i evitar les emboscades. De fet el territori s'ondula i el camí s'enlaira, al fons de la vall apareixen les mines i una enorme serp blavosa: són l'Ebre, el Cinca i el Segre, que aquí s'uneixen i s'embassen al pantà de Riba-roja. Moltes barques hi surten de passeig  o a pescar el silur, un peix grandiós que pot arribar a fer més de vuitanta quilos."

(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68 i 69).



Com un malson
Era com una gran mar, pel pont no es podien creuar dos cotxes de cara, em faltava una miqueta per creuar-lo i un tràiler gegantí em venia al  darrera.

Vaig començar a córrer i era com un malson en el qual et perseguien, finalment es va  acabar el pont i vaig creuar,  el camió va passar.


Mequinensa
Em trobava a l'altra banda de riu, a Mequinensa,  primer vaig entrar al poble i vaig preguntar pel meu amic Guillem Chacón,  una vegada allí aniria a veure'l, vaig anar a buscar-lo però no hi era.
Vaig tornar i vaig  demanar informació, vaig pujar al castell de Mequinensa,  primer vaig arribar dalt  del turó, però em topava amb les muralles i no podia entrar, després vaig topetar la pista que hi portava i vaig arribar a la part de davant. Normalment estava tancat  sols s'obria en dates molt significatives.

"La construcció de les preses hidroelèctriques de Mequinensa i Riba-roja van canviar la vida d'aquest poble. El nucli antic va desaparèixer sota les aigües del pantà igual que molts camps de conreu. Les preses van necessitar molta mà d'obra i es van reobrir les mines de carbó. Molts pagesos van canviar de feina.

Al capdamunt del poble hi ha un vistós castell, de torres altes coronades amb merlets. Va ser una fortificació estratègica situada en la frontera de l'Andalus. Per als pelegrins era un bon lloc per descansar i trobar provisions. Durant una època el castell funcionà com a penitencieria i diverses generacions del comtes de Moncada en van ser propietaris. Finalment la noblesa el va cedir al poble. Molts nuvis hi van passar la lluna de mel. Després de la guerra civil el castell de Mequinensa va ser abandonat i espoliat. Al final dels anys cinquanta l'empresa hidroelèctrica que construïa les preses el va comprar i el va restaurar per allotjar  els seus tècnics."
(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina  69).




Moments d'angoixa
Vaig començar a baixar  ja que em quedava tota la tornada, vaig accelerar la marxa i vaig creuar una altra vegada el llarguíssim pont sobre l'Ebre, i sense entretindre'm vaig seguir  la GR fins a les antenes i d'allí vaig continuar  per la pista. Allà lluny es veia  la punta del Montmeneu, que a poc a poc anava apropant-se.

Ara la qüestió era trobar el cotxe!. Vaig seguir la pista, i després en vaig agafar una de secundària, vaig creuar un camp d'ametlers que em sonava haver passat a l'anada, i vaig creuar un bosc.... m'havia perdut!. Em vaig començar a posar molt nerviós. El sol es ponia i no trobava el cotxe. I el necessitava per poder passar la nit.

Finalment vaig trobar una carretera asfaltada, era quasi fosc, havia creuat pistes, muntanyes  i no trobava el cotxe. Allà lluny vaig veure un tot terreny, vaig canviar la direcció, es va apropar el tot terreny, eren els Mossos d'Esquadra. Em van preguntar que em passava, i vaig contestar que estava perdut, estava buscant el meu cotxe. Em van preguntar  si era una furgoneta blanca matrícula de Castelló. Quina alegria vaig tindre, em van portar a la furgoneta. Amb els nervis  i les presses em vaig deixar un llibre al cotxe dels mossos. Vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a Fraga on vaig passar la nit.

Caminades per la Ribera d'Ebre. Paratge natural de Sebes. Flix. Ribera d'Ebre. Setè dia del llarg viatge. 1/8/2002.

Paratge natural de Sebes

Em vaig alçar, em vaig llavar a la safa, vaig desdejunar i vaig començar la ruta. Vaig creuar el pont sobre el riu Ebre per arribar al paratge natural de Sebes,  el paratge em quedava a la riba dreta mirant cap al Nord. Vaig seguir per una pista amb el cotxe i em vaig aturar al costat d'una caseta.

Em vaig endinsar per una passarel·la de fusta. Primer vaig passar pel tamaritar, que era un bosquet de tamarits, era un bosc concret de zones molt humides, pantanoses com la que em trobava. El tamarit aguanta molt la sal. La passarel·la s'endinsa per un senillar per sobre d'un estany natural  que acaba en una caseta de fusta per observar la fauna.

Vaig entrar a la caseta i vaig observar els animalets que es movien a l'aigua. Hi havia alguns blavets, un es va posar molt a prop meu. També hi havia alguns animals molt grans que anaven més al fons, que podien mesurar mes d'un metre. N'hi havien molts i es movien a poc a poc,  i de vegades treien fora de l'aigua una part del dors, vaig deduir si podien ser silurs.

Vaig deixar el canyissar i vaig anar més enllà on es veia el bosc de ribera. Per una passarel·la em vaig endinsar  en mig de l'aigua, el senill i els arbres. Al final de la passarel·la vaig trobar un panell on ens feia referència de les diferents espècies  del bosc; Pollancres, àlbers, i salzes entre d'altres.


Pels meandres de l'Ebre

Després de fer aquesta part del camí a peu vaig tornar a pel cotxe per seguir la pista de terra, vaig deixar el cotxe a la part de la revolta, on  s'eixamplava la pista i vaig seguir a peu fins els meandres de l'Ebre. La visió que ens donava era  d'illes de vegetació  dins del riu on creixia el bosc de Ribera.  Vaig tornar cap al cotxe i vaig anar cap al castell de Flix.

Aproximadament el recorregut el podeu veure a l'enllaç, tot i que la traça l'he feta a posteriori.

El Castell de Flix.

La pujada al castell va ser molt fàcil, vaig deixar el cotxe a l'ombra d'uns ametlers  i vaig recórrer a peu la pista fins al castell. Tenia una visió de l'Ebre impressionant.

 El recorregut el podeu veure a l'enllaç del wikiloc.

Cap al Segrià

Després de visitar l'embassament de Riba-roja vaig fer cap a Maials al Segrià. Una nova comarca m'esperava. La part del sud de la comarca es veia més muntanyosa. Pel que feia a Maials i la Granja d'Escarp  hi havia turons, era tot prou sec amb conreus d'oliveres. A causa de les gelades de l'hivern passat, on  van arribar a  temperatures de 14  i 15 graus sota zero, els arbres havien quedat  molt malmesos, encara que moltes estaven rebrotant. Vaig buscar un lloc per passar la nit dins la furgoneta.



Quan arribava el capvespre cada dia hi havia el moment delicat de trobar un lloc apartat i tranquil per poder descansar i passar la nit, més o menys prop d'on tenia pensat començar la ruta el proper dia. Aquesta vegada vaig trobar un descampat a Maials. Algunes sensacions anaven travessant-me en els moments de pau, especialment  quan es ponia el sol.


La solitud, per haver deixat endarrere les persones estimades, i quan  ja portava alguns dies sol, l'enyorança  de la casa i de la meua gent, però també la llibertat  de poder moure'm i triar cada dia on volia anar-hi sense massa lligams. També l'altra sensació era la por, que vingueren per la nit i em pogueren fer mal. Però les vivències que anava tenint cada dia superaven tots els entrebancs.

Caminada per la Ribera d'Ebre. Garcia i Ascó. Sisè dia del llarg viatge. 31/7/2002.

Garcia

Després d'haver visitat Miravet, per la vesprada vaig seguir amb el cotxe cap  a Garcia, vaig pujar fins a l'església Vella, la capella tenia una part del sostre  enrunada, va ser bombardejada durant la guerra civil. Des d'allà teníem una visió molt bona de l'Ebre, veiem també com s'unia amb el riu Siurana.  En ser abandonada l'església Vella després de la guerra es va construir l'església Nova. A  l'església parroquial hi havia un sòcol de la primitiva fàbrica de l'Alcora de l'any 1727 del comte d'Aranda.

Ascó

Després  de passar per Garcia vaig anar amb el cotxe cap a Ascó,  tot creuant el pas de l'Ase, que era un lloc on l'Ebre s'estretia a causa d'un engorjat, vaig deixar Vinebre endarrere  i vaig arribar a Ascó.

Les primeres troballes al terme d'Ascó es remuntaven al neolític, dalt d'un turó es trobava el castell d'Ascó, era un castell àrab conquerit per Ramon Berenguer IV, i destruït  durant la guerra de Successió.

Ascó estava emmurallat i es trobava als peus del castell, el castell conservava una torre àrab, la garita i part d'una torre gòtica.

De la visita a Ascó cal esmentar la torre de Minaret o de Martinet, antic minaret de la mesquita, estava adossada a la casa ca Estisora, al carrer Major. Després de fer una volta pel centre històric vaig seguir  a peu el camí que pujava al castell.  En arribar vaig escorcollar cada tros de llenç, des del castell d'Ascó tenia una bona vista de poble i de la central nuclear. Després vaig tornar pel mateix camí que havia pujat fins arribar de nou al cotxe i em vaig encaminar cap  a Flix, vaig cercar un lloc tranquil per aparcar i passar la nit.

 A l'enllaç podeu veure la ruta aproximada del poble fins al castell.

 Riu Ebre a Garcia

Caminada per la Ribera d'Ebre. Castell de Miravet. Miravet. Sisè dia del llarg viatge. 31/7/2002.

El Castell de Miravet.

Aquella nit vaig dormir prop del riu Ebre, i a l'endemà vaig anar a Miravet i vaig fer la visita del castell de Miravet.

La crònica escrita el 2002  es remet pràcticament en la seua totalitat a la visita feta del castell de Miravet, i la corresponent explicació que ens va fer la guia.

El poble de Miravet es trobava a la comarca de la Ribera d'Ebre, a la vora de l'Ebre. Quan hi havia riuades era dels primers que les notava. Miravet ha tingut una gran importància al llarg de la història, per la seua ubicació  estratègica, ja que en temps passats quan el riu era la via fonamental  de transport, ací feia un meandre  molt gran i el camp de visió era extraordinari. Tindre el control del riu era molt important, especialment en èpoques de guerres.

La comanda templera de Miravet.

Els templers van ser una orde que va eixir de Jerusalem l'any 1118, anomenada  l'orde del temple de Salomó. Cap a l'any  1128 va ser reconeguda pel papat, eren una barreja de cavallers i monjos, i van eixir per protegir  els pelegrins que anaven a terra santa, per conquerir terres als infidels i reforçar les terres acabades de conquerir. L'any 1132 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III  professà dintre de l'orde, i l'any 1141 Ramon Berenguer IV solucionava el problema del testament del rei d'Aragó Alfons el Bataller, i va  implicar els templers en la conquesta.

L'any 1115 prenien Miravet als musulmans,  Ramon Berenguer IV  donava el castell de Miravet a l'orde del Temple. La comanda templera de Miravet comprenia  la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, i a finals del segle XIII, es convertí en seu  templera de la corona d'Aragó on es custodiava el tresor i l'arxiu central.

Els templers van agafar molta força, tenien una banca i els pelegrins deixaven els diners en un castell  i els recollien en una altra fortificació,  a més tenien terres i moltes propietats. Tenien tant de poder que el rei francés va començar a culpar-los de traïdors, mals cristians i profanadors. Va convèncer al papa i finalment van desmantellar l'orde.


A molta part d'Europa molts templers van acabar a la foguera, a Miravet no els van matar. Durant un any van ser assetjats al castell, tot i que l'enemic mai va poder travessar les gruixudes muralles del castell de Miravet. El castell no va ser mai conquerit, es van acabar rendint quan es van acabar tots els queviures i l'aigua. Vivien de la gran cisterna que contenia un milió de litres d'aigua i de les sitges que contenien molt de gra acumulat.

Les possessions dels templers van passar a l'orde de l'Hospital fins la desamortització de Mendizaval  el 1835. Els van desposseir de tots els seus béns i totes les seues riqueses.

El castell de Miravet

El castell tenia una part  més exterior on es trobaven les cavallerisses, una construcció on encara es conservava la volta, podia albergar uns 40 cavalls tot i haver 25 cavallers. A sobre hi havia unes estances per als criats.


La distribució de les estances del castell

La part del pati d'armes era més estreta, ja que hi havia un forn i un molí a la part esquerra. La cantera es trobava a la part de darrera del castell on havíem aparcat el cotxe. El castell es trobava en reconstrucció  i es notava la part restaurada. A la part del primer pis es trobava el claustre i l'església i a sota hi havia les  sitges. L'església era molt austera, sense massa decoració, tenia un rosetó i dues finestres xicotetes, per la part interior es veia el rosetó i per la part de fora es veien les finestres.


Estava dissimulat així ja que no interessava que es sapiguera  de fora on es trobava l'església, perquè no es descobrira que a certes hores part de la guàrdia es trobava en aquell indret.

El profundis es trobava entre  l'església  i el pati d'armes. En aquesta estança es feia l'últim res, que s'anomenava profundis, després sonava la campaneta i anaven a dormir.

Hi havia una escala de caragol que pujava al terrat,   des de dalt es feia un magnífic control de l'Ebre. La cuina va perdre el sostre i ja no li'l van posar, es trobava a la dreta del pati d'armes. Després hi havia la sala del tresor, era la més difícil d'accedir, que es trobava a la dreta de l'església i el profundis. Hi havia la cisterna on cabien un milió de litres. Les sitges es trobaven a sota de la sala profundis.


Un castell a prova de guerres

El castell de Miravet va aguantar 6 guerres; la conquesta cristiana, els segadors, la guerra de Successió, les guerres Carlines i la guerra civil.

Després de la visita al castell de Miravet  vaig seguir la ruta per la Ribera de l'Ebre, vaig anar cap a Garcia i Ascó.

Ací teniu una reproducció aproximada segons el dibuix que vaig fer  a mà alçada en el moment de la visita, és per poder ubicar els diferents espais, però  les distàncies són aproximades.

Caminada per la Terra Alta: La ruta de la Pau - Serra de Pàndols. (Gandesa), i Corbera d'Ebre. Cinquè dia del llarg viatge.30/7/2002.

Les petjades de l'horror

Eixa nit vaig arribar a Gandesa  i vaig anar cap a Pinell de Brai, a mig camí hi havia  una indicació que posava la Fontcalda, després de fer algunes voltes  finalment vaig anar en direcció  a la Fontcalda  fins trobar un senyal que posava Cota 705, ermita de Santa Magdalena.
Vaig dormir dins del cotxe, a la vora de la pista, a la  serra de Pàndols. Pel matí vaig seguir per la pista fins la cota 705 i el monument a la Pau que seria on començava l'excursió.

En record dels desapareguts

Quan vaig arribar vaig posar-me en situació. Hi havia un gran mirador que ens donava una visió sobre la serra de Pàndols i de Cavalls. Hi havia una gran corona de llorer i el monument a la pau que deia així: "Per tots els que van combatre a la batalla de l'Ebre". De fet a sota del monument hi havia unes urnes on es veien els osos dels combatents, hi havia una placa en record d'un desaparegut.


La Quinta del Biberó
Va ser en aquella serra, la serra de Pàndols  on es va desenvolupar  la major carnisseria de la Guerra Civil de la Batalla de l'Ebre. Sobre tot la generació que més va patir  van ser l'anomenada   Quinta del Biberó. Anomenada així  per ser els joves de 17 anys que amb molt poca  preparació  i experiència van anar a la guerra, i moltíssims van morir al front.


Quan vaig baixar del monument vaig iniciar el recorregut cap a la GR, que donava la volta pel camp de batalla. Aquest bosc tranquil que apareixia davant nostre  va ser l'escenari d'una guerra molt cruenta. Vaig  creuar pels pins fins a l'ermita de  Santa Magdalena, i per una pista de formigó  vaig anar fins a la pista central. Vaig arribar fins a unes antenes, en aquell punt va estar estabilitzat el front algunes setmanes. Des d'allà tenia una molt bona vista de Gandesa  i  de Corbera d'Ebre.

El conflicte
En el conflicte  el bàndol feixista dominava l'aviació amb l'artilleria,  i els republicans  dominaven les parts altes de les muntanyes.  Des del  25 de juliol al 14 de novembre del 1938 va ser quan va tenir lloc aquest episodi  sagnant  de la Batalla de l'Ebre.

A la vora de les antenes i pels voltants es podien veure les trinxeres i els pous. Els pous eren rodons i les trinxeres allargades. Solien fer-les amb pales i pics, si no en tenien amb el casc i el matxet.  Per la zona s'han trobat  restes de bales, cascs i tot tipus de restes de la batalla.  Vaig seguir la pista secundària, vaig arribar al mirador i després per la pista vaig arribar fins on tenia el meu cotxe.

La qüestió va ser  que ferralla no en vaig trobar,  però vaig trobar un os que no sabia ben bé de que era, però de pollastre segur que no, tot i que després em vaig penedir d'agafar-lo, davant del dubte de a qui pertanyia. (Segurament era bobí).


El Museu de la Batalla de l'Ebre

Després vaig anar a Gandesa i vaig comprar uns llibres, vaig visitar el Museu  Memorial de la Batalla de l'Ebre, on podíem trobar tots els detalls sobre la guerra Civil  a la Terra Alta; una metralladora, una trinxera, diaris de l'època, bombes, armes, uniformes, i tot tipus  d'estris d'ús quotidià que van anar quedant soterrats  per les serra de Pàndols  durant  la batalla.

 Ací teniu la introducció de la ruta del llibre que em va servir per guiar la ruta:

"Hi ha indrets i paisatges lligats, per diferents causes, als fets d'un país.  A la Terra Alta, per exemple, els paratges que envolten la capital,  Gandesa, se solen relacionar amb un amarg capítol de la història de Catalunya: la batalla de l'Ebre. Aquest episodi de la guerra civil va durar cent setze dies. Uns cinquanta mil soldats hi van morir. A les serres de Pàndols i de Cavalls, d'orografia complexa, hi va haver els enfrontaments mes crus i ferotges entre republicans i franquistes.

La ruta de la Pau

Afortunadament, el temps ha canviat les tornes. Els antics camins militars formen part d'una xarxa de senders, batejada com la ruta de la Pau, l'objectiu de la qual és donar a conèixer els escenaris i els fets de la guerra civil. Perquè com més els tinguem a la memòria, més esforços es faran perquè no es tornen a repetir. Proposem recórrer una petita part d'aquesta ruta que vol ser un homenatge a la pau."

(D'excursió 3, les rutes de l'espai de vacances de TV3, Griselda Guiteras i Mònica Huguet, Ruta 6 pàgina 26, La serra de Pàndols, petjades de guerra, passos per la pau, editorial Pòrtic)

A l'enllaç del wikiloc teniu l'itinerari de la ruta que vaig seguir.

Corbera d'Ebre
El poble Vell

Una vegada ja havia vist el museu vaig anar a Corbera d'Ebre, coneguda per mi  per la cançó anomenada Corbera del grup de rock dur  Gra Fort, que parlaven del que va passar al seu poble. Vaig deixar el cotxe al poble Nou i vaig pujar  a peu al poble Vell. Era impressionant l'espectacle de veure les runes de l'antic poble,  el van deixar intacte tal com havia quedat després del bombardeig, i van construir el poble nou a la part de sota.  Era esfereïdor passejar pels seus carrers de terra  amb les cases mig enrunades, i els cabirons clavats entre les pedres com espases mortals. Com deia a la cançó esmentada "Només l'església s'enlairà".


L'abecedari de la llibertat

Durant  el recorregut pels carrers del poble Vell  hi havia l'abecedari de la llibertat  de l'"A" a la " Z", i a cada lletra hi havia una història, feta per l'escola Taller d'escultura i poesia. Era la imatge de l'horror gravada en pedra, perquè no tornés a passar mai més, perquè les petjades de la guerra esdevinguen passos  de pau i de llibertat. Dels contes de cada lletra em va fer gràcia el de la  "M".

A la pobra lletra no no la volia ningú,  i estava tota trista perquè sempre anava sola, i va trobar un dia un bolígraf de xiquet que la va ajuntar amb tres lletres més la "A", la "R", i la "E", de manera que van formar la paraula  MARE.  I ací s'acabava el meu viatge per la Terra Alta, ara  vaig seguir buscant aventures a la Ribera d'Ebre.

Corbera

Corbera era un poble

 petit i tranquil,

 a la vora de la serra de Cavalls.

 A la muntera hi havien moltes finestres

 Corbera la foradada nomenà.

 Terres dures molins, eres i trulls 

 van criant per més encant to el pedram. 

Els guinyots, a les birles i despullats

a la llesca i a  la societat  s'anaven jugant.

 Però un dia va arribar

 una guerra entre germans

i un vell que estava guaitant

 de sobte es va trobar

 foc i flames pels carrers

la gent cridant de por 

amagant-se als corralons, 

canons i bombes barrejats.
 aixecant un monument catastròfic i horrorós.

 Només l'església s'enlairà
 mostrant l'orgull d'un poble que mai claudicarà.

 Però els corberans,
 lluny de deixar-se doblegar,

amb valentia i moral

i una voluntat de ferro,

 d'entre les runes,
amb les seues mans nues,

 pedra sobre pedra, tornar a construir.

 Corbera, pedra sobre pedra,

 Corbera, tota foradada.

Imatges de Corbera, del Poble Vell

Caminada per la Terra Alta: ascensió a les roques d'en Benet. Quart dia del llarg viatge. 29/7/2002.

Les roques de Benet

Vaig eixir d'Horta de Sant Joan cap al Port, i vaig seguir la pista del mas de les Eres, va arribar un moment  que em vaig trobar una pintada  a una pedra  a mà esquerra que posava Roques de Benet,  Vaig deixar el cotxe a una part de la pista que es feia més ampla i pel lloc de la pedra vaig començar a pujar. Està molt ben marcada, vaig girar i em vaig trobar entre unes carrasques amb una forta pujada.

Enfilant-me a les roques d'en Benet

Era molt fàcil perquè hi havia  una pujada i es veien els cims eren  grans parets de pedra. Vaig arribar a un mirador o xicoteta explanada, on es veia  Horta de Sant Joan i Arnes. Després hi havia una esquerda o canal entre les roques que pujava. Em vaig enfilar, i a mig camí vaig veure una cabra muntesa  amb la singularitat que no s'espantava, ella pujava roques amunt amb una gran facilitat.

Assegut al cim
Vaig seguir pujant i en acabar la canal i vaig arribar a un replà on els cims encara pujaven més  amunt, vaig seguir la senda que girava a l'esquerra on després giraria, i vaig veure al davant  el Cap de Gos i a la dreta la punta del Faralló. N'hi ha molts voltors. Des del cim els veia com volaven  des de dalt.  Vaig girar cua i vaig pujar a l'altre rengle de cingles, on es trobava el cim més alt. Hi havia un punt on es veia tota la renglera de muntanyes del port. La baixada va ser fàcil i sense complicacions pel mateix lloc que havia pujat.

"Les roques de Benet, potser era  la muntanya més emblemàtica del Port, és retallen a l'horitzó amb les seves peculiars formes molt a prop d'Horta de Sant Joan i la seva visió creua un immediat desig de pujar-les. Formant una gran muralla de conglomerats de més de 250 metres de vertical, tenen un petit punt dèbil que permet la seva ascensió d'una manera fàcil i sense problemes, per una canal  exempta de dificultats però amb un cert risc de caiguda de pedres, cosa que s'ha de tenir molt en compte si som un grup molt nombrós.


A més de l'interès paisatgístic de l'excursió i de l'extraordinària panoràmica, cal afegir la possibilitat de veure algun ramat de cabres salvatges per les rodalies del cim. Les roques de Benet ja fa molts anys que són visitables pels escaladors, que han traçat nombroses vies de gran dificultat i compromís  per totes les seves cares"

(Itineraris pels ports de Beseit, a peu i amb cotxe, itinerari 7, les roques de Benet, pàgina 165, Jordi Bustos i Bernús)

 A l'enllaç podeu veure una ruta semblant de l'itinerari efectuat el 2002.

Caminada per la Terra Alta: circuit pels estrets d'Arnes. Quart dia del llarg viatge. 29/7/2002.

Camí dels Estrets

Aquella nit vaig dormir  dins del cotxe, entre uns ametlers prop d'Arnes, prop del lloc  on l'endemà  tenia previst començar la ruta. A l'endemà vaig  passar per Arnes, i vaig seguir per una pista asfaltada que eixia de les escoles en direcció al port, fins que vaig arribar a un lloc on no es podia passar  amb el cotxe. Era el fons d'un barranc, anomenat el barranc de la cova del Moro,  vaig deixar el cotxe a l'ombra d'unes oliveres i vaig començar la marxa, vaig creuar el barranc  i em vaig endinsar per un caminet. 


Vaig deixar un camí que continuava recte i vaig pujar a la dreta per un camí més ample, vaig tornar a deixar un camí a la dreta.  Vaig arribar a un lloc que el camí semblava que s'acabava en un camp d'oliveres, però una mica més cap allà seguia una senda per la dreta.  Vaig seguir la senda que s'anava apropant al riu. Les muntanyes de davant eren la mola dels Viernets, vaig arribar al fons del riu,  llavors segons el llibre "Itineraris dels Ports de Beseit" hi havia un itinerari en bicicleta, jo no el vaig veure, vaig passar a l'altra banda i vaig buscar la conducció, finalment vaig deduir que era aquella paret i vaig remuntar el riu amunt per la conducció.

Les muntanyes tenien una forta negror, eren  grans muralles de roca massissa, on la terra  i la vegetació havien desaparegut. Em trobava a l'interior dels estrets d'Arnes, entre les roques del Don i la Gronsa Central. A la zona de baix del riu hi havia  llocs amb més vegetació. Hi havia zones que els pins i els boixos cobrien la senda, però eren colpidores les grans muralles de roca.


Era una ruta curta i fàcil, però molt bonica.  Vaig arribar a l'aqüeducte, que en forma de pont portava l'aigua,  vaig fer  un àpat, vaig seguir fins arribar a una pista, però la ruta s'havia acabat.   Vaig tornar i vaig seguir el mateix itinerari fins arribar on tenia  el cotxe. Hi havia gent banyant-se al riu, l'aigua era clara i abellidora. Jo vaig anar cap a Horta de Sant Joan.

 A l'enllaç podeu veure una ruta semblant a la que vaig fer el 2002.